Àngel Brunet: «Diuen que els fantasmes hi tornen allà on han mort»

Personatges insòlits, antiherois, diàlegs àgils i picades d’ull a la ciència-ficció són els ingredients d’El collons de gat!, la nova novel·la del tarragoní Àngel-O. Brunet, publicada per Onada Edicions, guanyadora del 24è Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt. En ella, un mediocre aspirant a cineasta sobreviu fent d’administratiu en un recinte hospitalari, que podria ser Joan XXIII, mentre espera que li comprin el guió d’un llargmetratge. La seva vida, però, canvia de sobte quan l’intrigant zelador del mortuori conegut amb el malnom de Jesús dels Morts se li creua en el camí.

Què té en comú amb aquest administratiu de la novel·la?

La primera vegada que vaig treballar a Joan XXIII, a l’edifici que era el Cap Tarragonès, anava des de l’edifici D a l’hospital a portar mostres i resultats. Doncs en una ocasió vaig coincidir a l’ascensor, tots dos sols, amb un zelador amb una pinta una mica sinistra. Ell portava una galleda amb un drap ple de sang i em va preguntar si volia saber què era. Jo soc molt aprensiu, molt maniàtic i en aquell moment, justament, es va aturar l’ascensor i ens vam quedar a les fosques.

Ho recull. Què va passar?

Res. Per mi, aquest xiquet sempre s’havia quedat tancat dintre de l’ascensor i ara està en aquestes pàgines. Un altre episodi vaig viure-ho un matí, quan em disposava a entrar a l’edifici D i me’l vaig trobar clausurat. I en aquell moment va arribar una furgoneta de la qual va sortir gent vestida amb equipament blanc, de seguretat. Ara hi estem més avesats, però llavors no. Què passava allà? Doncs aquell jove es va quedar aturat, sorprès i ara ho recreo d’una altra manera. Són molts anys d’estar a Joan XXIII, d’anècdotes i molt d’aquest administratiu s’assembla a mi. Per exemple, jo també venia de l’escola de cinema de Madrid.

És una crítica laboral, al bucle sense fi?

El món sanitari, en teoria, és vocacional, però l’administratiu no. Ara s’està parlant que hi haurà administratiu sanitari, però no ho som, per la qual cosa estàs allà de rebot. Potser sí que es dona aquesta insatisfacció permanent de què parla un dels personatges.

Quina importància tenen els gats de Snyder i de Schrödinger?

Volia fer un final quàntic i aquí és on entra el gat. He intentat salvar els dos gats a la novel·la. Si me n’he sortit o no, el lector ho dirà.

El final sempre ha de ser trencador?

Ho aboco tot al final. Començo les històries pel final i utilitzo l’esquema cinematogràfic. Tinc la idea, faig l’escaleta, la desenvolupo i després decideixo si faig un guió o una novel·la. De fet, en lloc d’escriure en dic rodar. Les meves històries són pel·lícules que en comptes d’acabar en cel·luloide han acabat en paper, en blanc i negre. I en elles, els personatges i jo ens ho hem de passar bé. Si no ric, no puc escriure.

És molt fàcil imaginar-se un fantasma als passadissos foscos d’un hospital, a la nit.

Suposo que allí n’hi ha d’haver molts. Diuen que els fantasmes hi tornen allà on han mort. Aleshores, si és cert, a l’hospital ha mort molta gent. És un lloc d’ànimes, com diria la meva mare.

Però si no s’hi creu, no es veuen?

Efectivament. Tornem a la idea quàntica. Tot és creure-s’ho, tot és el punt de vista de l’observador.

L’esperança és una droga?

Sí. És el que el protagonista comparteix amb el zelador, que també és una de les claus del final.

Una droga i una loteria.

És un còctel perquè molta gent quan compra loteria el que fa és comprar esperança. Compres un paper, una esperança.