Un thriller musical tragicòmic ‘ben executat’

Tràgica, còmica, imprevisible, dinàmica, emotiva, irònica, única. Així han definit L’Executiva, la nova obra de l’actriu i cantant de Mont-roig del Camp Núria Esquius. És una proposta teatral amb un plantejament sense gaires comparatius: és un ‘thriller musical tragicòmic’.

L’Executiva s’estrenarà demà, dissabte 24, a l’Auditori de l’Hospitalet de l’Infant, en una sessió única a les 20 h. Gairebé pot considerar-se una pre-estrena, una ‘prova pilot’, perquè, de ben segur, no quedarà només en això.

Hem tingut la sort d’assistir a un assaig previ a l’estrena, on, a més de veure en primera mà la riquesa i originalitat de l’obra, la Núria i el seu equip ens han deixat conèixer amb profunditat el seu rerefons.

«Això és el meu final, el meu premi, després de tant d’esforç». Aquestes són les primeres paraules de l’obra, expressades per Esquius, que es posa a la pell d’una executiva americana, mentre es debat si saltar al buit o rendir-se davant la policia.

Ironia i executius executats

És un musical especial, és un thriller dramàtic i alhora divertit. Esquius està sola dalt l’escenari, gairebé és un monòleg, només acompanyada pel virtuosisme del pianista Jorge Varela i la presència implícita d’altres personatges mitjançant veus en off. No hi cal res més.

La fi de l’obra neix en la crítica sobre el poder i la justícia. Posa de manifest la vilesa de l’elit empresarial, les seves brutes clavegueres. La posada en escena és molt cinematogràfica, «té un punt molt imprevisible, com una sèrie de suspens, això enganxa», afirma orgullós el director, Carles Bigorra.

Després del confús inici, se’ns presenta la Sofie, una executiva caçatalents que, després d’anys de feina, s’assabenta que els brillants candidats que ha seleccionat durant la seva carrera s’han convertit en directius inhumans i sense escrúpols.

Abusos, ruïna, una mare en coma. Tot plegat la porta a prendre la justícia pel seu propi compte i decideix assassinar-los a tots. Esquius explica que «ha estat fàcil interpretar-la, però alhora molt emocionant», especialment per la profunda complexitat i els dilemes morals que ens planteja.

Creació pròpia completa

Tot el que hi ha darrere l’obra ha estat d’absoluta elaboració pròpia, des del text fins a la música i l’escenografia. Han estat dos anys de molta feina, des que Esquius va plantejar la idea amb un amic seu fins a polir els darrers detalls. Ella, música i arquitecta, s’ha encarregat també del disseny del decorat i la composició dels acompanyaments. El seu rol és omnipresent.

La música és un element cabdal, «les cançons expliquen una història, la música és el fil conductor», en paraules del pianista Jorge Varela. Els arranjaments són molt rics: ‘cortinillas’ i transicions, acompanyaments que van del clàssic fins al pop i al jazz; fins i tot, hi ha un punt d’improvisació.

Demà només és l’estrena, però l’equip no dubta de que no hi ha sostre, tenen clars els objectius després d’una gran feina ‘ben executada’: més teatres i més ciutats. «Et fa veure el que passa en aquest món», convida la Núria a tots a veure l’obra; «hi ha moments de tot tipus, de riure, emotius i per reflexionar. Passen moltíssimes coses».

Entrades disponibles a Cultura l’abast o a taquilla abans de la funció.

Executiva al vaixell de ‘Mar i cel’

Núria Esquius carrega a les seves espatlles una llarga i prestigiosa carrera sobre els escenaris. Potser el seu moment àlgid va ser el 2004, quan va formar part del repertori de Mar i cel –amb el paper de la mare d’en Saïd–, encara que ella tampoc ho vol considerar així. «La carrera és un conjunt, no ho veig com un moment millor que la resta», assegura.

Encara recorda quan va veure l’obra amb 15 anys; després, una trucada de Dagoll Dagom que ho canviaria tot, veuria el vaixell amb els seus propis ulls. Uns mesos únics, sí, ningú diria “no” a una proposta així, però Esquius també reconeix el valor i la satisfacció de poder fer les seves pròpies obres des de zero; «el procés de creació és tan intens, que pot arribar a superar entrar a una súper producció on tu ets petit». La pressió, feina i voluntat de perfecció sí que és la mateixa, sempre.