La insòlita visita de Josep Pla a la central de Vandellòs I

A mitjans dels anys 60 l’escriptor Josep Pla movia els fils per que s’instal·lés a Pals la primera central nuclear catalana, en plena Costa Brava. Set anys després, però, un Pla manifestament contrariat va visitar Vandellòs-1, fent més que evident el seu malestar pel seu fracàs.

La meva relació amb aquesta fascinant història neix el 29 de juliol del 2006, durant un concert de les mítiques Nits de Bonmont que s'organitzaven al camp de golf del terme de Mont-roig del Camp. Al llavors alcalde de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant, el Josep Castellnou, li tocà presentar la gran soprano Ainhoa Arteta.

Durant el seu parlament aprofità per fer país i lloà la bellesa d'aquella nit d’estiu, i acabava recordant aquella frase que el Josep Pla havia dit que «Hospitalet de l'Infant tenia el cel estrellat més clar i lluminós que havien vist mai els seus ulls».

Què feia l’escriptor aquí?

Aquesta oració m’atrapà immediatament amb els seus tentacles, no tant per la descripció que feia d'aquest idíl·lic fenomen tan propi del nostre hivern sinó pel fet que estigués en boca del gran escriptor empordanès. Què carai feia Pla a l'Hospitalet de l'Infant?

La sensacional descoberta de dues fotografies inèdites d’una visita de Josep Pla a la central nuclear de Vandellòs-1 el 1972 ha ajudat a treure l’entrellat. Dos sorprenents instantànies que venien amb dos pans sota el braç, el d’una fascinant pàgina de la història d’Espanya i el de la descoberta de la relació d’admiració i desencís del gironí amb els nostre territori.

A hores d'ara ningú discutirà que Josep Pla i Casadevall (Pallafrugell 1897- Llofriu 1981) és un dels prosistes més importants de la literatura catalana del segle XX. Pels que no heu aprofundit a la seva biografia convé que sapigueu que va deixar escrita una obra de 47 volums i més de 30.000 planes, que fou un personatge perjudicat per la seva col·lisió amb el pujolisme i que la seva brillant trajectòria literària es va veure llastrada pel seu tarannà polític, considerat proper al Règim, que el va privar de rebre mai el premi d'honor de les Lletres Catalanes.

Per intentar trobar el vincle del mestre amb l'Hospitalet de l'Infant a una obra tan colossal vaig calar la sàrsia a dos fonts, la Guia de Catalunya i al setmanari Destino, on escrivia des de poc després d'acabada la guerra civil.

La Tramuntana i el Mestral han estat històricament un dels lligams que ha agermanat l’Empordà i el Baix Camp a la secció del temps dels telenotícies, però el literat va incorporar un altre, l’àtom.

Admirador del programa nuclear francès del president de la República Charles de Gaulle (1890-1970) –que va arribar a construir-hi fins a 58 nuclears a França–, pensava que d’implantar-se a Catalunya havia de suposar una de les eines de prosperitat i futur desenvolupament industrial i econòmic.

La influència de Pla dins de la burgesia catalana, el món polític, social, intel·lectual i econòmic als anys seixanta era indiscutible.

Vivia a cavall entre Girona i Barcelona i cap a 1965 va moure fils per aconseguir que s'establís la segona planta atòmica de l'estat i primera de Catalunya a Pals (Baix Empordà), i fer, de l'últim tram de la vall del riu Ter una meravella de la prosperitat.

Amb aquest objectiu realitzà intenses gestions i com a mínim quatre reunions, que mai van veure la llum pública. Decidits, el seu cercle més íntim visitaren a Luis Carrero Blanco, ministre de la Presidència, mentre passava uns dies de vacances a Begur.

Carrero era un ferm defensor de la construcció de la bomba atòmica espanyola, que es plasmà al projecte Islero i un dels homes de la màxima confiança del general Franco.

El ciri tort

Però en aquella reunió els hi va sortir el ciri tort, ja que segons s’explica al militar que no li va fer gaire gràcia que l'espatllessin les paradisíaques vistes del seu destí turístic. La segona decepció li vindria de la mà de les forces vives i dels empresaris de la Costa Brava que començaven a dedicar-se al turisme, i que s’oposaren frontalment al projecte.

Ara bé, sembla ser que la puntilla la donaria la geologia, com sigui que els aiguamolls on es pensava establir la central presentaven poca estabilitat per una obra d'aquestes característiques i no garantien la refrigeració òptima que aquestes instal·lacions exigien.

Per sí o per no, mentre encara temptejaven l'opció de Pals, l'equip de tècnics i geòlegs de les empreses elèctriques, presidit per Pere Duran Farell, sondejaven dues possibilitats més: la d’Ascó i la de Vandellòs (avui Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant).

Decidiren establir-la a aquesta darrera, a uns solars d'una sòlida base rocosa al costat del mar i que garantia una perfecta refrigeració. Seria determinant per l'elecció definitiva d’aquest emplaçament que estigués ubicat a un punt del territori poc poblat, relativament apartat dels grans nuclis urbans i batut pels forts vents procedents de la vall de l'Ebre.

Sense oposició al projecte

Uns vents que, si fins aquell moment «sólo había servido para espantar al turismo, constituía una importante ventaja desde el punto de vista radiológico para la implantación de una central nuclear» –es descriu literalment al llibre Historia Nuclear de España publicat al 1995–.

A diferència de la Costa Brava, a Vandellòs, l'oposició entre la població resident va ser quasi inexistent. Només ha quedat constància del cas curiós del turista holandès que ocupava una d’aquelles fortificacions militars edificades durant la Guerra Civil Espanyola que es van aixecar per a la defensa de la costa i en especial al voltant del coll de Balaguer.

Als terrenys triats pels tècnics existia una casamata o búnquer com es coneix popularment que ‘llogava’ un viu que treballava com a funcionari a l'Administració de Tarragona per obtenir uns ingressos extres. L’estranger que estiuejava a la fortificació intentà fer valer els seus drets negant-se a desallotjar-ho, sense èxit, és clar.

El projecte avançà i el 27 de juliol de 1967 se signaren a Madrid els contractes de construcció de la primera càrrega de combustible. També s’estipulà un termini per a la construcció, establert en 63 mesos.

L'any 1968 Josep Pla publica a Destino l’article en castellà La central nuclear eléctrica de Hospitalet de l'Infant. L’escriptor resignat es manifestava contrariat per la decisió i reivindica novament la idoneïtat de l’emplaçament de Pals per la seva proximitat a França.

La descripció que fa a l’article sobre el nostre paisatge se’m fa poc amable. Tenia alguna cosa a veure que no fos la Costa Brava el lloc triat?. «Todas las personas que conocen un poco la carretera de Barcelona a Valencia han atravesado el pueblo de Hospitalet del Infante que cubre por ambos lados la pista. Es un agregado de Vandellós, población rural del interior, que tiene un gran término municipal. La parte costera de este término tiene en el referido Hospitalet su núcleo urbano mayor –que es en todo caso pequeño–. En realidad es un accidente agradable de los treinta y pico de kilómetros literalmente horrendos que constituyen el coll de Balaguer –kilómetros diabólicos que constituyen el verdadero trasgo de esta costa tan agradable como es ir a Valencia–. Desde Hospitalet, que está separado del mar por un paisaje de manchas geológicas claras y de espacios de carrascas y de monte bajo de un verde denso y fuerte, se ve la costa del distrito de Falset, que es una de las mas solitarias de las tierras de Tarragona. Es un paisaje acusadamente mineral que no tiene la suavidad y el encanto de tantos lugares del bellísimo litoral de poniente. Hospitalet del Infante se llama así por un edificio que se levanto cerca del caserío para recoger a los peregrinos y enfermos que recogían el camino de Tarragona a Tortosa y viceversa. El albergue lo fundó la Reina Blanca de Aragón, esposa de Jaume II en su viaje al sitio de Almería. Después de varias vicisitudes pasó más tarde a la administración de Santes Creus».

El dia 5 de gener de 1972, quatre mesos abans de la connexió, Josep Pla visità la central nuclear Vandellòs-1. Era un matí fred i ennuvolat d'hivern, sense vent. El fotògraf de l'empresa, l’entranyable ‘Paco’ Andreu immortalitza el moment de l’arribada.

Veiem a l’escriptor gironí amb la seva inseparable boina, el cigarro de picadura i un mapa de carreteres que encara porta a la mà dreta. Són a les oficines d'obra.

El reben el Miquel Camps Bellvé, l'enginyer en cap de les obres i el Josep Xavier Clua, director de Vandellòs I i d’ Hifrensa (Hispano Francesa de Energia Nuclear). Al costat de Pla una quarta persona a la que a primera vista no sóc capaç d'identificar.

Durant alguns moments de la jornada l’acompanya l'Enric Pla, que en seria director entre 1991 i 1998. L'Enric explica que l'escriptor empordanès li va confessar que li hauria agradat que s'hagués instal·lat a Pals. «Hauria permès mantenir una Costa Brava salvatge perquè els turistes no haurien vingut tant».

Segons explicaria Camps en referència a aquesta visita, sembla que els seus comentaris van ser bastant escarits: «Amb els seus ulls petits, però escrutadors, no es va perdre cap detall durant el recorregut per les obres» i continua «anecdòticament, ens va decebre la seva actitud personal. En deixar la central per anar a dinar, en lloc d'anar als lavabos, va fer les seves necessitats urinàries als jardinets que hi havia al davant de les oficines. El vam portar a dinar a un restaurant típic de Cambrils on, per la seva fama de bon gastrònom, ens van obsequiar amb un plat típic, un excel·lent rossejat de fideus, del qual no va fer cap comentari ni elogi especial. I va escollir el primer vi que va veure a la carta, sense aprofundir gens sobre la seva qualitat com hagués fet un bon gourmet».

Com ja he dit anteriorment, de les dues fotografies inèdites al moment de l'arribada es podia identificar fàcilment Pla, Clua i Camps. Però qui era aquella enigmàtica quarta persona?.

La resposta la vaig trobar al llibre de Jordi Amat, El fill del xofer (Edicions 62). Es tractava de Josep Quintà, el xofer de Josep Pla des de 1944, i pare del periodista, primer director de TV3 i delegat a Catalunya d’El País, Alfons Quintà.

L’Alfons passaria tristament a la història anys més tard per la porta gran de la crònica negra. L'any 2016 seria l’autor de l’assassinat de la seva esposa, la doctora Victòria Bertran i després se suïcidà. Aquesta esgarrifosa història que sacsejà la societat catalana arribarà a la pantalla de la ma del director de cinema Isaki Lacuesta.

Però qui era Josep Quintà?. Quintà era el que s'anomenava aquells anys un «viatjant tèxtil», que es desplaçava habitualment a Perpinyà i tenia amics a la frontera. No parava gaire per casa i tenia cotxe, un Lancia. Era un home ambiciós. L’entusiasmava estar prop del poder.

Pla era un personatge influent que es movia entre la burgesia catalana, que necessitava xofer, doncs a bodes em convides. L’acompanyà en moments importants com aquell de l'any 1960 quan amb l’historiador Jaume Vicens Vives decideixen visitar Tarradellas a Saint Martin le Beau, evidentment en la clandestinitat o a programes de Televisió Española (TVE) con Giravolt, presentat per Carles Sentís.

Fet aquest incís, he de dir que la decepció de Pla després de la decisió final d'establir la central nuclear a Vandellòs fou monumental, i així ho manifesta dolorosament a l'article publicat a Destino 17 dies després de la visita a la central de Vandellós-1:
«Duran y la Electricidad de Francia crearon la central atómica de Vandellós, en la provincia de Tarragona, central que visité hace pocos días y que me hizo una impresión indescriptible –tan indescriptible que no he logrado todavía poner sobre el papel lo que vi–. Esto es la diferencia que existe entre una y otra Cataluña. En la que yo vivo hay una gran adulación por el feudalismo más trasnochado y más grotesco y, por tanto, una inanidad absoluta en el pueblo. En las tierras de Tarragona, ha más compresión, más capacidad de arreglo, más posibilidades de integración. Comparen las diferencias».

El 6 de maig de 1972 la central nuclear es connectava a la xarxa elèctrica i el 26 de juliol d'aquest mateix any, a les 4.30 hores de la matinada, se signa la recepció provisional davant del notari Alberto Cantos.

17 anys després de la posada en marxa, el dijous 19 d’octubre de 1989, l’activitat es veié súbitament interrompuda per un greu incident; una avaria a la turbina núm. 2. Sortosament no es va produir cap conseqüència de caràcter radiològic ni a la central ni la seu entorn, gràcies als treballadors de la planta que d’una manera heroica van evitar la catàstrofe.

Quasi 34 anys després Vandellòs-1 torna a estar a sobre la taula de l’actualitat. L’alcalde de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, Alfons Garcia, anunciava recentment el compromís del govern espanyol en buscar línies de finançament per reconvertir les instal·lacions en un centre de tractament de càncer amb protons. Amb aquest projecte Tarragona torna a fer un pas endavant i torna a fer bones les paraules del Pla de fa cinquanta anys.