Noviolet Bulawayo: «Occident ha de deixar Àfrica en pau»

Inspirada per la caiguda de Robert Mugabe, president de Zimbàbue durant gairebé quatre decennis i enderrocat amb un cop d’estat el 2017, Noviolet Bulawayo escriu Glòria, una al·legoria plena de sàtira i ironia que succeeix en un país imaginari, Jidada, amb el Vell Cavall com a líder, una història en la qual queda palesa la tragèdia de tot un continent. Glòria és una novel·la publicada en català per Empúries, amb traducció de Ferran Ràfols i en castellà per AdN.

Aquesta entrevista va comptar amb la traducció simultània d’Emma Soler.

Per què una al·legoria per explicar aquesta història?

L’al·legoria em donava la distància i alhora la independència per entrar en una història molt dura que s’estava produint mentre l’escrivia.

Mugabe va marxar, però la dictadura es va quedar.

Malauradament és així. Una dictadura disfressada de democràcia. És un estat autoritari en el qual el règim es va imposar per la força. De fet, enguany va ignorar completament la voluntat del poble reclamant una victòria en unes eleccions que no van ser lliures i que a més a més van ser rebutjades per la major part d’organismes i entitats, que van declarar-les irregulars.

Amnistia Internacional continua denunciant violacions contra els drets humans. Vostè, a la novel·la, parla de tortures i desapareguts.

Mugabe persisteix en el temps. És a dir, estem en el mateix sistema que ell va crear i continuarem fins que puguem idear un altre alternatiu, la qual cosa vol dir acabar amb el règim i amb el partit actual, la Unió Nacional Africana. Estem absolutament decebuts, tenint en compte les eleccions d’enguany, on va haver-hi molta violència. Així i tot, encara tenim esperança perquè hi ha resistència, hi ha una idea que les coses poden ser millors i, per tant, crec que cal continuar batallant com tantes altres persones i tants altres pobles que han passat per això abans que nosaltres.

També fa referència a l’exili. Quina pressió fa?

La resistència ha de ser de tota mena i resistència també és votar contra el govern. L’espai és realment hostil per l’oposició perquè hi ha gent a la presó, arrestos arbitraris i un abús aleatori de qualsevol persona que estigui contra el govern. Però al mateix temps, la gent sap que no se’ls forçarà més del compte. El context és important pel canvi, perquè arribarà un moment en què aquesta resistència que a vegades es fa impossible o que queda amagada tindrà força i apareixerà. Dirà que ja n’hi ha prou.

Això contrasta una mica amb la imatge de l’inici de la novel·la en què el ramat segueix el líder.

Ho pot semblar, però no és ben bé així. Per exemple, a Bulawaio van carregar en un autocar moltes persones que hi havia al mercat i, tant si estaven a favor del govern com si no, se les van emportar perquè el govern pogués donar la imatge que omplia els estadis. Si ens fixem per exemple en Mugabe, ell no es podia ni creure que la gent el volgués fora, estava convençut que l’estimaven i pensava que era part de la nació. Per tant, les coses no són tan senzilles, sobretot en entorns repressius on no hi ha llibertat per expressar els sentiments i les creences genuïnes.

Confien en la comunitat internacional, en Europa i Occident?

Occident ens ha ajudat i ha sigut un embolic. La resposta és no. És a dir, els africans no pensen que Occident estigui allà per ajudar-los, sinó per interessos propis. Occident ha de deixar Àfrica en pau, ens hem de sortir sols perquè només nosaltres podem ajudar-nos a nosaltres mateixos, ja que sabem quin és el present i quin ha de ser el futur.

La riquesa del país ha sigut la seva maledicció?

Sens dubte si no, per què ens van venir a colonitzar? Aquest capítol de la història se suposa que ha desaparegut, però el neocolonialisme continua existint. Hi ha una relació extractiva que continua persistint, una relació d’abús i la tragèdia per nosaltres és que el continent és molt ric. Això no beneficia els seus ciutadans, sinó forces externes que continuen explotant-nos.

Parla de la Xina?

Per descomptat, la Xina és el nou explotador tot i que li encanta fer veure que és una relació diferent la que manté amb els nostres països pel fet que mai no ens va colonitzar pròpiament dit. Però la realitat és que la relació és com la dels antics colonitzadors, és una relació basada en què pot extraure, què pot obtenir de nosaltres.

A banda de la violència política, com viu la població amb la inflació que hi ha?

La situació econòmica és molt difícil. El 90% de la població no està treballant oficialment, sinó a l’atur. Però la gent és molt resilient i creativa. Aleshores, hi ha tota una economia informal que fa que la població creï el seu propi lloc de treball, se’n surti per continuar vivint. Per exemple, hi ha tot un moviment envers l’agricultura, molts cultiven el seu propi hort i després, també hi ha molta gent de Zimbàbue que està en la diàspora i que fa moltes coses per mantenir el país enviant recursos i diners.

En aquest escenari, quina és la situació de la dona?

Les dones estan atrapades entre l’opressió política, que afecta tothom, i la patriarcal, que afecta les dones concretament, la qual cosa es tradueix en molt poca implicació o directament en l’exclusió del poder polític, poc accés als espais socials, culturals, econòmics i una exposició a la violència. Des del punt oficial, no és una situació encoratjadora. Ara bé, això no vol dir que no tinguem dones potents, empoderades. Hi ha un lideratge patriarcal i una política que fa veure que les dones no existeixen, com si fossin només una nota a peu de pàgina, però les dones formen part de la resistència i han estat molt importants en la història del país. Per això era rellevant que tinguessin un paper central a la novel·la.