Cris Juanico: 'La música és matriarcal'

- Com és que ha fet un gir sonor tan radical en aquest disc?

- Sempre busques un punt diferent. Els músics o ens comprem un aparell nou per fer un so diferent, o has de buscar un punt de partida variat. Les mitges tintes no funcionen. Amb el temps crec que millorem però aquesta vegada no tenia clara la sonoritat. Sabia que el punt de partida havien de ser cançons que veiés construïdes. De les onze cançons del disc físic, vuit les vaig estrenar en directes, abans d’enregistrar-les.

 

- I com reaccionava la gent?

- Els deia: «He fet una cançó nova. Què us sembla?». Veia les cares de la gent i sabia si anava bé o no.

 

- De veritat?

- M’encanta fer-ho! És un bon termòmetre. Vaig gravar tenint unes referències del públic que em donaven seguretat.

 

- I el disc?

- Vaig provar de treballar amb una persona externa, que si calia que em collés una mica. Vaig contactar amb en Toni Pastor, un guitarrista mallorquí amb molta experiència. Em va fer sortir de casa i anar a Mallorca. La sonoritat no la tenia clara i un dia em vaig il·luminar i vaig dir: «Corda», amb arranjaments per a quartet.

 

- Els arranjaments són seus?

- Me’ls va fer en Miquel Àngel Aguiló. És un repte pel compositor perquè el quartet de corda té moltes tessitures diferents. Però per mi el repte era seguir sonant com una formació de pop-rock però sense la formació clàssica de bateria, teclats, baix i guitarra. Vull que les cançons siguin reconeixibles, en el sentit que les he fet jo. I a més, aconseguir-ho sense una bateria. No hi ha cap instrument de percussió en tot el disc però hi ha molt de ritme en les cançons.

 

- En quin moment decideix prescindir-ne?

- Crec que des del principi. Quan vaig tenir clar que faria corda, li vaig donar aquest paper rítmic a la guitarra i al contrabaix. I mentrestant el quartet fa la seva pel·lícula, amb els seus matisos i sonoritats. És un gir arriscat que s’aguanta i crec que ha quedat un disc elegant i emotiu.

 

- I amb un mateix fil conductor.

- Sí. I la perspectiva, sobretot en les lletres, és molt illenca. Parlo molt del que veig cada dia. I en Miquel Àngel ha sabut traslladar aquest punt illenc i mediterrani en els arranjaments.

 

- Treballar amb una cosa tan orgànica com la corda l’ha degut ajudar...

- És clar. I el fet de ser illenc, també. Quan jo li explico què vull fer, ell ho entén ràpidament i agafa els detalls del text per transportar-los a l’arranjament. El que ha fet és fantàstic.

 

- I els directes?

- Per ara han anat molt bé. Tenen un punt teatralitzat. Vaig parlar amb en David Pintor, un director teatral de Barcelona, que ha treballat la posada en escena. Ha acabat sent un espectacle on sé de què he de parlar entre cançó i cançó. Està tot molt controlat i hi ha una intenció en cada element.

 

- Perquè f(a)usta?

- A mi la paraula fusta em rodava molt pel cap. A més la grafia, amb la a entre parèntesi, ja deixa sola la fusta. I fausta vol dir afortunat, o afortunada. És una bona manera d’expressar com em sento després de 25 anys de dedicar-me a la música. Encara tinc ganes de fer cançons. I l’he titulat en femení perquè penso que la música és femenina.

 

- En quin aspecte?

- No és paternalista. És matriarcal. Les coses que es volen comunicar es fan més en femení. En masculí tot és més contundent.