Quan l’escultura esdevé un canal d’expressió únic

Començar de zero no és una tasca senzilla, però això és el que Ester Ramón va decidir fer just fa un any i pocs mesos. Aquesta escultora nascuda a Terrassa va instal·lar el seu propi taller amb galeria a la ciutat de Montblanc, un projecte que sempre havia tingut rondant-li el cap i que mai havia pogut materialitzar. «Sempre tenia la idea d’obrir alguna cosa així en una vila com Montblanc. Però necessitava un senyal per fer-ho», assegura.

Fa just cinc anys, l’Ester va conèixer la seva parella, el Pep, i va decidir deixar enrere la ciutat per anar a viure a la Conca de Barberà. «En aquell moment es va ajuntar la idea que jo havia tingut des de feia molts anys amb aquesta particularitat de conèixer el meu marit i decidir que veníem a viure aquí en comptes de quedar-me a Terrassa».

Van instal·lar el taller i la galeria a la part baixa de la seva casa, un espai que ella defineix com a «polivalent», ja que és on treballa, exposa la seva obra i també l’emmagatzema. Des de la seva inauguració ha passat un any i escaig, i Ramón ja ha pogut fer diverses exposicions temàtiques d’algunes de les seves creacions.

Encara que és escultora, també ha treballat en altres disciplines com la pintura o el gravat. Quan va iniciar-se en el món artístic feia art figuratiu, però després d’una estada a Itàlia va començar a desenvolupar la seva faceta més abstracta. En aquest període, Ramón va idear peces de formes rodones vinculades amb el fet de renéixer, on una de les seves obres més destacables és El bicicle de l’aigua, una escultura pública que està situada a Terrassa.

El seu últim treball consisteix en modelar pedres de diferents mides que simbolitzen fites d’un camí. «Les fites estan fetes de fang negre i són buides per dins. Representen les pedres dels camins amuntegades, són els senyals que et trobes a les cruïlles».

Nous horitzons

I com si seguís les fites com un senyal que la guiés, l’escultora terrassenca va arribar a Montblanc, però ara també aposta per sortir de la capital de la Conca de Barberà. «El que en un començament va néixer com una cosa per aquí, ara ho estic redirigint. Montblanc no deixa de ser una vila petita, actualment he pensat en obrir-me i buscar oportunitats a altres ciutats o inclús a l’estranger».

Amb tot, l’escultora reconeix que «viure d’això és complicat» i que «l’art és un món molt classista i elitista, perquè has de ser com un semideu per guanya-te la vida com artista». Segons Ramón, els artistes estan a banda de la societat, perquè, entre altres coses, l’art serveix per «plantejar preguntes, qüestionar la vida o també pot ser una forma de denúncia».

«Aquí no se li dona prou importància i un exemple clar és a les escoles, on el primer que es treu són assignatures com plàstica o filosofia, que són matèries que fan pensar, expressar-se o comunicar-se», assenyala l’artista.

D’altra banda, també opina que hi ha «una desproporció molt gran entre l’artista que té molta anomenada i els altres». Assumeix que sovint és difícil promoure la seva feina, amb tot, manifesta que és un aspecte que li agradaria canviar. En part, reconeix que l’aposta d’obrir el seu propi taller en un municipi com Montblanc, pot servir d’exemple per a altres persones que tinguin projectes semblants. «Al món de l’art pots gaudir molt perquè et dona molta llibertat, però també té les seves problemàtiques, que s’han d’acceptar i intentar que això pugui canviar».

Després d’exposar a la seva galeria Tèrries, una col·lecció de peces fetes amb argiles que ara serà exposada a Terrassa, Ramón col·locarà altres treballs per revitalitzar l’espai i poder mostrar més facetes de la seva obra amb un clar objectiu: «M’agrada que la gent es pregunti què hi ha a la galeria i que puguin venir a veure-ho».