Els safareigs, espais de vincles i coneixement per a les dones

La dita «fer safareig» és una de les moltes frases associades a aquests espais públics de finals del segle XIX. Si ens hi fixem, gairebé tots els refranys i comentaris relacionats tenen una connotació negativa. Al capdavall, paraules que suggereixen que anar a rentar roba al safareig era una activitat sense cap més raó que la d'explicar-se històries i xafarderies del veïnat.

La docent i investigadora, Gisela Alcón, vol defugir d’aquest sentit negatiu amb què es recorden els safareigs, per donar-los el valor i la importància que realment van tenir per a la població femenina. Al seu llibre, Fer la bugada al Baix Penedès, relata la història d’aquestes construccions d’un passat rural que per a les dones va significar molt més que xerrar i passar l’estona.

Al llarg del segle XIX i inicis del XX, es van construir la majoria de safareigs als municipis del Baix Penedès. Després de fer recerca durant molts anys, Alcón recull en un llibre tota la informació sobre una vintena de construccions a la comarca, totes elles de caràcter públic.

«Pràcticament, tots són de finals del segle XIX pel corrent de l’higienisme. Hi havia tantes pandèmies que a tots els municipis es posen safareigs per impulsar la higiene familiar i acabar amb els contagis de tantes malalties», assegura.

Segons Alcón, el Vendrell en tenia tres, un d’ells es manté dempeus dins del pati d’una escola. A Bonastre n’hi ha dos que estan ben conservats, a l’Arboç n’hi ha un i Banyeres n’havia tingut dos, però ara no en té cap.

Sant Jaume dels Domenys també en té tres, un al nucli del municipi i els altres dos als barris de Lletger i al Papiolet. El safareig de Santa Oliva i el d’Albinyana són dels que estan més ben conservats.

El cas excepcional de Bellvei

Com a curiositat, l’autora explica com tots els municipis del Baix Penedès en van tenir, excepte un: Bellvei. Tot i que va intentar buscar-hi una explicació, no va poder trobar cap document que revelés el perquè. L’únic que va poder saber sobre aquest fet excepcional va ser gràcies a la memòria popular.

«A Bellvei hi havia una bassa petita que era una mena d’abeurador. Potser algú la feia servir per rentar roba, però no estava feta per aquest ús. Per tant, suposem que a Bellvei es devien fer servir els safareigs privats», relata Alcón.

De fet, és gràcies a les vivències personals de més d’un centenar de persones, que Alcón va poder descobrir històries i curiositats de cada municipi per agrupar tots els records en aquest llibre. «Vaig començar a pensar en dones d’una certa edat que em poguessin explicar vivències als safareigs i vaig parlar amb persones que em facilitessin contactes de cada poble». La recerca va donar els seus fruits i va arribar a col·laborar més gent de la que s’esperava.

Una feina esgotadora

El que més la va sorprendre va ser la fortalesa que tenien aquestes dones, que acceptaven la feina sense qüestionar-s’ho. Una tasca que era esgotadora, perquè normalment els safareigs quedaven als afores dels pobles.

Estiu i hivern, carregaven un cossi amb roba bruta i anaven caminant fins allà. «Algunes m’explicaven que a l’hivern trencaven la capa de gel que hi havia amb el colze. Posaven les mans a l’aigua gelada i ho feien sense dubtar-ho, perquè la roba s’havia de rentar».

Un cop la roba estava neta, tornaven a carregar-la, tenint en compte que mullada arribava a pesar quatre vegades més que eixuta.

Alcón rememora com li explicaven que el record que tenien del safareig no era dolent, però sí que era molt dur. «Una dona recordo que em va dir que ser dona a pagès és molt dur. Et dediques a la casa, a rentar la roba, a cuidar els fills, a cuinar i a ajudar al teu marit quan s’ha de treballar a la terra. Però quan es torna a casa, ell s’asseu i tu li has de fer el sopar».

Una altra de les coses que la van impactar més va ser que les noies que anaven al safareig havien de rentar la roba interior de tota la família, i en aquell temps la gent es canviava poc sovint.

A més, hi havia normes que no estaven escrites enlloc. Els draps que es feien servir per a la menstruació o les gasetes que feien de bolquers pels infants no es podien rentar al safareig, havien d’anar netes de casa perquè l’aigua no s’embrutés.

El valor que donaven a l’aigua també xoca amb els usos que li donem avui en dia. «L’aigua era un bé, perquè fins als anys 60, moltes localitats del Baix Penedès no van tenir aigua corrent a casa», diu Alcón.

I afegeix: «Una ampolla de lleixiu havia de durar un mes. Al Vendrell hi havia una fàbrica de sabó i quan treien els motlles fora amb restes enganxades, la gent hi anava amb un cistellet i arrencava els trossets per fer-los servir».

Recuperar el passat

Una de les reivindicacions que fa la Gisela és que els safareigs no s’abandonin i es deixin fer malbé amb el pas del temps. Alguns d’ells, de fet, ja han desaparegut per no tenir-los en compte com a espais d’història local.

Les construccions eren autèntiques obres d’arquitectura del moment i amb elles es van construir també les normes de sanitat pública relacionades amb els rentadors i les seves condicions.

El moviment de l’higienisme relacionava la majoria de les malalties a les condicions de l’aigua. Per aquest motiu, en alguns municipis de la comarca, hi havia un safareig tancat amb clau al costat del principal. Aquest era el safareig dels infecciosos. Quan hi havia la sospita que algú tenia una malaltia infecciosa que es pogués contagiar, havia de rentar la roba en aquest espai apartat.

Alcón explica com les persones que va entrevistar li deien que s’havia de demanar la clau a l’ajuntament per poder-lo fer servir. Un cop van passar les èpoques de més malalties, aquests espais secundaris es van mantenir sense ser utilitzats, però sempre tenint-los en compte per si arribava qualsevol altra pandèmia.

Per a l’autora de Fer la bugada al Baix Penedès, cada municipi hauria de tenir senyalitzat on era o on està el seu safareig. Els que ens tenen que encara estan dempeus, s’haurien de restaurar i donar-los-hi la importància que es mereixen. De fet, alguns municipis del Baix Penedès ja estan plantejant recuperar aquests espais i fer-los visitables per donar a conèixer el passat.

«El que faria seria reconstruir-los tal com eren abans, senyalitzar-los, posar-hi algun plafó explicatiu i fer-los servir com un espai per anar-hi a fer activitats culturals com presentacions de llibres o actuacions musicals», expressa Alcón.

I manifesta: «No podem esborrar els safareigs. Si ho fem, estarem passant per alt la feina de les dones que s’hi van deixar la pell molts anys».

Espais de coneixement

Els safareigs no només eren l’espai on es podia millorar la higiene i la salut pública, sobretot eren el lloc on les dones podien aprendre. Segons Alcón, el 1870 a la capital del Baix Penedès hi havia censades 2.700 dones, de les quals 2.100 eren analfabetes.

Per tant, quan anaven al safareig, a part de rentar, també feien una transmissió oral de coneixements. «Entre elles s’educaven. Era l’únic espai on podien parlar d’igual a igual i d’una manera lliure», apunta.

La Gisela creu amb fermesa que com que han estat uns espais de dones, la societat els banalitza. «Quan es parla del safareig la primera cosa que ve al cap és anar a xerrar i a criticar. Sí que és veritat que s’anava allà i es feia, però de la mateixa manera que els homes anaven al cafè i feien el mateix».

Aquesta és la idea que vol transmetre l’autora al seu llibre, donar valor a la funció de les dones en la millora de la salut per a la societat del moment. I no només això, recordar també que els safareigs van ser un centre on les dones van poder aprendre mútuament i van ajudar a fer que la nostra societat progressés.

«Quan es parla de progrés, parlem d’homes i d’invents. Sobre el més bàsic i de la feina més dura feta per dones, ho passem per alt –conclou–. Jo penso que la història del progrés de la societat també està feta per dones i elles s’ho mereixen».