Els picaportes, un món que parla

Segurament que qui llegeixi aquest text, quan defugi del neguit diari i passegi pels carrers i places de pobles i ciutats descobrirà quelcom que sempre ha estat a la vista de tothom i que sovint passa desapercebut: els picaportes que encara es conserven en cases i edificis, els quals formen part de l’arquitectura popular.

I això és el que ha fet en Carles Roca, de Santa Coloma de Queralt, home molt implicat en el teixit associatiu, membre de l’associació Amics del Romescu entitat que impulsa la típica festa colomina de la Romescada. També ha estat el jutge de Pau, un grapat d’anys. Ell mateix explica que fa cosa d’un lustre, un dels dies en què portava a Cervera a la seva filla Marina, que practica l’esport de competició en natació, passejant pel carrer Major de la capital de la Segarra va reparar en la proliferació de picaportes, els quals va començar a fotografiar.

Aquest va ser l’inici de «l’autèntica passió que ha despertat en mi: col·leccionar picaportes, a través de la fotografia i la seva catalogació», comenta Roca, en aquest cas l´única via per col·leccionar-los. D’aquí el resultat: a hores d’ara disposa d’un fons documental gràfic de 1.790 fotografies de picaportes, captades en prop de 80 municipis, molts d’ells de la mateixa comarca de la Conca de Barberà, però també de pobles i ciutats de la resta de l’Estat, illes incloses. Passa que, quan el Carles va de vacances o en viatge de plaer, marxa disposat a enriquir el seu arxiu d’imatges i ampliar «la cultura del picaportes, la qual el converteix en una autèntica capsa de sorpreses a l’hora d’escoltar-lo, quan relata les seves descobertes que envolten «un món que parla», curull d’històries, simbolismes i cultura que traspuen els picaportes.

El picaporta és un element que té origen ben antic, que es remunta als temps sense corrent elèctric, per poder avisar així els residents d’una casa quan s’anava de visita o a portar un encàrrec. Roca, explica que en el cas de les ciutats i llocs on les cases tenien diferents pisos «es va crear un llenguatge propi dels picaportes, consistent en donar un cop sec per a cada planta», entre altres cops diferenciats.

És evident que amb l’arribada de l’electricitat els picaportes perderen de mica en mica la seva funció, essent substituïts pels timbres i els intèrfons quedant relegats gairebé com a elements decoratius. Però, com diu Carles Roca, «darrere d’ells hi ha tot un art que cal preservar, més avui que molts són força apreciats pels antiquaris i alguns pispes de tot allò que tingui valor i sigui aliè».

El de Santa Coloma esmenta que «els trucadors, com diu algun col·leccionista, es poden classificar en tres categories: els de ferro forjat antic, que són peces exclusives, ferro colat antic i de llautó antic, que poden ser fets en sèrie. Sovint es corresponen a diferents estatus socials, segons siguin famílies benestants o més modestes», això sí, d’estils i formes molt variades; dels més simples als més treballats i artístics.

D’entre algunes curiositats, Roca es refereix als trucadors coneguts com a mans de Fàtima «on el propietari de la casa posava l’anell al dit cor, si tenia una filla per casar o bé en el dit anular si ja estava casada». Comenta que als pobles islàmics «solien posar dos trucadors: un a la dreta, per als homes, amb forma fàl·lica, i a l’esquerra el de les dones, de forma rodona. Així que cadascú havia de trucar amb el picaporta que pertocava». Es pot dir, doncs, que els picaportes en moltes circumstàncies parlen un llenguatge propi.

Un tomb per Santa Coloma

Carles Roca, en el seu moment va donar un tomb per la vila, treball de camp que es va focalitzar en el nucli antic i va poder comprovar que els picaportes d’argolla o anella són els majoritaris, seguits dels que tenen una mà. A l’hora de classificar-los, en Roca subratlla que «seguint el rastre dels picaportes més antics que descobrim a la vila, en podríem fer un mapa del creixement urbà». A modo d’inventari, indica que hi ha 126 cases que totalitzen 150 picaportes i afirma que «és a partir de l’església, concretament als carrers Forn de Baix i Santa Caterina, que trobem els més macos, artístics i treballats, malgrat que hi ha moltíssimes cases que no tenen picaportes atès que moltes d’elles han estat reformades i per aquest motiu han desaparegut».

Però en Carles el dia 5 del passat febrer va donar un altre tomb per la vila comtal, per acompanyar un grup de gent encuriosida pel tema i fer una visita guiada de gairebé dos quilòmetres de recorregut amb l’objectiu de deturar-se davant les cases amb picaportes, d’entre els que destaquen els dos que hi ha a la plaça de l’Església, per la seva bellesa i mida. Davant la resposta del públic, en Carles diu estar disposat «a tornar-ho a fer» i organitzar una segona visita per a la gent que li ho ha demanat.

Qui sap si, amb el temps aquesta faceta, es podria incorporar a la ruta turística que es fa a Santa Coloma de Queralt o bé en Carles Roca voldrà recollir tot aquest ampli fons documental en algun àlbum o llibre. De moment, el colomí ha aconseguit que els nostres ulls es fixin en els picaportes, que formen part de la nostra història, per valorar-los com es mereixen.