Sempre m’he sentit vinculada al nostre estimat Ebre. Els primers records que em venen a la memòria em transporten a una platja de riu, neta i pedregosa, just a l’altura de Bítem, on passava les tardes d’estiu jugant amb l’aigua i construint diminutes barquetes amb canyes, que després deixava anar amb el corrent. Allà, a l’hort del tiet, vaig passar mitja infantesa, i fou així com va anar creixent un estret lligam i amor immens a les aigües de l’Ebre i el seu bosquet de ribera.
Amb l’arribada de la joventut vaig descobrir l’encant de l’Assut des de la platja fluvial de Tivenys, i a poc a poc aquest lloc es va convertir en el meu petit gran racó de silenci i lloc d’inspiració.
Sovint imagino com seria aquest lloc, just abans d’iniciar-se la seua construcció en època àrab, quan aquest tram de riu esdevenia aliè a la petjada humana i, encara així, admiro la seua caiguda d’aigua, propiciada per la presa diagonal, que l’encamina als canals de reg.
L’assut hauria d’esperar fins al segle XV per veure assolida la seua obra, abraçant les ribes de Xerta i Tivenys, i es reservaria pacient a la construcció dels canals de la dreta i l’esquerra de l’Ebre a finals del segle XIX.
La imatge dels antics llaguters solcant el riu i superant el desnivell per la resclosa em convida a endinsar-me en temps pretèrits de quan l’Ebre era la principal via de comunicació. Imagino el llaguter fent sonar el corn per anunciar la seua arribada, el desplegament de la vela per aprofitar el vent de garbinada riu amunt o el llaguter estirant l’embarcació des de la vora, pels camins de sirga.
M’agrada escoltar el seu murmuri discret a ple estiu, quan les seues aigües es tornen tímides i es deixen caure suaument sobre la sinuosa superfície que les condueix riu avall. Asseguda a la seua vora, contemplo sovint la tarda reposada mentre tot s’aquieta i el raig continu aclapara els meus sentits.
Admiro en la seua pell el cicle miraculós de la natura, la vida fent camí. Sensacions que m’alimenten l’esperit, regeneradores i vitals. Aquest sospir continu que es trenca entre les pedres i segueix esculpint el seu entorn.
El bosc de ribera acaricia amb una besada les aigües canviants. Les arbredes comparteixen la franja humida entre salses, oms i freixes, i són bressol de variats ocellets, molts d’ells que van de pas i d’altres, habitants fidels al seu entorn.
Els rossinyols i els tallarols, es refugien entre les espesses branques dels tamarits. I els canyissars, netegen les aigües que els hi són aliment, i donen sopluig a tants ocells d’aigua. El perfum de tanta verdor embriaga els sentits i convida al pensament reposat. La veu de l’Ebre és molt més que el seu corrent, és el fregament de les seues aigües entre el bosquet de ribera, el ventet arrossegant el seu alè entre els canyissars, el piular dels ocellets cercant refugi a la caiguda de la tarda.
Avui, la seva veu, amb un cabal que s’ha vist asfixiat per la manipulació de l’home, clama al cel per recuperar la seua força que generosament i des de sempre ha alimentat les terres que l’abracen. Aigües que li són vitals per seguir sent qui ha estat, font de vida per a un territori que porta en el cor el seu nom, les Terres de l’Ebre.