Què porta una jove de 25 anys de Santa Bàrbara a ajudar com a voluntària en un orfenat d’Uganda? Tampoc ella mateixa ho té clar: «jo crec que sempre havia estat gestant-se alguna cosa dins meu... Era el destí. Havia d’anar allí», explica Cinta Ferré.
Cinta Ferré és educadora social i pedagoga i treballa en un centre de protecció a la infància a Tortosa. Havia fet projectes de voluntariat al territori i sabia que en algun moment ho provaria a nivell internacional. La jove va anar per primer cop a Uganda el 2021 i va estar-hi un mes. Es va enamorar de l’experiència i va tornar l’any passat, durant una llarga estada de cinc mesos. Repetiria aquesta mateixa primavera. Ferré és voluntària a un orfenat ubicat a Fort Portal, al districte de Kabarole, Uganda, molt a prop ja del Congo. Entre diverses voluntàries ara han comprat una casa entre totes per poder-s’hi quedar amb més facilitats.
A l’orfenat hi ha mig centenar de criatures, d’edats compreses entre els pocs mesos i els cinc anys. Les voluntàries donen suport a les cuidadores amb els infants i les descarreguen de feina atenent els xiquets, canviant bolquers o donant-los de menjar. «Em vaig enamorar dels xiquets. Va ser una experiència que em va canviar i tenia molt clar que tornaria», valora la jove.
I és que les voluntàries s’acaben implicant en el dia a dia dels xiquets, no només en atendre les seues necessitats bàsiques: «et preocupes pel seu benestar i intentes que els xiquets que s’han criat junts puguen després anar a la mateixa escola, per no trencar el vincle. S’han criat junts i ells són la seua família i és un xoc separar-los, més encara quan ja venen d’abandonaments previs», detalla la jove. El dia a dia a l’orfenat no és fàcil i arriben molts de nadons, alguns acabats de nàixer. L’any passat en els cinc mesos que Ferré va estar a l’orfenat en van arribat set. «Passa per moltes raons, per abandonament, però també perquè la sanitat i l’educació allí són privades. Moltes dones no poden parir en un hospital i ho fan a casa, amb molts de riscos. Hi ha dones que moren al part i aquests xiquets acaben a l’orfenat», detalla.
Cada acomiadament amb els xiquets és molt dur, ja que es forja un vincle molt especial: «els enllores molt. Quan arribo el primer dia, baixen corrents tots cridant-me pel nom... Per a ells jo sóc família. Com no pots tornar?» A Uganda l’educació és privada, de forma que sense apadrinaments els xiquets no poden anar a escola. Ara la jove vol tirar endavant el projecte Kwega, juntament amb altres voluntàries, per tenir una segona casa per als xiquets que als 5 anys han de marxar de l’orfenat. «Alguns xiquets no són orfes, però les seues famílies no tenen recursos o interès en criar-los o hi ha maltractes... Cada cas és diferent. Així que per a ells la seua mare és qui l’ha criat. En períodes de vacances escolars no tenen on anar, i necessitem fons per pagar aquesta segona casa i la gent que hi treballarà». Per ajudar en aquest projecte es pot fer aportacions a www.migranodearena.org/usuario/nibukya. Per demanar informació i contactar amb Cinta es pot fer al seu Instagram cintafr0601.
La realitat d’Uganda és molt diferent a la de qualsevol país europeu i això ha fascinat a la planera: «Allí la gent fa molta vida en comunitat, socialitza molt i tots fan pinya. I el poble està envoltat d’un paradís, hi ha un paisatge espectacular, amb molts de llacs. És màgic». Però més enllà d’aquest nou paisatge i societat, el veritable canvi s’ha format a l’interior de la jove. «A Uganda és on he après a donar les gràcies i a entendre tants privilegis. Uganda m’ha obligat a posar les coses en perspectiva, i em fa millor persona. Tot el que donem per segur aquí, allà no ho és. Som immensament afortunats».
