La remera ampostina Victòria Cid ha publicat Simplement jo, la meva victòria contra la depressió (Onada Edicions, 2024), un llibre contundent, però amb un tint optimista en el qual relata la seva experiència convivint amb la malaltia.
Cid va ser diagnosticada amb una depressió durant la covid, una època ja difícil de per si i en la qual la remera tenia molta pressió, ja que combinava els estudis de biotecnologia amb una carrera de rem professional. Després de posar-se en mas de professionals, li van recomanar provar amb l’escriptura terapèutica, una activitat de la qual ha acabat sortint un llibre, D’aquest, Cid espera que contribueixi a trencar tabús i potser, també a animar a aquelles persones que ho necessitin a demanar ajuda.
Així, a partir de la seva experiència, reflexiona sobre aquelles pressions que sovint ens autoimposem i d’un nivell de vida frenètic que acaba tenint un impacte en la salut mental. «La depressió m’ha ensenyat a parar i que si no ho fas no és un fracàs», explica, detallant que tot i que pot fer la sensació de fallar, «a mi al final m’ha ensenyat que és una victòria, perquè al final vaig poder recuperar-me».
En la mateixa línia, afirma que «no estem acostumats a dir que no, pensem que som superherois i que podem amb tot, però no. Som persones i necessitem els nostres temps i espais. Parar és un exercici molt fàcil, però penso que no m’han ensenyat mai, la importància de parar».
D’altra banda, la publicació del llibre també va venir motivada per unes xarrades que va fer i en les quals es va adonar que «la societat no sap com es viu des de dintre un problema de salut mental, en aquest cas, la depressió», una malaltia que, afegeix, es viu sovint en silenci. «Aquest tipus de problemes de salut mental són molt solitaris i no s’expressen».
Oberta a col·laborar
La remera ha presentat el llibre en diversos municipis de Terres de l’Ebre, Camp de Tarragona i Barcelona. La primera parada va ser a la ciutat natal, a Amposta, on van acudir una vuitantena de persones, una rebuda que li ha donat «molta força per poder continuar compartint la meva història».
En aquest sentit, la remera espera que el llibre pugui arribar a molta gent i tenir algun impacte. Així, manté converses amb associacions i docents per establir col·laboracions o projectes conjunts. «M’encantaria també que es llegís a les escoles, perquè crec que és superimportant que des de ben petits, els adolescents, sobretot, aprenguin aquestes experiències. D’aquesta manera ja ho podran identificar i crec que no serà tan dur després».
Cid, per tant, es mostra oberta a compartir el llibre, «vull saber com l’acull la gent, si els agrada, o si tenen qualsevol dubte», conclou, destacant que també vol deixar clar que «no és un llibre d’autoajuda ni de bon tros, sinó un exemple, és un llibre que reflecteix una història personal».
