Des que els primers éssers humans van deixar de ser nòmades per començar a cultivar els camps i criar animals, els materials del seu entorn foren indispensables per començar de zero. A les Terres de l’Ebre, la pedra seca pren diferents formes i està present en bona part de camps de cultiu i muntanyes del territori, fins al punt de formar part de la identitat i el paisatge ebrenc. Ara al Museu de les Terres de l’Ebre es pot veure l’exposició itinerant «Tota pedra fa paret. La pedra seca a Catalunya», que es pot visitar a la sala d’exposicions temporals fins al 2 d’agost.
«Arreu del món on hi ha hagut persones i pedres trobem que s’ha dut a terme aquesta tècnica, la diferència recau en el tipus de recursos que ofereix cada terreny», explicava l’expert en el tema i autor de diversos llibres sobre la pedra seca, Josep Gironès, tot remarcant que al sud de Catalunya predomina la pedra calcària, un material molt regular que atorga la possibilitat de construir les cabanes, característiques de la zona de la Fatarella i que acaben en una volta de canó, així com les barraques, presents al Baix Ebre i al Montsià i diferenciables per tancar-se en una falsa cúpula.
La majoria de les construccions que trobem avui daten des del segle XIX als anys setanta, i van ser majoritàriament pensades per a l’ús agrícola i ramader. Al nord del territori destaquen municipis com Riba-roja d’Ebre o la Torre de l’Espanyol per conservar aljubs drets, màrgens, masos o els particulars forns de ginebre; mentre que de la Terra Alta, la Fatarella, Villalba dels Arcs i altres pobles veïns són característiques les cabanes; i al Baix Ebre i al Montsià es poden trobar des dels cocons, únics a Tivenys, fins a cabanes, amagatalls i quilòmetres de màrgens entre oliveres i conreus per la zona d’Ulldecona i Freginals.
A finals del 2018, l’art de la pedra en sec va ser declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO, una distinció que pretén ajudar a atorgar visibilitat a aquesta tècnica ancestral, de la mateixa manera que s’espera que ajudi a promoure la seva conservació. «Tota denominació de patrimoni serveix perquè els municipis prenguin consciència de la importància d’aquests elements. Estem anant pel bon camí, tot i que fer que el veïnat ho valori és un procés molt més lent», declarava Gironès, conscient que alguns particulars havien tirat a terra construccions de pedra seca.
La mecanització del camp ha provocat en molts casos la desaparició d’aquests elements que encara avui cisellen el nostre paisatge. A banda, hi ha hagut un abandonament de terres amb construccions de pedra en sec, pel qual les cabanes i màrgens estan en risc de desaparèixer, el que també es reivindica a «Tota pedra fa paret».
L’exposició recull les construccions i tècniques presents a Catalunya a través d’una mostra fotogràfica que pretén oferir una panoràmica àmplia sobre aquest llegat, posant èmfasi en les variants tipològiques i en la diversitat territorial. Com a tret diferencial, al Museu han volgut mostrar també objectes i pedres del seu propi fons, entre d’altres que han aportat entitats i particulars del territori: «Volem donar visibilitat a aquells que treballen en l’estudi i preservació de la cultura popular, així com retre homenatge als qui treballaven la pedra seca», deia el director del Museu de les Terres de l’Ebre, Àlex Farnós.
I és que tot i venir del passat, l’art de la pedra en sec podria ser una opció per al futur, ja que és sostenible i harmònica amb l’entorn i les construccions mantenen una temperatura estable durant tot l’any. Des del punt de vista de Josep Gironès, que explicava que algunes cabanes i barraques ja es fan servir com a allotjaments turístics, es podria viure en altres ben conservades com les de la Capona del Pla de Santa Maria, a Tarragona, o a les cabanes de la Fatarella i Bot, així com a les barraques del sud de la província.