Avui en dia sonaria com quelcom extraordinari, però fa un segle, cada generació era testimoni d’una o dues riuades importants de l’Ebre. Actualment, els pantans al curs baix de l’Ebre, a Mequinensa i Riba-Roja d’Ebre, controlen i impedeixen les grans crescudes del riu i possibles inundacions. Abans de les construccions dels pantans, però, era relativament habitual que el riu pogués sortir-se del seu llit i inundar camps de conreu o carrers de poblacions.
Una de les riuades més grans i tràgiques que han patit els ebrencs, i que es manté encara viva en la memòria col·lectiva, és la del 1907. El dia 23 d’octubre es calcula que el cabal de l’Ebre al seu pas per Tortosa va arribar als 12.000 m3/s, una xifra extraordinària si es té en compte que a la ciutat hi ha risc d’inundació a partir dels 2.500 m3/s.
La riuada va causar 29 morts i va provocar l’esfondrament de desenes de cases. Les pèrdues materials van ser milionàries, i fins i tot el pont de la Cinta va estar a punt de caure. Sense dubte la pitjor riuada de l’Ebre de la història és la del 1787, quan es calcula que van arribar a baixar pel riu 15.000 m3/s, hi va haver 183 morts i 1.066 cases enfonsades. Altres riuades recordades són la del 1617 i la del 1937, tot i que va quedar lleugerament diluïda en la memòria col·lectiva per viure’s en plena Guerra Civil.
‘Conviure’ amb una riuada
Com explica el director de l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre, Albert Curto, les riuades esdevenien antigament uns referents socials. Per a perpetuar-les en la història de la col·lectivitat s’han emprat expressions molt variades. S’han consignat en cròniques, s’han transformat en literatura, s’han interpretat en poemes, s’han dibuixat en gravats, s’han immortalitzat en fotografies, s’han assenyalat en fites i s’han popularitzat en refranys, i en definitiva s’han transmès com a punts d’inflexió en les vides individuals i col·lectives.
Tot i la tragèdia que suposa una riuada, Curto punta que el tema té «molt de tòpic». «La gent d’aquell moment hem d’entendre que s’ho prenien diferent de com ens ho prendríem avui en dia. Una barrancada és diferent i en un moment se’t pot emportar, però una riuada va creixent i, per tant, la gent tenia temps per marxar o fer el que havia de fer. En canvi, moltes persones, el 1907, no tenien una forta sensació d’alarma i no van marxar», explica. En molts casos, les persones simplement pujaven al pis de dalt de les seues cases i esperaven que l’aigua baixés i prou.
Cop per als comerços
Les conseqüències de la riuada del 1907 van ser sobretot econòmiques i especialment més dures a Tortosa, on hi havia més comerç i indústria que no pas als voltants. Com detalla Curto, per a la ciutat de Tortosa, la riuada del 1907 va suposar un cop important principalment per al sector comercial. «En les societats rurals va fer mal, però va ser més relatiu, i d’Amposta cap a baix ja no té sentit parlar de riuada», explica Curto.
Fins i tot la riuada de l’any 1937 va contribuir que la ciutadania pogués subsistir, d’alguna forma, ja que va significar que, el 1938 (any de la Batalla de l’Ebre), la població tingués aliment a partir de molts arbres fruiters que s’havien vist beneficiats de l’aigua.
A les dècades del 1940 i el 1960 tornaria a haver-hi riuades, tot i que no tan desmesurades. Avui és pràcticament impossible que aquestes riuades es puguen repetir en l’actualitat. Amb la construcció dels embassaments al llarg de la conca, i especialment els de Mequinensa (amb capacitat per a 1.528hm3) i Riba-roja d’Ebre (210hm3), a partir dels anys seixanta el règim de cabals de l’Ebre va regular-se i controlar-se.
Exposició de fotografies
Al mes d’octubre es compliran 110 anys, així, de la gran riuada de l’Ebre de l’any 1907. Coincidint amb l’efemèride, la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa ha inaugurat recentment una mostra, comissariada per Núria Menasanch, besnéta política de Francesc Mestre i Noé, amb una reproducció de fotografies. En concret es poden veure 17 de les fotografies que el tortosí Francesc Mestre i Noé, aleshores Arxiver Honorari de la Ciutat, va prendre dels carrers inundats de la ciutat mentre tenia lloc la tragèdia.
Es tracta d’unes imatges gairebé inèdites que la família va rescatar fa uns pocs anys d’entre les múltiples caixes de documents que va deixar el tortosí, que podria considerar-se així com un dels primers fotoperiodistes ebrencs.
L’arxiu original de Mestre i Noè d’aquest episodi també incloïa fotografies en què apareixien els morts provocats per la pujada de les aigües. Les imatges de Mestre i Noè, publicades també a la revista Il·lustració Catalana, suposen d’aquesta manera el naixement del fotoperiodisme a les Terres de l’Ebre. A més a més, van servir per aconseguir ajuts econòmics de la Diputació de Barcelona per a la reconstrucció de la ciutat i les zones afectades, encara uns anys abans de la creació de la Mancomunitat.
Plaques commemoratives als carrers
L’octubre del 1907 va ser extremadament plujós, en especial al Pirineu. Primer hi va haver importants inundacions en afluents com el Segre o el Cinca, però la pitjor part se l’emportà el tram final de l’Ebre. Del 21 al 26 d’octubre es van negar totes les poblacions de la ribera del riu, amb efectes especialment negatius a Ginestar, Benissanet i Xerta, on en alguns punts les aigües van arribar als 9 metres d’alçada.
No és poc freqüent, així, trobar-se per moltes localitats que van ser afectades per la riuada plaques commemoratives als carrers, a l’alçada de fins on va arribar l’aigua. En alguns casos, també hi ha un altre tipus de dibuix com una tipologia en que apareix dibuixat un peix. Aquestes senyals es van popularitzar al llarg del segle XIX i XX i s’acostumaven a posar als carrers, cases i masos (tant a l’exterior com a l’interior).
Com apunta el director de l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre, Albert Curto, l’element simbòlic d’aquests senyals ha propiciat un interès per part dels propietaris que l’han protegit amorosament, reincorporant-los a una nova construcció o col·locant-ne de nous allà on es creu que arribava el riu. La primera dificultat ara rau a destriar els senyals originaris dels nous que es troben in situ, d’aquells que han estat col·locats amb posterioritat, amb més o menys encert.
A Tortosa se’n poden veure moltes, d’aquestes plaques, i fins i tot una d’especial i d’actual: la commemorativa a Videllet (als jardins situats vora el Teatre Auditori Felip Pedrell), un dels ‘herois’ de la riuada de 1907. Salvador Videllet, àlies Blanquet, juntament amb Enric Solé, van salvar amb una barca fins a 78 persones que corrien el risc d’ofegar-se durant la riuada de 1907. La placa actual commemorativa va ser iniciativa dels Amics de l’Ebre.
La desgràcia de la gent de l’Ebre l’octubre de 1907 va despertar una important onada de solidaritat. A més de Videllet i altres herois anònims, mariners de Vinaròs, Benicarló i Tarragona van arribar en tren amb petites embarcacions, amb les que van col·laborar en el salvament de molta gent que havia quedat atrapada a les seues cases o masos.
Per una altra banda, com apunta el director Albert Curto, la situació de la riuada també va donar peu a episodis i anècdotes molt menys heroiques, com ara que alguns barquers s’aprofitaven de les circumstàncies i cobraven preus exagerats pel seu auxili. Curto fins i tot detalla a tall d’exemple d’aquest tipus d’episodis la denúncia que va fer un regidor de l’oposició quan un mes després de la riuada del 1907 al barri de Ferreries de Tortosa les brigades només havien netejat de llot els carrils per on passava el tramvia de tal forma que l’única manera d’anar cap a Jesús i Roquetes sense enfangar-se era agafar el tramvia per a complida satisfacció de la companyia.