El violoncel·lista andorrà Lluís Claret es va introduir en el món de la interpretació de Pau Casals a través del seu germà, Enric Casals, qui li va donar classes de música. «Quan vaig conèixer en Pau Casals jo era un nen i ell, un senyor molt gran», diu Claret. Ambdues famílies estaven exiliades, Casals a França i Claret a Andorra. «El meu germà i jo havíem començat a estudiar música a Andorra. Allà hi havia un professor per a tots els instruments. No hi havia escola, feia el que podia», explica. Va ser a partir de la famosa nevada barcelonina, l’any 62, quan el pare d’en Lluís, l’Andreu Claret, va baixar per ajudar en la neteja, que la família va començar a anar a Barcelona. Va ser llavors que va començar a estudiar amb l’Enric Casals.
«Puc dir que he tingut el privilegi de conèixer Pau Casals abans d’escoltar-lo, però amb ell no vaig estudiar mai. Tinc clavat en la meva memòria aquell so tan especial que semblava que vingués del magma de la Terra. Vaig anar a sentir-lo a Prada, on hi havia el festival i sort que ho vaig fer perquè al cap de poc temps ell ja no va tornar a Europa mai més, es va quedar a Puerto Rico».
«Casals no només hi anava pels concerts, sinó que assistíem a alguns assajos a casa seva. Tinc un record d’una d’aquestes ocasions en què el mestre feia un trio amb dos grans músics. Jo estava assegut al terra de casa seva, el més invisible possible, sentint aquell so d’aquell senyor de 85 anys que encara tenia aquella presència, com si fos un arbre plantat allà al mig. Si hagués estirat el braç l’hauria pogut tocar», rememora Lluís Claret.
El músic, que ara ja té 73 anys, reconeix que aquell so ha estat molt present quant a buscar la seva pròpia veu amb el violoncel. «No és pas que jo hagi volgut imitar el so de Pau Casals, ni ho he pretès ni hagués pogut, però sí que per mi ha estat una inspiració aquella presència musical, aquell so arrelat, aquella naturalitat amb què tocava. Ha estat sempre el que he buscat».
Amb relació als Casals, els germans Claret, Lluís i Andreu, expliquen com el geni universal va salvar el seu pare dels nazis. «El va detenir la Gestapo a França perquè amagava uns amics jueus a casa, va estar a la presó de Perpinyà, esperant que una nit vinguessin a afusellar-lo. Llavors, es va posar molt malalt, va tenir una peritonitis i Casals va convèncer els alemanys que el deixessin anar a morir a casa. Afortunadament, no va morir», relata en Lluís.
De Casals, Claret es queda amb l’honestedat i la integritat del seu plantejament musical i humà, amb la manera conseqüent d’actuar. «Amb el seu tarannà en el seu dia a dia i en la seva interpretació musical, cosa que avui dia, en molts artistes, és una mica deficient».