Quan la Nadine, amb vuit anys, va abandonar el Líban per ser adoptada per un matrimoni de Barcelona, va decidir refugiar-se en el seu món de records i en l’escriptura. Ara que voreja els quaranta, el que més desitja és tenir un fill. Fa quatre anys que amb l’Èric, el seu company, se sotmeten a anàlisis, proves i tractaments de fertilitat, però l’embaràs no arriba i la relació de parella es degrada dia a dia. Sembla que la Nadine ha arribat al final d’una etapa. La Nadine és la protagonista de Zeitun, la primera novel·la de Sílvia Alberich Castellanos, publicada per l’Editorial Les Hores.
Què hi ha de vostè en aquest personatge femení?
Hi ha algunes coses meves perquè òbviament, escric jo, però no em representa. És a dir, no és autoficció, no va de la meva vida, tot i que sí que hi ha experiències meves que estan plasmades en el personatge. Per exemple, totes les meves reflexions sobre la maternitat o la importància que dono a les relacions amb les amigues.
La maternitat també pot destruir?
No sé si destruir, però de vegades es parla més d’un vessant de la maternitat més idealitzat i hi ha molts vessants. Per començar, el desig de maternitat pot ser molt frustrant i generar molt dolor i malestar quan aquesta no arriba. Després, la maternitat pot ser una càrrega molt gran, sobretot si és una feina no compartida i molt en solitari. Per contra, també hi ha gent que la gaudeix. Crec que, probablement, qualsevol mare té totes aquestes coses. I d’altra banda, l’absència de la mare també és una forma de viure la maternitat, des de la mare que no hi és. M’interessa tot aquest univers de la maternitat més enllà del fet concret de tenir fills.
Ara s’està parlant bastant d’aquestes altres maternitats.
És cert, està bé mostrar-ho. Per exemple, si es parla d’una mare penedida, doncs potser no és una mare penedida tota l’estona. És una mare molt feliç i a estones, una mare que està fins dalt. Té totes les contradiccions que hi pot haver.
Sempre és el cos de la dona el que pateix?
Sí, volia mostrar com poden ser de deshumanitzants les tècniques de reproducció assistida. D’una banda, es veuen com una solució, però moltes vegades no acaben en un final satisfactori. Hi ha moltes parelles o dones soles que se sotmeten durant molt de temps, trituren el seu cos i psicològicament les afecta moltíssim. A vegades és tot molt despersonalitzat perquè l’objectiu és prenyar-te, gairebé amb molt poca atenció a tot allò que es genera emocionalment si no s’aconsegueix i finalment, no sempre hi ha èxit, una cosa de la qual es parla poc.
Quina importància té el Líban en tot plegat?
D’alguna manera, la Nadine és un personatge ferit, amb un cert desarrelament i això queda plasmat en les dificultats que té per vincular-se. Com que conec el Líban, em va semblar que podia crear aquesta ferida a partir de l’experiència prèvia viscuda allà. És a dir, si no hagués conegut el país, probablement no m’hauria atrevit a fer aquestes pinzellades de la guerra civil. Quan hi vaig estar vaig fer una mini recerca sobre algunes qüestions polítiques que tenen a veure amb les nacionalitats i les 17 comunitats que hi ha i també vaig llegir bastant, vaig escoltar la gent, vaig fer entrevistes i és un tema que coneixia prou per atrevir-me a nomenar-lo.
La Nadine es pregunta què vol dir ser d’un lloc.
Té una identitat escindida en dos Nadines i aleshores, es pregunta quina és la resposta sobre la seva identitat.
La llengua també és una altra mena d’arrelament?
Ens conforma molt perquè pensem a través de la llengua i ens comuniquem amb els altres a través d’ella. Per exemple, a l’idioma que es parla a Indonèsia no existeixen temps verbals passats, presents i futurs, no es conjuguen els verbs. I jo em preguntava com és la forma de comprendre el món d’una societat que no utilitza aquests temps. Al final pensem molt a través de l’idioma i en aquest cas, la mutació de la llengua també mostra aquest canvi de l’univers des d’on venia a l’univers on aterra.
Ha pogut parlar amb alguna persona amb una història similar a la de la Nadine?
Sí, tinc alguna persona propera i també vaig llegir bastant. Fa uns anys va sorgir la idea, tot i que no era un tema del qual es parlés massa, que les persones adoptades també pateixen un procés migratori, sobretot les que venen d’altres llocs. I em va interessar molt el fet que fins i tot persones que han estat adoptades de molt petites, de mesos, quan busquen els seus orígens i descobreixen que són d’un altre país, senten aquesta escissió amb el tema de la pertinença.
També fa referència a les olors. Què és el que més li agrada del Líban?
El menjar, del qual en parlo molt. És un menjar molt mediterrani i encara que cuinen d’una altra manera, els ingredients els reconeixem perfectament i el gaudeixo molt. Però també hi ha unes olors molts particulars, a les espècies que fan servir, com per exemple el cafè amb cardamom. L’olor és per a mi un sentit molt important, ajuda molt a recrear espais, llocs i també activa molt la memòria.
Els homes no són gaire protagonistes a ‘Zeitun’.
Tenen un rol secundari. Crec que tampoc no hi ha una sola visió de l’home. Vull dir, hi ha homes que segurament llegint ens provoquen tendresa, uns altres repulsió i rebuig. O sigui, no tinc un estereotip d’home, però no tenen el protagonisme. Són necessaris per poder desenvolupar la història, però no són centrals.
La sororitat desmenteix la rivalitat tradicional femenina?
Al principi la Nadine actua dintre d’aquesta socialització de gènere apresa en la competició, però la relació amb la Maria és interessant perquè li va desfent això après per anar descobrint aquesta altra part de suport i amor entre dones, entre mares, filles, germanes, amigues... Si vas a una presó, les que estan fent cua per anar a veure les preses són dones, ningú més va a visitar les preses. Són les dones les que van a veure les preses i els presos. És a dir, l’amor entre dones hi és, però de vegades molt soterrat per tota una idea que ens han venut que ens mou l’enveja o la competitivitat. I aquesta és una evolució important del personatge, aquest canvi en la perspectiva, justament la relació amb una dona és la que li trenca aquesta cuirassa que té tan forta amb les emocions i la connecta amb el sentiment, amb el vincle, de tal manera que va deixant enrere aquesta no sororitat.
Què destacaria de la novel·la?
Els lectors m’han fet arribar que té un ritme ràpid amb uns capítols curts. I això probablement té a veure amb què jo escrivia contes. És la idea de concentrar en cada capítol tota una història. Segurament, que tingui aquest ritme és un reflex d’on vinc.
