Després de Dones sense nom, Silvestre Vilaplana recupera la inspectora Araceli Lavila que, malgrat estar de baixa, sobrevivint amb el càncer i tots els efectes secundaris del tractament, haurà de fer front al seu passat, en aparèixer el cadàver del seu pare, mort a ganivetades. És Suburbis del paradís (Crims.cat), on l’autor valencià condueix els lectors fins a l’ascens d’un feixisme que restava amagat, latent, fins a les clavegueres del poder més fosc i perillós.
Justícia o venjança?
Hi ha una mica de tot. Parlem d’injustícia perquè parlar de justícia és molt complicat en l’Estat espanyol. En tot cas, és parlar d’una manera de dissimular de cara a l’exterior. Des del punt de vista de l’autor, l’únic que pots fer és, evidentment injust, buscar venjança explicant les coses tal com tu creus que són.
Per què l’extrema dreta?
València és camp lliure per a l’extrema dreta, tenen carta blanca, poden fer el que vulguin i com vulguin. De fet, aquí han passat les bestieses més grans i han quedat impunes. A Guillem Agulló van assassinar-lo i aquest senyor continua lliure. Vas a qualsevol manifestació i hi ha un risc evident que et trenquin la cara i la policia no farà res per a ajudar-te. Al contrari, són ells mateixos els que fomenten aquestes històries. Al País Valencià s’han cremat llibreries, s’ha matat gent, s’han posat bombes a cases d’escriptors i no hi ha cap culpable. Mai. Hi ha una voluntat que això continuï així. El paper de l’extrema dreta al País Valencià en general, no és gratuït. Penso que és una qüestió d’estat.
Per què?
Des de la Transició, al País Valencià sempre s’ha intentat fer un trencament brutal amb Catalunya i una manera de fer-ho és amb aquesta presència constant de l’extrema dreta, que impedeix avançar, que ho entrebanca tot i que té molt de poder. Potser a Catalunya no viviu aquesta realitat tant com aquí, però especialment la ciutat de València és un territori comanxe de l’extrema dreta. Ara, una mica menys perquè els canvis de govern dels últims anys han suavitzat les coses, però, així i tot, València fa por. Ells saben que són impunes perquè tenen tot el suport. Mal que hi vagin les coses arribaran a la justícia i quedaran lliures. Ho estem veient a tot arreu.
Als catalans se’ns acusa d’haver despertat aquesta extrema dreta.
És mentida que hagin recuperat el fantasma de l’extrema dreta. Sempre ha estat, sempre s’ha utilitzat quan els ha interessat i ara mateix, per exemple, hi ha un ús interessat del sistema democràtic. Tu crees un partit d’extrema dreta que justament apareix en un moment en què coincideix amb el 15-M i amb tots els moviments independentistes en Catalunya. Fa de contrapès. Vull dir, no és que aquests moviments hagin generat els d’extrema dreta. És que no feia falta utilitzar-los i ara sí que en fa.
És difícil empatitzar amb la seva víctima. Malgrat tot, incita el lector a descobrir qui l’ha mort i per què.
No podem fer històries de blanc i negre, no podem presentar aquesta visió maniquea de les coses. Fins i tot és cert que en els pitjors personatges ha d’haver-hi una espurna d’humanitat que ens els faci propers. Perquè en realitat les persones som així. Encara que ens considerem bones persones, i estic segur que ho som, sempre tenim la nostra part fosca i quan retrates un personatge en una novel·la, el que intentes és omplir-lo, en la mesura del possible, d’aquests matisos humans que tenim perquè si no, generem arquetips i això no funciona així. Està bé que fins i tot els personatges ens facin dubtar, no de les nostres idees, però sí que ens ajudin a comprendre la seva visió. I és cert que hi ha gent que té unes idees molt particulars; alguns portats per les seves circumstàncies o la seva cultura. O bé la seva visió del món és errònia i egoista, però és la que és.
Com ara el legionari i la madrastra...
En el fons, la madrastra del personatge principal és una fatxa repugnant. Això no obstant, té un punt d’humanitat respecte a ella. Tots coneixem alguna persona amb la qual no voldríem ni estar, però que, alhora, reconeixem que potser té alguna part positiva. En el cas del legionari, per exemple, i això és molt típic de la gent d’extrema dreta, ell ajuda una confraria. Aquestes petites coses són així, fins i tot ells es pensen que són bons. Pensen que fan les coses pel valor suprem, que és la pàtria i això ho justifica tot. Per això m’agrada la novel·la negra, perquè en certa manera em permet reflectir el que ens envolta, acaba sent una crònica del nostre món social. Estem parlant de jutges corruptes, de periodistes... realment és el rerefons del món en què vivim. Aquesta és la clau de la novel·la negra, que em sembla que és molt important i que intento treballar.
L’Araceli es morirà?
Vaig pensar tres històries amb l’Araceli de protagonista, de les quals aquesta és la segona. En tot cas, el lector haurà d’esperar al tercer episodi a veure el desenllaç. Araceli és un personatge que ha anat agradant-me a mesura que ha passat el temps. Jo havia de crear un personatge que investigués, però no em veia utilitzant un policia com a personatge principal perquè no tinc especial simpatia pel món de la policia. Aleshores, el que m’humanitza el personatge és el fet que estigui malalta. Des d’aquest punt de vista, ella mateixa, com a personatge malalt, també comença a veure les coses de manera distinta, en les dues novel·les i se’m fa pròxim. Si no, no sé si hagués funcionat aquest tipus d’investigador.
Ella no creu en el tractament contra el càncer. De fet, ho qualifica de verí.
Moltes de les coses que viu l’Araceli les he tingudes a prop perquè la meva dona ha patit i pateix càncer. I en certa manera, també faig servir un personatge malalt com una mena d’exorcisme personal, de totes les coses que tens per dins i que possiblement no parles amb ningú. Els malalts de càncer passen per moltes fases, moments que són una mena de muntanya russa que és difícil tant per al malalt com per a la família. És molt complicat. Però les puc extreure i mostrar a través dels personatges.
