Roger Tarrés: «Jugo amb el color dels ulls com a símbol de poder»

Després de veure el seu poblat cremat i tots els veïns assassinats, l’Àstrid surt de les muntanyes per primera vegada a la vida en busca dels misteriosos responsables. No sap com fer-ho i està sola, però la set de venjança i l’esperança de trobar la Dàlia, la seva germana, l’empenyen a avançar. Sense pretendre-ho, l’Àstrid es veurà immersa en una lluita més antiga que els regnes, on descobrirà que el color dels seus ulls, blau, amaga un gran poder. I no podrà fer res per escapar-ne. ‘Fills d’Èodhum. L’amenaça verda’ és una novel·la fantàstica escrita en català per Roger Tarrés (Arbúcies, 1993) i publicada per Fanbooks. És el primer llibre d’una trilogia ambientada en un món medieval i és també el primer llibre de l’autor. Màgia, èpica i amor es combinen en una història entre Harry Potter, Eragon i El senyor dels anells. El segon títol arribarà aquesta propera primavera i la resolució, a finals d’any.

‘Fills d'Èodhum. L'amenaça verda’ transcorre en un món medieval.
Sí. És a dir, és un món medieval fantàstic. Un món completament inventat, inspirat en una època medieval on hi ha diferents territoris. Alguns són força similars als que avui en dia la gent té entès com a medievals i d’altres s’allunyen un puntet més. Tot i això, no tot és guerra. La història té la seva dosi de trama amorosa, d’aventura, els seus moments d’encant.

L’Àstrid és una protagonista femenina en una època difícil per a les dones.
És un comentari que em fa molta gent i ho entenc. Encara que en aquesta mena d’històries fantàstiques medievals no són molt comunes les protagonistes femenines, em va sortir sol, he deixat fluir els personatges. És a dir, a vegades pot passar que aquests moviments polítics d’avui en dia que, evidentment, estan molt bé, instiguin a crear protagonistes femenines, però no és el meu cas. Malauradament, m’ho has hagut de comentar. Tant de bo poguéssim ser conscients que els personatges, siguin dones o homes, són forts i també tenen flaqueses. Tots som persones i sembla que hi hagi d’haver una justificació profunda pel fet que la protagonista sigui una dona.

De fet, quan arriba amb l’ós, ja veu que no la reconeixen igual que als altres protectors, homes.
Aquí hi ha el punt. Encara que sigui una dona forta, això no té per què significar que no hi pugui haver aquests tipus de reticència.

Arriba un moment en què el lector només es fixa en el color dels ulls.
El lector acompanya al personatge i no té gaire informació i és una cosa que trobo molt atractiva. En aquest món uns pocs ulls tenen poder i un dels objectius dels personatges és descobrir-ne quants, qui té aquests ulls de poder, com funcionen, si són una amenaça o no. La tria dels ulls com a símbol de poder em resultava molt còmoda a l’hora d’introduir-los al llibre. Quan es descriu un personatge se solen descriure els ulls per la qual cosa el lector està pendent del color. Aleshores, jugo amb això i també pel que fa al color, ja que si els té de color negre o vermell, es pot pensar que serà dolent perquè són els colors que estan més associats a la violència, a la foscor, a la sang. I en aquest cas també jugo amb la tradició i intento fer-li el meu gir identificatiu.

Com ha estat escriure una història tan coral?
Tinc esquemes, línies temporals, descripcions... Ho tinc tot per tal de no perdre-m’hi. De fet, al final hi ha una guia de personatges perquè en el lector no avesat a aquest tipus d’històries pot distreure’s una mica.

Es parla de vostè com del Tolkien català. Se’l compara amb ‘Eragon’, ‘El senyor dels anells’ i amb ‘Harry Potter’.
El que pretenc és escriure la meva història, quedar-me satisfet i intentar que els lectors s’ho puguin passar bé, que es distreguin. Es fa referència a Eragon perquè és un món molt semblant i quan era adolescent vaig llegir-lo amb molta passió. Una de les característiques que va tenir aquella història va ser que va aconseguir treure’m del món en què vivim, m’oblidava dels maldecaps que tenia a la meva vida. Aleshores, és un sentiment que m’agradaria provocar en els lectors, que els servís per desinhibir-se dels maldecaps. Pel que fa al Harry Potter, pel tema màgia. Finalment, també hi ha gent que m’ho compara amb Jocs de Trons pel que fa al tema de territoris i geopolítica. I crec que toco una mica de cada costat. No és una trilogia cent per cent d’aventures. Per exemple, hi ha el vessant més estratègic que potser en el primer llibre no s’acaba de veure molt, però sí que és una característica que evoluciona al llarg de la història.

Què destacaria de la novel·la?
Destacaria que és un llibre escrit en català perquè la fantasia està creixent, això és evident, però, tot i això, no hi ha tantes novel·les en català en una llibreria, a no ser que hi vagis a una llibreria especialitzada. Amb això em refereixo que quan jo era petit potser m’hauria agradat llegir alguna cosa més en català. Vaig llegir Harry Potter, Eragon i El nom del vent, ja de més gran, però al cap i a la fi tot el que m’arribava eren novel·les estrangeres traduïdes. Que, evidentment, els traductors fan una tasca impressionant, però això no treu que m’hauria agradat potser llegir una novel·la directament fantàstica en català. I, o no la vaig saber trobar o no em va arribar. Aleshores, una de les apostes tan meva com de Fanbooks és poder donar al lector català una novel·la de fantasia, una trilogia a l’estil èpic escrita originalment en català.