Teatre Poliorama
Guió i direcció: Mar Monegal
Intèrpret i música: Francesc Ferrer
Durada: 80 min.
Ramon és un home a punt de fer 40 anys que s’acaba de separar, perd la feina d’actor i retorna a casa dels seus pares, on sempre ha estat el nen mimat de la seva mare. Així retorna també a la seva estimada guitarra, la bicicleta estàtica, el no fer res i esperar que la mama li prepari les meravelloses croquetes. L’obra comença com una comèdia, Francesc Ferrer té una bona bis còmica i sap treure les rialles del públic, però la història va derivant a una cosa més aspre i trista, més dramàtica. La soledat, la no perspectiva de feina, els lloguers de pisos impossibles, la falta d’entesa entre els germans i sobretot la sobtada malaltia de la mare.
Ramon és un monòleg i l’actor es comunica amb la seva ex novia, els amics i els pares per mitjà de diàlegs on va canviant de personatge. Francesc Ferrer es mou per l’escenari amb soltesa i sovint agafa la guitarra i adapta cançons conegudes a la seva vida força desolada. Però el que podria ser un drama acaba sent una lliçó de vida. La guionista li sap donar la volta i presentar els sotracs com una lliçó: sempre hi ha alguna cosa positiva.
Ramón no és una obra imprescindible, però passa bé per la gràcia de l’actor i per la quotidianitat de les petites històries on el públic s’hi pot veure reflectit, especialment la generació dels 40.
