Després de l’èxit de la seva primera novel·la, l’escriptor Pol Guasch (Tarragona, 1997) aterra amb una nova història sobre l’amistat que li serveix, a la vegada, per abordar altres temes del present que l’inquieten. Ofert a les mans, el paradís crema (Anagrama) se centra en la vida dels seus dos protagonistes: la Rita i en Líton, que es pregunten constantment sobre la seva identitat i el seu origen, marcats per un paisatge físic i sentimental que ja no existeix. El llibre és també una porta per dibuixar una relació que no és «pura i genuïna», sinó que passa per moments de fractura, negociació i fracàs. «L’amistat és moltes vegades una disfressa per oblidar que estem profundament sols al món», assenyala Guasch.
L’argument de la novel·la ressegueix les vides de la Rita i en Líton, dos joves que viuen en una colònia al cim d’una muntanya i en una ciutat, respectivament. Es coneixen en una festa i, posteriorment, construeixen una amistat que estarà marcada per la malaltia d’ell que, sense dir-ne en el nom, fa referència a la sida. «Tenia molt d’interès en escriure sobre l’amistat», admet Guasch, «i la novel·la tracta d’això, sobre com dues persones es troben i negocien sobre la seva relació a partir d’allò que els uneix i els separa».
De fet, un dels objectius de l’autor era trencar una mica amb la romantització d’aquesta relació i aprofundir en la seva complexitat a partir d’aspectes com «els silencis, les traïcions o els secrets». «L’amistat és un vincle preciós, però també hi ha dolor, callen coses, hi ha enveja, i no per això són menys amics», detalla. Escriure sobre l’amistat també ha servit com una via per integrar un ampli ventall de temes paral·lels com, per exemple, la memòria de la sida en la relacionalitat queer contemporània.
També la identitat i l’origen, dues qüestions al voltant de les quals reflexionen els seus personatges, situats en un paisatge desolat, marcat per la sequera i els incendis. Quant al temps, aquest transcorre en un marc alternatiu, sense mirar ni al present, ni al passat, ni al futur; una herència de ‘Napalm al cor’, que permet a l’escriptor «crear mons i temps que funcionen per si sols».
Fugint de l’apocalipsi
Tot i que la idea del fi del món està present, Guasch matisa que no és ni de bon tros en un sentit «apocalíptic», sinó que es tracta més aviat d’un «assaig» per imaginar un futur possible. «Com ens sentirem? Com ens relacionarem quan el nostre paisatge desaparegui? Què farem quan les llegendes i mites que ens han format desapareguin? Què passarà quan el llenguatge per designar la realitat hagi mutat?», es pregunta.
També admet que els seus personatges tenen un fort component melancòlic, que també travessa el llibre «de dalt a baix». En aquest sentit, creu que potser és el punt on ha estat més «volgudament generacional», ja que es tracta de temes que el preocupen. «Els darrers anys l’auge de la ciència-ficció i els relats apocalíptics no han servit per crear noves formes o nous imaginaris polítics, sinó que han acabat anestesiant a la gent», opina, «ens han acostumat a una realitat que potser no és la desitjable o la que esperàvem».
D’altra banda, reconeix que la tristor o la melancolia poden ser també una resposta a una consciència relacionada amb la incapacitat de canviar el rumb de les coses. «Tinc la sensació que al meu entorn hi ha gent molt trencada i ferida i és un fet que transcendeix la generació. Estem un moment en què la melancolia és una resposta a la inacció», subratlla. Per això, el llibre també explica d’alguna forma una història de promeses no complertes, de coses que havien de passar i d’expectatives fallides.
Sense voler ser «desesperançador» ni «catastrofista», defensa que, tot i presentar uns personatges melancòlics, la seva tristor no és «gens simbòlica», sinó que és ben «real i present» i té a veure amb la consciència profunda de quin és el rol que juguen en aquest món. L’autor va més enllà i sosté que – igual que els protagonistes – la seva generació tampoc és naïf, ja que és totalment «conscient» de quin és l’espai que se’ls ha deixat. Per això, la Rita i en Líton s’intenten rebel·lar constantment, tot i que ho fan en termes molt interns.
«L’ambivalència entre la melancolia per un present que no es pot transformar i un desig profund de transformació del món. Potser en aquesta clau és on he volgut ser més deliberadament contemporani o generacional», assenyala. Guasch també reflexiona sobre la joventut, fugint de tot allò que la relacioni amb «la productivitat o la potència». «Són uns termes que em van fer sentir incòmode al seu moment, perquè sembla que només interessi allò nou i fresc», apunta.
