Margarida Aritzeta és escriptora amb un ampli recorregut en la literatura catalana. Ha guanyat nombrosos premis i també ha exercit com a professora de literatura a la Universitat Rovira i Virgili. Ara presenta el seu últim treball, Les dones del lli (Cossetània, 2024), un llibre que parla de la vida i dels somnis de les seves avantpassades, que van viure durant els segles XVI i XVII en una vall del País Basc.
Quan i per què va començar a escriure?
Les meves primeres publicacions són de fa 40 anys. Em sembla que vaig començar a escriure perquè vaig deixar de pintar. Jo m’havia matriculat a Belles Arts. Un bon dia vaig veure que el camí no era aquest, però que en necessitava un per expressar coses.
Ha escrit novel·la, narrativa i també literatura juvenil. Què li aporta cada gènere?
És un desafiament ajustar-se. Plantejar-me escriure per a gent jove, o altres gèneres, em comporta ajustar-me a una disciplina i és com un entrenament. Aquesta mena de joc de posar-te límits m’ha ajudat a créixer literàriament i artísticament.
Què opina sobre escriure sense gènere?
Crear històries que no estiguin cenyides a pautes per intentar anar més enllà dels models establerts és el més difícil. Però a això només hi arriben alguns artistes molt privilegiats.
El seu últim llibre Encara hi ha flors s’emmarcava en l’entorn del monestir de Santes Creus. Què la va inspirar?
És un llibre molt centrat en la zona on vivim, perquè està escrit des del confinament de la pandèmia. La novel·la va sortir d’una primera redacció molt esquemàtica en un blog d’Internet quan no podia sortir de casa. Era la meva manera de comunicar-me amb el món.
De fet, l’obra es caracteritza per aquesta doble faceta entre allò imaginari i el que és real.
M’agrada transitar per aquest terreny de frontera, un espai en què es barreja la ficció i la realitat. Això ho van fer escriptors que admiro, com Manuel de Pedrolo o Jorge Luis Borges, i ho he intentat fer moltes vegades.
Després d’aquella novel·la, ara presenta Les dones del lli.
Sí, i és un llibre molt diferent de l’últim. Es tracta d’una exploració sobre la vida d’unes dones del segle XVI i XVII que són avantpassades meves. S’inclou dins d’una línia en què he treballat, que és la de la meva família des del punt de vista de la gent que ha hagut d’emigrar, que s’ha desplaçat o que s’ha exiliat.
De què parla el llibre?
És una memòria que tira molt enrere, perquè remenant papers antics vaig trobar amb el cas de Domingo Aritzeta, que va néixer el 1643 i que era fill de Mariana Aritzeta. Resulta que, a l’hora de la veritat, ni la Mariana era la seva mare, ni la que el va parir el va fer gran, sinó que la seva mare era una altra. Vaig estar investigant sobre aquestes dones i em vaig adonar que el seu món era riquíssim i terrible alhora.
Què feien aquestes dones?
Elles vivien en una vall de Guipúscoa i es passaven la vida tenint fills, cuidant els vells i teixint la roba de les criatures. D’alguna manera, el que feien era enllaçar el fil de la vida perquè les generacions se succeïssin les unes a les altres. Quan ho vaig trobar, vaig pensar que això ho havia d’escriure.
D’altra banda, durant la seva carrera ha sigut professora de literatura a la URV. En quin moment creu que es troba la literatura catalana avui dia?
Penso que a la literatura catalana hi ha una quantitat enorme de gent que ho fa magníficament bé. El que passa és que la potència demostrada no s’adiu amb la capacitat de trobar lectors. Hi ha molt poca gent que llegeixi i no només en català. Potser al final haurem de tancar la literatura catalana dins d’una urna i anar-la a veure com si fos en un museu...
Com es pot fer perquè la gent tingui interès per llegir?
Creant uns hàbits a casa i a l’escola des de petits. Si la lectura es perd, també es perden coses com la capacitat de comprensió de textos o la riquesa del llenguatge.
Creu que les noves tecnologies poden ajudar a revertir la situació?
Les tecnologies ens han donat la facilitat d’anar pel món i no haver de carretejar quilos de paper. Però també ens donen molta immediatesa i ens cansem de seguida. És el món que ve i les generacions més joves hauran d’aprendre a viure-hi. Jo m’ho miro amb curiositat, no pas apocalípticament, i penso que tothom se’n sortirà.
I parlant del futur, té algun projecte al cap?
Ara vull acompanyar el nou projecte, perquè és un llibre molt personal. La feina serà acompanyar-lo en aquest món de voràgine de novetats, on les coses s’obliden al cap de quinze dies o de tres setmanes.
«Si la lectura es perd, també es perden coses com la capacitat de comprensió de textos o la riquesa
del llenguatge»
del llenguatge»
Mons imaginaris dins de la realitat
«Sempre m’ha agradat el plantejament d’eixamplar la realitat, d’intentar donar alternatives al que ha passat i imaginar coses possibles dins d’un marc real».
Un nou llibre
«Les dones del lli es troben a les tardes per filar i teixir. Allà s’expliquen històries sobre les famílies i somien el que farien si fossin lliures, si poguessin sortir i si poguessin estimar a qui volen».
Fomentar la lectura
«Les criatures han d’adquirir un hàbit constant de llegir, però no com una obligació. Han d’aprendre a trobar-hi el gust en la lectura, igual que amb la música o altres disciplines artístiques».