Plou molt, és una ruta llarga i perillosa; un autobús escolar ple de nenes i nens palestins, criatures de parvulari, de cinc anys. L’autobús té un greu accident, s’incendia. Hi ha morts i ferits. Al voltant d’aquest sinistre, del 12 de febrer de 2012, el periodista nord-americà Nathan Thrall vertebra Un dia a la vida de l’Abed Salama (Periscopi en català, traducció de Pau Gros; Anagrama en castellà, traducció d’Antonio Ungar), Premi Pulitzer de no-ficció 2024.
L’Abed Salama és el pare del Milad, un dels nens que viatja a l’autocar. L’absorbent crònica de Thrall és el relat de l’angoixa d’aquest home, que es passa tot el dia buscant-lo sense saber a quin hospital ha anat a parar, si està ferit, viu o mort, i sense papers per poder entrar a la ciutat de Jerusalem. El dolor més punyent, el més insuportable per a qualsevol mare o pare. Pels palestins, també.
Entremig de la recerca, la història de Palestina. Thrall parteix del sinistre per disseccionar la quotidianitat sota la colonització israeliana: els assentaments que no s’aturen, l’espoli incessant de terres, malgrat ser propietat privada –moltes pertanyents als Salama– els problemes de mobilitat amb els passos militaritzats i els documents identificatius de color blau o verd que donen accés a unes zones, però no a unes altres; l’asfíxia de sobreviure a la ratera de Cisjordània, el gran anhel d’Israel, i les detencions i tortures d’homes, joves i nens. Perquè Israel és «l’únic país del món que processa automàticament i sistemàticament nens i adolescents en tribunals militars», segons apunta Save the children. «És indefensió» diu el periodista, jueu ell mateix, resident a Jerusalem amb la seva família.
La història deixa de banda les xifres i se centra en les persones. «S’ha posat èmfasi en el debat sobre les solucions al conflicte. En canvi, no s’ha prestat prou atenció al dia a dia. Al control que s’ha exercit sobre la vida dels palestins, al fet que, a mitjanit, apareguin els soldats a casa teva i s’emportin els teus fills perquè han llançat pedres contra l’exèrcit ocupant», comenta, en una visita que va fer a Barcelona abans de l’estiu.
L’autor fa una radiografia des de la primera Intifada i els Acords d’Oslo, que no porten enlloc, passant pels atemptats suïcides contra els israelians i finalment, la construcció del mur de separació. I ho fa amb uns personatges imperfectes, d’un costat i de l’altre. «Volia mostrar persones reals. Si presentava els palestins com si fossin tots uns sants i els colons com si fossin tots dolents, no convenceria els lectors». Una inoperant Autoritat Nacional Palestina (ANP), des de Yasser Arafat fins a Abu Mazen, la seva connivència amb Israel i el col·laboracionisme d’alguns palestins acaba de dibuixar un escenari devastador. Al centre de tot plegat, una cultura, la palestina, que prima els matrimonis pactats per damunt dels afectius instaurant unes relacions afectuoses i familiars infelices i endimoniades que ho enterboleixen tot encara més.
«Criticar Israel per l’opressió als palestins no vol dir ser antisemita» (Nathan Thrall periodista nord-americà, premi Pulitzer)
Thrall planteja que l’accident escolar és conseqüència directa del conflicte perquè el més petit detall està condicionat pel mur. Explica com els palestins viuen en una gran gàbia. Estan obligats a circular per carreteres secundàries descuidades mentre els colons disposen de vies segures i ràpides. Als punts de control, fins i tot s’impedeix que les ambulàncies arribin allà on toca. El dia del sinistre, l’autocar va cremar més d’una hora, però cap ambulància no va arribar a temps. Les palestines, encallades, i les jueves, estacionades a menys de cinc minuts, per què no van aparèixer? Aquesta és una de les preguntes que es va fer Channel 10, un dels principals canals d’Israel, en aquell moment.
Els fets són molt anteriors als atacs del grup terrorista Hamàs del 7 d’octubre del 2023 i, per tant, a la resposta israeliana que ha fet més de 40.000 morts. Això no obstant, per a Thrall, ja en el moment del sinistre de l’autobús, «genocidi» era la paraula que «cada vegada guanyava més visibilitat» i defensa que «criticar Israel per l’opressió als palestins no vol dir ser antisemita».
Un dia a la vida de l’Abed Salama és un llibre dolorós i colpidor, però necessari, que atrapa des de la primera a l’última pàgina, al temps que esbudella un conflicte etern.
