L’Aurora és una dona de mitjana edat atrapada entre la grisor de la quotidianitat i una crisi vital que es comença a cronificar. S’avorreix amb en Manu, el seu marit, i als grans magatzems on treballa està amargada d’ençà que la van traslladar de la llibreria a la caixa del supermercat. L’única cosa que li fa il·lusió és escriure, i aquesta és la seva via de fugida d’una realitat que la té frustrada. De tant en tant, també es refugia en els records, i en la reconstrucció d’una història familiar estretament lligada a la del país. L’Aurora és la protagonista de Barcelona. Marsella. Maó, de l’escriptora Carolina Montoto, publicada per MésLlibres. Montoto també és autora de la novel·la Lena al descobert (Les Hores, 2021).
Torna al franquisme.
Crec que encara s’ha de fer molta feina de recuperació de la memòria històrica i que se n’ha de parlar de moltes històries que encara no han sortit. I el temps va en contra nostra perquè moltes persones que van viure en aquell moment comencen a desaparèixer. Llavors, hi ha molts temes que encara han de veure la llum i, d’altra banda, s’ha de fer justícia a tots els que van perdre la guerra, evidentment.
Novel·la escrita a dues veus. Com ha anat?
A la primera versió hi havia només una veu, la de la protagonista, de l’Aurora, i jo crec que només donava una perspectiva del que passava al seu matrimoni. Llavors, vaig afegir una segona veu i vaig veure que donava més riquesa al text perquè eren dues visions diferents, contraposades i cadascuna amb la seva perspectiva. Sortia un text que no era ni blanc ni negre. Hi havia uns grisos.
La novel·la planteja la gran pregunta, què hauria passat si...?
Que ens plantegem aquestes preguntes fa que arrosseguem una frustració. Els dos personatges són dues persones frustrades, ell perquè no ha pogut estudiar arquitectura; ella perquè s’ha casat amb una persona amb la qual no s’avé. Aleshores, penso que potser més intel·ligent que plantejar-nos què hauria passat és preguntar-nos si podem trencar o no amb el que tenim, que és el que fa la protagonista quan ja té 60 anys. De sobte se n’adona que està vivint una vida que no ha escollit, realment, i intenta esbrinar què és el que vol i quins són els seus desitjos.
Les revisions són necessàries per emprendre un nou camí i per veure què és el que realment vols. Mirem que és el que hem perdut i a partir d’aquí tirem endavant
No és massa tard?
No, no és tard. Per exemple, jo sempre havia tingut el desig de publicar i he començat a fer-ho amb més de 50 anys.
Igual que ella?
Clar, i mai no és tard. Sí que és cert que la societat diu que la joventut és l’important i quan arribem a una edat, ja ens menysté. I s’ha de reivindicar l’edat madura perquè tenim moltes coses a fer encara. Jo veig jubilats al meu entorn que tenen una activitat enorme. Justament, crec que potser en aquests moments és més difícil ser jove. També en determinades condicions socials, però jo crec que ara és molt dur ser jove.
Però costa molt trencar. Fins a quin punt es pot fer?
Determina molt la societat, però potser més l’economia. Perquè cada cop és més difícil sobreviure, no a tothom, evidentment, però sí a determinades classes socials. Llavors, deixar una feina crec que és pràcticament molt difícil per una qüestió de supervivència, de mantenir-se en el dia a dia i de poder pagar el lloguer, de poder pagar el menjar, de poder fer front a tot això. En algunes classes socials fer aquest trencament és molt més fàcil perquè no s’han de preocupar per qüestions econòmiques, però d’igual manera hi ha d’haver un trencament psicològic, mental, que també és difícil.
La protagonista se n’adona que ha estat tota la vida obeint. Acceptació, conformisme, obediència i resignació. És una constant de la dona.
A més, aquesta obediència que tenim es va transmetent de mare a filla, és una cosa que tenim molt dins i no crec que passi només en la dona, sinó també en l’home. Tot i que l’home, evidentment, no viu amb la mateixa submissió que la dona. D’igual manera, les pors també es transmeten, i tot plegat fa que sempre abaixem el cap.
Parli’m de l’escriptura que recorre tota la novel·la, l’escriptura oulipiense.
És un grup de literatura experimental que va sorgir als anys 60. El que considerava era que l’escriptura estava a l’abast de tothom, que tothom podia escriure, que un escriptor o una escriptora no era un geni que de cop tenia una inspiració. Per tirar endavant aquesta teoria el que feia era intentar que la gent no tingués por davant el full en blanc i proposava una sèrie de jocs o traves. I una mica és això el que fa l’Aurora, la protagonista. Començar a escriure partint d’unes traves que intenta superar, fent un text que té una mínima qualitat literària. Llavors ella veu que això li surt i s’engresca, que justament és la feina d’aquestes traves, engrescar la gent a escriure.
Restricció versus llibertat.
Sí. A vegades, com més problemes tenim sembla que més ens esforcem per tirar endavant. La funció de les traves o les constriccions és aquesta. Et trobes amb una sèrie de problemes i t’esforces. Has de tirar endavant i fas el que sigui. I sovint, al contrari, quan les coses són fàcils no surt la creativitat.
Al final, l’Aurora és una dona sola.
Ella viu sola tota la vida. Està casada amb un home, però en el fons està molt sola. I potser la literatura és el que més l’acompanya, això i revisar el que ha estat la seva vida. Hi ha diverses solituds i ella tria la seva.
Encara s’ha de fer molta feina de recuperació de la memòria històrica i se n’ha de parlar de moltes històries que encara no han sortit. I el temps va en contra nostra
Les revisions poden ser molt doloroses.
Sí, però són necessàries per emprendre un nou camí i per veure què és el que realment vols. Mirem que és el que hem perdut i a partir d’aquí tirem endavant.
Hi ha una frase que diu: l’amor ens fa millors. És així?
Sí perquè d’alguna manera és desinteressat.
Viatja fins al 36 a Falset, a la batalla de l’Ebre.
Aquesta és una història verídica, tot i que he canviat noms i m’he pres algunes llicències literàries perquè quadrés tot cronològicament. És una història de la meva família, ja que la meva àvia era cosina de la dona que es va casar a Auschwitz i que va conèixer al brigadista internacional. Volia recuperar-la.
Al final de la novel·la fa una menció als descendents. Han pogut llegir-la?
No encara. Però sí que els hi vaig demanar permís per parlar de la història. Se n’ha parlat molt i per això no els agrada. Em van demanar canviar els noms. És una història que també aixeca molt morbo, però m’interessava perquè jo els conec des de petita i sempre he sentit a parlar, per la qual cosa volia recollir-la. No pel morbo que hi ha al darrere, sinó perquè em preguntava com podria sobreviure realment una dona que va viure amb tot això.