El passat ens enganya, és trampós. Ho analitza la Rebecca Makkai a Vull fer-te algunes preguntes i és també el centre d’El refugi del temps, de l’escriptor búlgar Gueorgui Gospodínov, la primera de les seves obres traduïda al català, de la mà de Marc Casals i publicada per Edicions del Periscopi. «És un llibre que ens parla de la nostra mirada sobre el passat, sobre com entenem la nostàlgia i sobre com, a vegades, ens refugiem en la mirada cap enrere per no afrontar el present i el futur», explica l’editor d’Edicions del Periscopi, Aniol Rafel.
Sobre el passat, el narrador és implacable. «No pots ser compassiu amb el passat, perquè el passat no té cap mena de compassió», diu, per afegir que «és un òrgan atrofiat, un apèndix irrisori que, amb el temps, s’inflama, tiba i fa mal. Si pots sobreviure sense, l’ideal és que te l’extirpin i així te n’oblides d’una vegada per sempre. Si no, el millor és que serris les dents tan fort com puguis i qui dia passa, any empeny». Als personatges de la novel·la, però, no els han extirpat el passat. Ben al contrari.
En Gaustí és un psiquiatre misteriós que inaugura a Zúric una clínica per tractar els malalts d’Alzheimer, és el que ell anomena una clínica del passat. Amb la voluntat de transmetre als seus pacients tranquil·litat amb l’entorn reconeixible, cada habitació viatja a una dècada del segle XX, només cal obrir la porta per endinsar-s’hi. Amb les seves olors, les textures, els colors de llavors o, fins i tot, la classe social del malalt. Tot, a més a més, dintre del context polític del moment. És a dir, hi havia qui tenia pòsters de la plantilla del Levski de Sofia i, d’altres, de la de l’Ajax. «La paret del noi de l’altre costat del mirall, ciutadà d’Occident, estava recoberta de pòsters penjats. Primer, Batman i Superman, herois absents en la meva infància de l’Est (jo tenia el rei Marko i Winnetou)».
Això no obstant, la clínica cada cop més és visitada per ciutadans corrents que volen donar-se banys de passat per fugir del seu present, entrar dintre de cronorefugis o càpsules del temps per escapar.
La novel·la juga amb allò de què qualsevol temps passat va ser millor, i ràpidament passa de la ciència mèdica inicial cap a un laboratori o experiment polític en el moment en què ja no es parla d’individus particulars, sinó de grups i finalment, de països sencers, en un exercici excel·lent de memòria històrica, de com la gestionem i si ens en sortim o no.
Però si no podem amb el present ni molt menys amb el futur que se’ns dibuixa, el passat tampoc no ens salva de res. Al llarg del segle XX continua present l’atemptat contra Francesc Ferran el 1914, Hitler i Mussolini, les purgues de l’Stalin, la colonització i altres bestieses que l’ésser humà ha anat perpetrant generació rere generació.
Així les coses, arriba un moment en què els diferents països de la Unió Europea decideixen fer referèndums per veure a quina època volen anar a parar amb la finalitat de ser feliços. «D’entre tots, Suècia tenia molts problemes per triar una època feliç a la qual tornar enrere. El motiu era la manca de dècades infelices». Per contra, Espanya, «amb una experiència considerable en allò de ser infeliç a la seva manera, se’n va sortir amb més facilitat. Si has viscut una guerra civil seguida de la dictadura de Franco, pots descartar mig segle ja d’entrada». I és que a l’hora de triar, cal tenir en compte tots els factors, per la qual cosa França no s’acabava d’aclarir enmig, a més a més, d’un boicot del partit de Le Pen. Així mateix, en algun moment es diu «tant de bo poguéssim tornar a l’època de Mussolini, però sense Mussolini». Doncs no, això no.
«És una novel·la molt divertida, que utilitza la sàtira i la ironia d’una manera brillant, però és també una obra amb un punt emocional important, una novel·la molt intel·ligent, amb un rerefons polític» (Aniol Rafel. Editor d’Edicions del Periscopi)
Plena de nostàlgia, El refugi del temps és allò que oblidem i que ens fa ensopegar un cop i un altre; allò que destriem del conjunt per sobreviure; la història que nosaltres mateixos ens expliquem. És també tornar al passat i reviure, no només allò dolç amb què el nostre cervell s’havia quedat, sinó tots els mals d’uns anys dels quals no hem après res.
Gueorgui Gospodínov embasta una novel·la deliciosa, amb la qual és inevitable riure i també reflexionar sobre tot el que ha quedat enrere. Una novel·la imprescindible, sense cap mena de dubte.
L’editor Aniol Rafel destaca que es tracta «d’una novel·la molt divertida, que utilitza la sàtira i la ironia d’una manera brillant, però és també una obra amb un punt emocional important, una novel·la molt intel·ligent, amb un rerefons polític i d’alguna manera, confirma i consolida Gueorgui Gospodínov com un dels autors a nivell internacional i europeu més importants del nostre temps. De fet, va guanyar el Premi Strega europeu i el Premi Booker Internacional i és una alegria poder-lo llegir finalment en català».
En cas de referèndum, quina dècada del segle XX triaries tu per tornar enrere?
