L’any 1913 els islandesos van votar quina era la paraula més bonica de la seva llengua. Va sortir llevadora, que desglossat de l’islandès vol dir mare de la llum. I sobre aquesta paraula l’escriptora Audur Ava Ólafsdóttir n’ha fet una novel·la commovedora. La història passa pels volts de Nadal a Islàndia, quan pràcticament es viu en la foscor, però el dia comença a allargar. La protagonista és una llevadora més aviat solitària que viu en un pis que li va deixar en herència la seva tia àvia – que també era llevadora -, minúscul i atapeït de papers i gossets de porcellana, tresillos de vellut, tapissos i catifes, calendaris vells que ningú toca. Sabem que és a punt d’arribar una gran tempesta i que al pis de dalt s’hi acaba d’instal·lar un turista enamorat de les aurores boreals. Podríem pensar que això pot ser el nus de la novel·la, però Audur Ava no va per aquí i el turista i la tempesta queden força en segon pla. El que anem trobant pels racons amagats de la casa són una pila de papers, cartes, pensament i casets que la tia àvia va gravar a altres llevadores i que ens parlen de l’ofici de llevadora i de com aquestes dones sortien de nit caminant al mig de la neu per assistir un part en una granja remota. Però també parla de les balenes i els seus cants i de com necessiten una llevadora per néixer. I ens fa entendre de com n’és de vulnerable l’home al costat d’altres éssers molt més espavilats que conviuen amb nosaltres. Parla d’animals que viuen en la foscor i hi veuen més que l’home, d’insectes que hi senten més. O de com un humà necessita un any per plantar-se dret mentre que les aranyes i les abelles ja neixen dansant. Però hi ha una cosa que només pot fer un humà, i és escriure poesia.
La llevadora, aquesta mare de llum, escriu: “Es diu que l’home no es recupera mai d’haver nascut, que venir al món és l’experiència més dura de la seva vida. I que el més difícil és acostumar-se a la llum.” A les novel·les de Audur Ava podria semblar que no passa res, que no hi ha un gran argument, però explica històries que sempre remouen i transmeten una delicadesa infinita, una immensa humanitat, tendresa i respecte pels animals i les plantes que comparteixen la terra, perquè, per sort, no som els únics al món. Traduïda al català per Macià Riutort i editada per Club editor, La veritat sobre la llum, és una novel·la que et qüestiona i sobretot et commou.