L'Eva Amat és una jove actriu molt famosa. Malgrat la malaltia que pateix, que li fa veure el món en blanc i negre, en el cinema ha trobat l'amor i s'hi refugia perseguida per un secret que la turmenta. Fins que un dia es troba segrestada i per alliberar-se'n, ha d'enfrontar-se al seu passat. Aquesta és la trama de Sense fi (Univers Llibres. Grup Enciclopèdia), l'última novel·la de l'escriptor Jordi Cabré.
L'escriptor barceloní va guanyar l'any 2018 el premi Sant Jordi amb Digues un desig i és autor d'obres com La pregària del Diable, El virus de la tristesa o d'assajos com Ara que no ens escolta ningú o El canvi cultural a Catalunya: retrat d'una generació. A Sense fi, Cabré s'endinsa en el món del cinema amb una protagonista plena de clarobscurs.
L'Eva Amat veu en blanc i negre, quan justament ens diuen que el món està ple de matisos.
Les coses no són blanques ni negres fins que ho són. Ens agrada molt pensar i viure en el món del matís i està molt bé que hi hagi matisos, colors i grisos, però hi ha moments a la vida que no és així. Per exemple, és impossible plantar-te damunt d’un altar a punt de casar-te i dir sí, però...
És un molt bon exemple.
El problema és que l'Eva Amat, aquesta protagonista, ho viu de forma constant, de forma molt exagerada. Ja no és la disfunció ocular que té, que és l'acromatòpsia, que fa que realment vegi les coses en blanc i negre, sinó que a més a més, la vida la concep bastant així. Les coses són molt lluminoses, molt positives, molt fantàstiques i t’estimo molt o tot és terrible, tot sortirà molt malament i a més a més, t’odio. És una forma molt intensa de viure, però li porta molts problemes.
Ella s'enfronta al seu passat, encara que hi ha coses que no vol recordar. La memòria ens enganya o la manipulem amb els anys?
Fins i tot diria que des de ben petits ja ho fem. Amb més edat ens tornem millors directors de cinema i tenim més recursos. Però la memòria funciona molt com un estudi de realització. La vida és en directe i només és en una presa, per la qual cosa surt millor o pitjor. Per tant, amb la memòria retallem, oblidem, posem efectes especials, banda sonora, desordenem. És en la memòria on la nostra imaginació juga més i on podem governar millor el que nosaltres voldríem o no. Vol dir que això és trampa? Doncs té una mica de trampa, però també ens explica molt com som i què és el que volem.
La memòria funciona molt com un estudi de realització. Retallem, oblidem, posem efectes especials, banda sonora, desordenem...Diria que precisament per això oblidem i sempre cometem els mateixos errors en l'àmbit històric?
No et dic que no, però no té per què ser una fórmula matemàtica. És a dir, la memòria històrica és un concepte que està molt en discussió i és fonamental. Per exemple, va haver-hi molts franquistes a Barcelona i en canvi ara mateix no hi ha cap carrer de la ciutat que els recordi. Això significa que hi ha coses que decideixes recordar i coses que no. Perquè de sobte un dia decideixes que el teu relat o el teu imaginari serà un altre. Vol dir que no va existir? No.
Les coses no són blanques ni negres fins que ho són. És impossible plantar-te damunt d’un altar a punt de casar-te i dir sí, però...Abans ha parlat d'ella com a bipolar. Creu que en fons tots som una mica bipolars si pensem en les xarxes socials?
El que li passa a l'Eva Amat en el món del cinema ens passa a nosaltres també amb el relat de les xarxes socials. Ella és una persona molt extrema, que voldria que la vida fos un guió perfecte, que tot funcionés i fins i tot que les parts que fossin tristes, fossin estèticament tristes i que realment encaixessin en el guió. La vida no funciona sempre així, però Instagram sí. Instagram és una història de fades. Tots tenim una certa façana. Una persona més íntima, que és la que poden conèixer les que tenim més a prop i després tenim un personatge. El que li passa a l'Eva Amat és que és capaç, fins i tot, de sentir-se eclipsada pel seu personatge.
Se la menja.
És una actriu molt famosa, amb molta presència, molt bona, que es menja la càmera, que domina l’escenari, que es posa el públic a la butxaca. Però això només és una part d’ella. Després hi ha l’altra Eva Amat que és reservada, tímida, introvertida i que no es relaciona gairebé amb ningú, no només professionalment, sinó també a la vida real. Llavors, fa servir aquest personatge tan potent per desenvolupar-se amb el món. I clar, el problema que tenim aquí és que fins i tot ella és capaç de dir que vol ser com l’altra Eva Amat.
Això els ha passat a alguns intèrprets a la vida real.
Sí. És veritat que hi ha hagut alguns casos en què una certa egolatria ha fet pensar a algunes actrius o a alguns actors que són el que no són. Però també hi ha el cas d’actrius i actors que són d’un sol registre. És a dir, jo no conec cap nom de personatges de la Marilyn Monroe perquè és la Marilyn Monroe i el que ens interessava de la Marilyn és que fes de Marilyn, no en les pel·lícules, sinó durant tot el dia i tota la nit, que fos ella. I a l’Eva Amat li passa una mica això. És una persona que no és que sigui una grandíssima actriu, sinó que té tantíssima presència que els directors la volen pel personatge que és, no pel que ha d’interpretar.
Vostè és cinèfil o ha fet una feina important de documentació?
Jo no soc especialment cinèfil, però sí que és veritat que tots ho som més del que ens pensem. No és una novel·la per a entesos, sinó que tothom pot reconèixer perfectament les coses que hi surten. Intento reivindicar que a tots ens circula per les venes bastant de cinema i que tots tenim una memòria, no ja fotogràfica, sinó cinematogràfica molt forta que ens condiciona molt més la vida i les expectatives del que pensem. Per exemple, els primers petons romàntics que veiem són a la pantalla, t'ho ensenyen dos actors. Estem més carregats de pel·lícules del que sembla.
El que ens interessava de la Marilyn és que fes de Marilyn, no en les pel·lícules, sinó durant tot el dia i tota la nit, que fos ella.Vol dir que les noves generacions també?
Ara potser ho veuen més per internet. Això ha canviat una mica. Però dintre de l’imaginari, del que són grans obres d’art o relats, em sembla que encara són capaços de reflectir la seva vida amb una bona pel·lícula. No clàssics, però sí els seus clàssics.
Quina és l’última pel·lícula que ha vist al cinema?
Tinc la sort de ser veí de la sala Phenomena i l’altre dia hi vaig tornar a veure El cisne negro. Penso que s’assembla bastant a aquesta novel·la. És també un desdoblament de personalitat per part d’una ballarina molt perfeccionista i, a més a més, està plena de blancs i negres. L'havia vist unes tres vegades, però veure-la un altre cop a la gran pantalla és molt espectacular.
Tenim una memòria, no ja fotogràfica, sinó cinematogràfica molt forta que ens condiciona molt més la vida i les expectatives del que pensem.Suplantació de personalitat. Tornem a les xarxes...
Sí. Ens fem personatges i ja està bé. Ho hem fet sempre, quan no hi havia xarxes també ho fèiem. Interpretàvem personatges a la feina, fora de la feina, amb la família, amb amics, fem rols diferents. Hem de reconèixer que tots volem un petó de cine a dalt de la cadira, una vida apassionada i enamorar-nos. Tots busquem escenes que ens treguin de la rutina. I per tant, no sé si realment està tan perjudicada mentalment l’Eva Amat o simplement és més sincera i més blanc i negre que tots nosaltres.
Si hagués de triar un personatge, quin triaria?
Em sembla que triaria Jack Lemmon en el paper en L'apartament, que per a mi és la ingenuïtat encarnada.
Per què ja l'ha perdut?
No. Perquè espero no perdre-la i perquè se’m trenca el cor com una persona pot ser tan bona i tan innocent. Que aguanti tant els cops de la vida i amb bon humor. És entranyable.
