Ivan, un jove pèl-roig, súbdit britànic de l'illa de Maó, arriba a Barcelona com a polissó en un vaixell, en un darrer intent per fugir de la misèria i d'una baralla en la qual va matar un home. En arribar al port el prenen per un vampir, el fan presoner i el condemnen a morir en una pira davant el públic, però el capità de la guarnició el salva i el pren sota la seva protecció. No només vampirs, també fantasmes i llegendes transcorren per La malaltia del cor (Univers Llibres. Grup Enciclopèdia), l'última novel·la del menorquí Joan Pons. Una tornada al 1714 amb l'entrada dels Borbons a Barcelona, amb molta sang vessada i un inquietant castell que vigila... El projecte d'aquesta novel·la va ser mereixedor d'un dels vint premis d'escriptura Montserrat Roig convocat per l'Ajuntament de Barcelona el 2018. I l'autor va escriure-la al castell de Montjuïc.
El castell de Montjuïc és com una maledicció. De fet, porta el nom de la diàspora jueva. Els seus murs i el cementiri han estat testimonis de crims atroços, de dolor interminable...
És un símbol de Barcelona. Gaudí va fixar el límit vertical de la Sagrada Família amb l’objectiu de no superar l’altura de la muntanya. Ellis Island a Nova York, la fortalesa de la Mola a Menorca, el castell de Montjuïc a Barcelona... Indrets històrics que han acumulat molt de sofriment i que s’han convertit en una atracció turística local. Amb la novel·la he volgut explorar també aquesta evolució fascinant que és -guerra d’Ucraïna a banda- una característica dels nostres temps.
Com va ser l'experiència d'escriure al castell?
Genial. Sortir de la zona de confort i enfrontar-te a un repte que, com que anava acompanyat d’un dels vint Premis Montserrat Roig de l’Ajuntament de Barcelona i de la Unesco, implicava també responsabilitat. Vaig voler fer una analogia de l’estada i de la història del castell. El despatx donava al Fossat de Santa Eulàlia i veia la ciutat des de la distància. Dins el fossar hi entrenava cada dia el Club Arc Montjuïc. Mentre escrivia sentia les fletxes que es clavaven regularment a les dianes creant una escriptura sonora. Tot just davant del despatx havien afusellat Lluís Companys i, els turistes que trescaven per la fortalesa, s’aturaven davant el cartell explicatiu.
Què és el que més el va impressionar?, què hi ha en l'actualitat?
Em va impressionar la immensa cisterna que encara serveix aigua a Poble Sec i els calabossos. Aquest espai estava en restauració, ja que havien aparegut els dibuixos que els presoners havien dibuixat a les seves parets. Capes i capes dels seus anhels i d’allò que trobaven a faltar. Des de vaixells a cossos femenins. O menjar. En l’actualitat el castell és una atracció turística que atrau milers i milers de visitants, la majoria estrangers, que hi passegen i gaudeixen de les impressionants vistes sense ser conscients del tot de la història que s’hi amaga.
Compagina realisme i fets sobrenaturals...
Sí. Els meus referents van ser Pedro Páramo i Hamlet. Els morts havien de parlar. S’havien de manifestar. Hi ha una infinitat de veus recorrent el castell que havia de reflectir, d’intentar-ho si més no per tal de fer justícia a l’indret.
«Els calabossos estaven en restauració, ja que havien aparegut els dibuixos que els presoners havien dibuixat a les seves parets. Capes i capes dels seus anhels i d’allò que trobaven a faltar».El va impregnar l'onada de vampirs, fantasmes i llegendes que transcorren per tota la novel·la?
Sí. Vaig voler atrapar l’atmosfera que sura al voltant del castell i també la seva relació amb la mar i amb la ciutat. I la pregunta que em vaig fer i que no vaig saber respondre és on va a parar el sofriment, el mal que s’ha produït entre aquelles parets: a les pedres, a l’aigua de la cisterna, a les llambordes del pati d’armes, als ocells que hi fan niu, a les petites bestioles que s’hi arrosseguen? Vaig acabar veient el castell com un ésser viu, amb memòria.
Vostè té dues ànimes?
Sí. Tots tenim dues ànimes. Estem partits pel bé i pel mal. A nivell personal les meves dues ànimes són Menorca i Barcelona.
Li agradaria ser immortal?
Quan estic en el procés d’escriptura d’una novel·la sí que m’agradaria ser immortal. Em fa terror morir-me sense haver acabat l’obra en procés. La resta de temps, també. Però amb condicions: que les persones que estimo també ho fossin.
Per què aquesta nova visió de 1714 i l'entrada dels Borbons a la ciutat de Barcelona?, d'on va sorgir?
L’any 1714 es produeix un fet molt curiós que m’afecta com a menorquí. Barcelona és borbònica i Menorca forma part de la corona britànica. Són dos regnes diferents. M’interessava explorar aquesta dualitat mai tractada ni escrita en la literatura catalana. També tenia interès a mostrar l’altra cara de 1714. Veure-ho amb els ulls dels enemics.
Volia deixar palès que en realitat no hi ha ni bons del tot ni tampoc dolents del tot?...
Sí. I que el mal pot trobar-se igual entre aquells que són considerats bons i entre aquells que són considerats dolents. No volia agafar partit i que fos el lector qui el prengués si li venia de gust.
La sang protagonitza tota la trama. El vailet beu sang; els conqueridors tenen set de sang; La xusma volia sang...
És que quan hi ha una guerra el que es vessa és sang. Hi ha una ànsia de sang que s’ha de satisfer i que, fins que no està assaciada, la guerra no acaba. Per aquest motiu la relació amb els vampirs em semblava natural.
«La pregunta que em vaig fer i que no vaig saber respondre és on va a parar el sofriment, el mal que s’ha produït entre aquelles parets: a les pedres, a l’aigua de la cisterna, a les llambordes del pati d’armes?»Quina és la malaltia del cor?
El títol prové d’una citació extreta del llibre Sàpiens. Una breu història de la humanitat, de Yuval Harari: « Quan els natius van preguntar a Cortés per què els espanyols tenien aquella passió per l’or, el conquistador va respondre: ‘Tenemos yo y mis compañeros mal de corazón, enfermedad que sana con ello'». La malaltia del cor és la cobdícia, l’odi, l’enveja, la rancúnia, l’arrogància...
Una força malèvola que no s'acaba mai i ni tan sols als nostres dies amb el que estem veient a Ucraïna?
Tens tota la raó. No s’acaba mai i això és el que ho fa encara més dolorós i terrible. Moltes lectores i lectors m’han dit que la novel·la els ha recordat el que està passant ara a Ucraïna i que, en aquest sentit, és dolorosament contemporània a pesar de transcorre a partir de 1714.
«La malaltia del cor és la cobdícia, l’odi, l’enveja, la rancúnia, l’arrogància...»I té cura?
Som de naturalesa positiva i optimista i la meva resposta és que no. M’agrada molt un final memorable d’una sèrie imprescindible de televisió com és True Detective. Matthew McConaughey mira el cel estrellat i l’assenyala a Woody Harrelson i diu una cosa així: la llum, encara que sigui de manera lenta, s’acaba imposant a la foscor. Estic d’acord al cent per cent amb aquesta frase a pesar que hi hagi èpoques, com l’actual, en la qual la foscor torna a guanyar terreny.
La novel·la és un homenatge a Companys?
És un homenatge a totes les víctimes.
