En Joan Pascual Mallada va néixer a Tarragona el 30 de maig del 1957, cap al migdia, després d’una nit de tormenta. Va ser a casa, al carrer de la Destral, on encara va conèixer allò de baixar amb les cadires a la fresca de la tarda. I allò de ser al carrer jugant i veure entrar els carros dels pagesos a la Part Alta, i els pescadors del Serrallo que hi repartien el pelut. Ell és actor, director de teatre i dramaturg. Dirigeix l’Aula de Teatre de la URV, que l’any vinent farà 30 anys, i la companyia Zona Zàlata, que l’any passat en va complir 35. També és mestre de primària.
Lo tuyo es puro teatro, Joan?
Més de la meitat de la meva vida l’he dedicat al teatre. Quan em defineixo, em defineixo com a home de teatre i com a mestre. El teatre i la pedagogia són les meves dues vocacions. Em dedico al teatre a partir de l’any 1979, quan es crea a Tarragona l’Escola d’Art Dramàtic Josep Yxart. Un col·lectiu de gent ens hi apuntem per militància cultural. Pensem que hem de donar suport a les activitats culturals a la ciutat després d’aquells anys foscos del franquisme. Jo venia del món de les arts visuals, de les arts plàstiques. Jo pintava, la meva passió era pintar quadres.
Com t’hi enganxes, a l’escena?
Em van invitar a anar a Sagunt, l’any 1982, a fer l’escenografia d’un espectacle professional. Hi havia gent de l’Odin Teatret, un dels referents del teatre contemporani a nivell europeu. Tots volíem fer evolucionar la poètica teatral del moment. Va passar un accident vital. Va passar que per a una versió contemporània d’‘El comte Arnau’ feien falta més actors, i jo m’hi incorporo.
Què va passar a l’escenari?
M’encanta tota l’experiència d’estar allà i m’apassiona el món de l’expressió corporal i vocal. El director amb qui començo a treballar és l’Esteve Graset, de Vila-seca. És el meu mestre en aquell moment. Amb ell estableixo molta relació a nivell de creació i m’hi enganxo molt. Ell va morir molt jove, ara deu fer uns 25 anys.
Has pogut unir les teves dues vocacions a la pràctica, fer alhora teatre i pedagogia?
Aquí a Tarragona és de les poques ciutats on hi ha hagut la figura dels especialistes en teatre que treballen amb els nens a les escoles. Encara en queden uns quants. Ho vam posar en marxa nosaltres, Zona Zàlata, el 1984 a través d’un acord amb l’Inem. Vam crear uns cursos de formació de més de 600 hores, on la gent tenia un petit sou i es formava com a especialista en teatre infantil. La part pedagògica sempre ens ha interessat molt. Durant tres anys fem tres cursos, tres promocions. Vam incorporar la figura del monitor de teatre infantil a totes les escoles que ho volien. Va ser un projecte bastant agosarat, amb moltes escoles, conjuntament amb la Diputació de Tarragona. Però hi va haver canvis a nivell polític, i es va aturar. El 1991 hi va haver un congrés internacional de teatre i educació, i van passar per aquí els millors especialistes del moment a nivell mundial. Després d’aquell primer congrés, la iniciativa no va continuar... un altre d’aquells errors històrics.
Anys enrere posar en marxa aquestes coses era més fàcil?
D’alguna manera sí. S’ha compartimentat molt tot el procés, tant creatiu com formatiu, i les traves legals són cada vegada més importants. Nosaltres durant 15 anys vam viure del circuit teatral que hi havia a l’Estat espanyol. Arriba un moment que això es bloqueja per circumstàncies polítiques. Les autonomies es tanquen i defensen el seu territori, i es tanca el circuit. La distribució d’espectacles es professionalitza molt, per sort per un costat; però per un altre costat, això talla moltes dinàmiques dels col·lectius. De fet, aquest concepte del col·lectiu de teatre ha anat desapareixent.
S’ha institucionalitzat tot massa?
Una mica sí. Els circuits dels teatres públics es comporten moltes vegades com empreses privades, i prima més la rendibilitat de públic i d’economia que no el fet de donar aire als nous projectes i als col·lectius menys poderosos, que és el que haurien de fer els teatres públics. Això en altres països està molt més ben solucionat. A França, a Anglaterra, l’estructura sobretot per professionalitzar-se es facilita molt més. Hi ha uns ajuts a la producció i a la creació que aquí no existeixen. Tot això fa que moltes companyies acabin desapareixent.
Va ser l’època daurada vostra, aquella dels 70 i els 80?
La gent tenia unes ganes terribles, boges, d’experimentar, de provar, d’aprendre, i de compartir, i això va fer que sorgissin circuits per tot arreu. Però a Zona Zàlata nosaltres no ens queixem, perquè sempre hem fet el que ens ha donat la gana. Sempre. Nosaltres la nostra poètica personal l’hem defensat sempre fins a les últimes circumstàncies, i continuem així. No hem depès mai del circuit ni de la venda o no venda d’espectacles.
Tu i la Marta Grau, la teva parella, sou els fundadors de Zona Zàlata, que formeu ara unes 14 persones. L’any passat vau celebrar els 35 anys amb l’espectacle ‘Sang i birra’ i un llibre que recull tota la trajectòria. Zona Zàlata seguiu junts després de 36 anys. Com pot ser?
Sí, hi ha algunes incorporacions més recents, però la gent suma una mitjana d’entre 20 i 25 anys en el projecte. I sí, continuem junts, continuem compartint, i no ens hem barallat mai. Mai. Tenim molt clar que ens ajuntem per crear, per fer la feina. El més important són els moments de creació.
Com a mestre, on treballes?
Treballo al Pax, amb alumnes de primària, dels 6 als 12 anys. Ara faig Educació Física. Jo abans del teatre, dels 10 als 20 anys, em dedico molt a l’esport, i al bàsquet especialment. Formo part del col·lectiu que vam introduir el bàsquet en el món femení a les escoles de Tarragona, i de la gent que va crear el CBT.
Quins àmbits més diferents!
El punt en comú és el cos, i el treball de grup. El teatre és compartir, compartir i compartir. Aquest per a mi és un component que té valor per si mateix com a forma de vida.
Sempre heu volgut dialogar amb altres llenguatges artístics. Buscant allò que se’n diu l’art total?
El teatre, per a mi, té tots els elements: cos, paraula, dansa, música, escenografia, llum... Jo soc el director, però més aviat soc un coordinador dels processos de creació. El nostre llenguatge està molt lligat als cismes de principis del segle XX, al surrealisme i al dadaisme. Tota la part performàtica aquesta nosaltres sempre l’hem explotat, i sempre hem fet creació paral·lela. Sobretot hem col·laborat molt amb el Pere Español, que és un artista plàstic molt potent. I també amb músics d’aquí, amb poetes i escriptors. És una forma de creixement personal, d’enriquiment mutu. Jo sempre dic que els nostres espectacles són escultures en moviment.
La teva passió pel teatre va lligada sempre a la voluntat de fer recerca. Per què?
Per intentar buscar explicació a les coses que jo ja sé que no tenen explicació. El teatre intenta donar resposta al que és la vida, la mort, les relacions humanes... Sobretot es veu amb el Tarraco Viva, que hi va lligat perquè alguns membres de Zona Zàlata fan classes a l’Aula de Teatre de la URV, que va néixer perquè la comunitat educativa experimentés teatre. La part de recerca l’ha fet gent meva i gent que ve del camp de les Clàssiques. Això també ens ha fet créixer.
Com va anar això de l’«excavació teatral» per al Tarraco Viva?
La vida està plena d’accidents... El Magí Seritjol, que també havia sigut un dels primers de Zona Zàlata en el projecte anterior, Brau Teatre, em diu un dia que des de l’Aula de Teatre de la URV podríem fer alguna cosa relacionada amb el teatre romà. Era la segona edició del Tarraco Viva. I al principi li vaig dir que no, però m’hi vaig repensar. I va ser quan trobem tota una sèrie d’elements dels gèneres teatrals romans que van més enllà dels estereotips, i és el que ens apassiona. Investigar els gèneres teatrals romans ens ha donat pistes de moltíssimes coses que estem fent a nivell contemporani. Negar l’herència és absurd. Al contrari, t’ajuda a créixer també com a persona i com a creador. Els processos de creació passen per aquests diàlegs amb el passat. El laboratori de recerca de l’Aula de Teatre de la URV és importantíssim per a això.
L’Aula de Teatre de la URV quina recerca fa?
L’Aula de Teatre de la URV té dos laboratoris: el de teatre contemporani, i el de teatre de reconstrucció històrica. Hi és professor el Joan Rioné, que havia estat alumne meu dins de l’Aula de Teatre. Dirigeix la companyia Genovesa Narratives, de titelles, contacontes, teatre, i té l’editorial Piscina, on fa llibres d’una gran delicadesa que han guanyat uns quants premis. És un crac.
Recuperar les farses atel·lanes i posar-les en escena per al Tarraco Viva va ser una gran fita, oi?
La Joana Zaragoza, que és una especialista, diu que nosaltres som els que més en sabem, de farses atel·lanes. Les farses atel·lanes, en tots els llibres d’història del teatre, amb una pàgina o dues se les ventilen. I nosaltres hem estat capaços de reconstruir el que eren, i de recollir tot el procés en un llibre fet a quatre mans amb l’Enric Garriga Martí.
Deus tenir bones anècdotes amb el Pappus, el Dossennus, el Bucco i el Manduccus...
Fa uns anys hi va haver una trobada de savis, que dic jo, amb la Joana Zaragoza al Tarraco Viva, i un catedràtic de Castella, un senyor ja jubilat, em va venir a saludar tot emocionat. Em va dir: «Ahora ya me puedo morir tranquilo, he visto las farsas atelanas en vivo, en directo. Me las había imaginado, pero ahora las he visto». T’emocionen aquestes coses, perquè veus que la feina que has fet té una certa coherència. I sobretot perquè tot lliga. Lliga amb la nostra pròpia història de perseguir sempre la recerca. Jo entenc el teatre com una recerca, i la vida com una recerca. Jo no em jubilo, no tinc ganes de jubilar-me. No em jubilo perquè jo vull seguir fent el que estic fent. Considero que és un privilegi el que estic fent. La meva feina és un privilegi.
Diries que el teatre t’ha ajudat o t’ha ensenyat a viure?
Sí, sí. Sense el teatre hauria sigut molt diferent la meva vida, sense tota aquesta experiència, i sobretot sense tota aquesta gent que m’he anat trobant pel camí, que formen part de la meva forma d’entendre les coses i de viure.
Les persones que s’apunten a un taller de teatre, què solen buscar?
Depèn. Hi ha el prototipus de persona que ha volgut tota la vida fer teatre i no ha trobat mai el moment. Després hi ha persones que amb el teatre busquen trobar-se a elles mateixes. Nosaltres la gent de Zàlata fem una broma, i és que no paguem ni psicòlegs ni psiquiatres, perquè fent teatre ja cobrim aquesta necessitat. El teatre t’obliga a treballar amb altres persones, a confrontar-te amb les teves limitacions, que és quan pots créixer. En el teatre treballes amb el teu cos, amb la teva ment, amb la teva veu, amb un material que és un material delicat, que ets tu mateix.
Llavors què passa, que aquest material delicat no l’estem utilitzant en altres àrees de la vida?
No, moltes vegades no. Pel camí anem perdent moltes coses. Deixem de ser nens, per exemple. Moltes vegades perdem el plaer pel joc. Perdem també el saber compartir d’una forma natural, no sotmesa a determinades formes socials. Perdem la capacitat vocal, igual que perdem la capacitat física si no utilitzem l’eina. Ser capaç de projectar la veu, d’improvisar, d’expressar-te quan és necessari, o d’amagar-te quan és necessari. Tenim moltes eines que són bones però que les has de potenciar i les has de conèixer, i les has de saber posar al servei depenent del que vulguis en un moment determinat, pel teatre o pel carrer, o quan has de confrontar una determinada situació.
Una sala d’assaig és un espai màgic, oi?
Les sales de treball del teatre són sales sagrades, que dic jo. Són dels pocs llocs que queden encara d’autèntica llibertat, i has de ser molt respectuós amb el que passa allí. No analitzem mai ningú en una sala de treball. Deixem que la gent flueixi, faci, i després podrem comentar el que faci falta. És un lloc molt protegit, i és un lloc de llibertat. El teatre és encara un lloc de llibertat.
Què és el que més et meravella d’aquest tipus de feina amb actors diguem-ne no professionals?
La capacitat de cada persona per crear i aquest diàleg que estableixes en els processos creatius. Això no té preu. Confiança, empatia i compartir. I la gent generalment ho agraeix moltíssim, quan acaben les sessions aquestes. La gent en surt satisfeta.
Hi ha com una catarsi?
Sí, és que és una catarsi. La catarsi del teatre pot ser a nivell col·lectiu i individual. I a la sala es produeix molt, això. És com si entressis en un altre món, en un altre estadi, i en surts perfecte.
Què creus que és el més important que ha de desenvolupar un actor?
La presència física i vocal. No hi ha diferència entre la veu i el cos. La veu la produeixes amb el cos. A mesura que tu controles el cos, controles la veu, i al revés. Va lligat. El treball vocal és importantíssim per al control del cos. És una unitat, no estem fragmentats. Al final és una qüestió d’energies. Hi ha gent que de forma natural té aquesta presència, però en tot cas es pot treballar.
Invertir en cultura és portar a la ciutat la darrera macroproducció més top i amb més ressò mediàtic?
No. La piràmide de la despesa en cultura hauria de ser al revés. Es destina casi el 80% a programar, i el 20% a la resta: ajuda a la producció, formació... Hauria de ser al revés. Si no dediquem recursos a potenciar la part creativa de la ciutadania, malament.
Se sol veure la cultura com un producte més de consum?
Sí. I hi ha tot un altre tipus de creació que no arriba. La cultura no és mai despesa, és sempre inversió. Jo penso que s’ha de potenciar molt la creació local, que passa per una tercera pota que no es té mai en compte, i que és facilitar la producció i la distribució. Jo no dic que ho hagin de fer les administracions públiques, però sí que d’alguna manera haurien d’ajudar que sorgís aquesta idea de distribuir des del territori producte del territori.
Tu vas ser coordinador de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona en el primer mandat del Josep Fèlix Ballesteros. Quant vas durar?
Un any i mig i vaig marxar cap a casa. Vaig veure que no era el meu lloc i que m’havia equivocat. Vaig veure que la maquinària és massa forta i massa dura com per poder canviar. O potser jo vaig ser massa il·lús de pensar que des de dins es podien canviar les coses. Ho vaig passar fatal. No acuso ningú, sinó que m’acuso a mi mateix de no haver sabut tampoc posar-me en el meu lloc. Jo vaig a dormir cada dia molt tranquil. Dormo amb una pau interna extraordinària i no dec res a ningú i ningú no em deu res.
Què t’agrada, a tu, com a espectador?
Jo soc molt mal espectador, ho reconec. Em costa molt anar al teatre. A mi m’agrada jugar, veure com juguen els altres m’agrada menys. A mi el teatre convencional i clàssic, i comercial, m’agrada poc, m’aporta poca cosa. M’agrada el teatre més arriscat. I el que m’agrada molt és la dansa. Em fan enveja. M’agrada molt la gent que està en la línia del dansa-teatre. I tot el que és el teatre visual m’agrada moltíssim. Ara segueixo molt les coses de circ, aquest circ més poètic, que lliga amb petites històries i que barreja també la dansa amb els números de circ més tradicional.
Quina és l’obra que més t’ha impactat?
‘Que revienten los artistas’, del Tadeusz Kantor, que és un referent per a mi. I els espectacles de la Pina Bausch que havia anat a veure. Curiosament, em va impactar moltíssim, i va ser una de les coses que em va incitar a dedicar-me al teatre, la pel·lícula ‘Molière’ de l’Ariane Mnouchkine, directora del Théâtre du Soleil. Possiblement és una de les coses que més m’ha impactat en la meva vida. I últimament m’ha impactat molt l’últim espectacle de dansa de La Im.Perfecta, la companyia de la Raquel Méndez, de Tarragona, que han crescut moltíssim. Són una gent jove que van fer un espectacle per Santa Tecla espectacular i d’un nivell de primer ordre, en la meva opinió. Mira que soc un espectador dur, però els hi posaria no un deu, sinó un quinze, a aquestes noies. Tenen un potencial tremendo.
El teatre ha deixat de ser aquella eina que suposadament era de transformació social?
Jo crec que ho continua sent. És una eina potent. Quan s’utilitza bé, és molt potent encara. Continua espantant, moltes vegades. En això també soc autocrític, perquè en aquest sentit l’utilitzem poc. La potència del teatre es veu en la capacitat que té d’emocionar la gent directament, amb el tu a tu. I quan és en petites distàncies, això ho notes moltíssim. I en l’agraïment de la gent quan el teatre els toca.
Quan veiem que hi ha veritat, oi? Estem buscant aquesta veritat perquè potser ens falta en altres àmbits?
Jo l’altre dia vaig anar a veure els del Trono, amb l’Oriol Grau i l’obra aquesta, ‘Tornaria a viure com si fos un llangardaix’. Tenia els actors aquí al davant, aquí mateix! Això té una força... té una força que no la té cap altre llenguatge. Em fa gràcia quan es parla de si està evolucionant tant la realitat virtual... Que no se n’han adonat que això ja estava descobert, que és el teatre!? Busquen que la virtualitat sigui tan real, tan real... Però què busqueu, si ja tenim el teatre!? Si això ja existeix, que són les persones de veritat, són els actors!
