Jaume Valor: «Les utopies tenen el germen de la dictadura»

Després de la mort de Napoleó en un atemptat poc abans de ser coronat Emperador, la República Francesa és governada amb mà de ferro pel ciutadà Fouché. La voluntat d’expandir les idees revolucionàries xocarà amb un Regne Unit immers en una trama d’enganys i espionatge. Mentre, al Comú, nom adoptat per Catalunya en independitzar-se de Castella i agermana-rse amb França, un grup de personatges lluitaran per salvar Barcelona de l’enfrontament entre les dues potències. Tot plegat és Les causes invisibles, de Jaume Valor, publicada per Spècula. Un relat amb tots els ingredients d’una novel·la d’aventures que, a més a més, té diferents lectures.

La ucronia permet canviar la història a voluntat?
No perquè l’important és que el relat sigui versemblant. Llavors, com que una ucronia és com una mena d’història paral·lela a partir d’un fet que no va passar, has d’intentar que sigui coherent amb el que hauria succeït. És una novel·la històrica amb tots els requisits, però d’un temps que en realitat no va existir.

És l’eterna pregunta de ‘I si Hitler hagués guanyat la guerra’...
Sí, la més famosa és L’home del castell, de Philip K. Dick i en el meu cas és ‘i si haguessin matat Napoleó abans que es coronés emperador, com hauria sigut el món?’ Si no hi hagués hagut Napoleó, no haguessin hagut les guerres napoleòniques, però les grans potències d’Europa haurien seguit sent França i Anglaterra i haurien seguit estant enfrontades. Això és el teló de fons. És a dir, no pots dir que la Xina envairia Europa, no té sentit. Però més enllà d’això, Les causes invisibles és un llibre d’aventures amb molts personatges i moltes historietes individuals.

Catalunya és independent.
És una època molt convulsa, el món està canviant i el moment revolucionari de França té molts contagis a Europa. De fet, hi ha molts països que es converteixen en repúbliques ajudats també per França. I jo l’únic que vaig pensar és que Catalunya hauria pogut ser una d’aquestes perquè estava molt recent encara la derrota de 1714. No hauria sigut forassenyat que les classes dominants a Catalunya s’haguessin aliat amb França per separar-se de Castella i el moviment hagués agafat una forma mig revolucionària, mig burgesa. Revolucionària perquè era l’època i burgesa perquè les grans famílies haurien agafat el poder. Una mena de república burgesa com va ser el Directori a França.

Llegint la novel·la no tinc tan clar que a Catalunya li hagués anat millor sent part de França...
No. També era una reflexió sobre què vol dir la independència. De qui, de què, en quins termes, d’alguna manera és com dir, la independència absoluta no existeix. Sempre ets dependent d’alguna cosa. A vegades surts del foc per caure a les brases. El que hi ha implícit també és que al final, les revolucions són fruit d’unes classes dominants substituint unes altres i fent servir les classes populars com a carn de canó. Després d’una gran revolució canvia la punxa de la piràmide, però els de sota continuen sent els mateixos. Potser milloren en algunes coses, però en realitat van ser soldats d’aquella guerra.

Entremig, l’eterna guerra entre França i Anglaterra.
Aquesta guerra sempre va estar a punt de passar. És a dir, els anglesos estaven esperant que els envaïssin els francesos, sobretot Napoleó. I l’únic que imagino és que si bé Napoleó no ho va arribar a fer, els jacobins, en tornar al poder, sí que haurien intentat aquesta invasió d’Anglaterra i haurien fracassat.

I què fa un català enmig de tot el moviment internacional?
Dintre d’aquest nou ordre europeu aquest personatge és un soldat al qual belluguen amunt i avall. Quan busques informació històrica sorprèn la quantitat de gent que es movia. El típic heroi romàntic com l’Ali Bei per exemple, és real. Jo li he fet fer alguna cosa que no va fer, però era un senyor espia del rei d’Espanya, botànic, geògraf, parlava àrab, es feia passar per un príncep de Damasc...

I Fouché, un altre gran personatge històric.
Ell va ser l’origen del llibre. Vaig llegir la biografia que va fer Stefan Zweig, que és boníssima i es llegeix com si fos una novel·la. Un senyor que primer és jacobí que es dedica a matar a l’engròs, a matar els antirevolucionaris a canonades perquè troba que la guillotina és massa lenta; després està al Directori; treuen el Directori, puja Napoleó i se’l queda de cap de la policia; cau Napoleó, torna la monarquia i se’l queden novament de cap de policia. És un supervivent, si t’ho expliquen et pots pensar que és broma. Aquest personatge em va interessar molt tot i que no volia fer una biografia. Està manegant-ho tot, però no és el protagonista.

Això del cinquè any sense estiu sembla una broma tal com estem ara.
Hi va haver un any sense estiu. El 1816 va esclatar un volcà a les Filipines i va provocar que es gelessin totes les collites. Va haver-hi una catàstrofe a tot el món per les cendres de l’aire. El que jo faig és que aquesta erupció no sigui única, que hi hagués més i que això s’allargués quatre o cinc anys. Aquest any sense estiu és el famós any en què Mary Shelley, Lord Byron i companyia estaven a la Villa Diodati de Ginebra i en aquesta atmosfera sense sol, van apostar a fer una novel·la de terror. La Mary Shelley va ser Frankenstein, Polidori va fer el vampir i el Byron, que era l’important, no va fer res. És l’atmosfera superromàntica de la nit eterna, molt interessant.

Els seus personatges què s’estimen més, els Borbons o els jacobins?
Estan bastant desencantats perquè ja les han vist de tots colors. Dels Borbons tenen el record molt a prop, però els jacobins també tenen les seves coses. El que m’interessava molt escriure, tot i que és un llibre d’aventures, és com les utopies tenen dintre el germen de la dictadura. Es comença amb la llibertat, igualtat i fraternitat, que és el món perfecte, però a dintre hi ha el germen d’aquesta gent que va guillotinar tots els enemics polítics, tots els que no pensaven com ells i també és un tema d’actualitat, com dintre de les idees benintencionades a vegades està el dictador latent.

De fet, la llibertat, la igualtat i la fraternitat no són tals a la seva novel·la.
En nom de la llibertat es restringeix el moviment de les persones; en nom de la igualtat se’ls divideix en classes...

I la fraternitat fa que espiïn els veïns.
La fraternitat no se sap molt bé entre qui és. Gairebé els pobres ajuden els rics.

La mà roja és comunista?
En aquell moment no existia el comunisme, però no molt temps després a Andalusia va haver-hi una mena de grup terrorista anarquista que es deia La mà negra, que no està molt clar que existís. Ara diuen que segurament era una invenció de la policia per reprimir el moviment sindicalista que estava començant. El comunisme és de 1848, de trenta o quaranta anys més tard, però el que he fet ha sigut avançar tot d’invencions que són del 1850-70 i les he portat al 1820 imaginant que haurien canviat el món. Si hagués mort Napoleó s’haurien avançat totes aquestes coses.

Els personatges han de sobreviure en un món convuls.
Volia que no hi hagués un protagonista clar, que fos una novel·la molt coral i que cadascú tingués la seva pròpia guerra. La funció era que hi hagués conflictes personals que en un cert moment s’ajunten contra la seva voluntat per una causa més gran. S’han de convertir una mica en herois.

Amb una dona, la Valira, molt potent.
És un moment revolucionari i justament, en aquestes èpoques cauen els prejudicis. Després es recuperen molt ràpidament, això també és veritat, però hi ha un moment a la Revolució Francesa en què hi havia unes quantes dones que tallaven el bacallà i que tenien poder polític i influència d’una forma oberta. Per què no? Aquí a Catalunya sempre s’ha sigut bastant pragmàtic. Hi ha allò de l’hereu i la pubilla, el primogènit hereta tot, sigui dona o home. I això barrejat amb el món revolucionari pot fer que per exemple la presidenta de la Generalitat, la consellera en cap sigui una dona perquè és la pubilla d’una família poderosa. He imaginat que això podia ser. De fet, durant el procés d’escriptura fins i tot vaig canviar de gènere alguns personatges quan ja els tenia escrits. Per exemple, en el cas de la Valira, si en comptes de ser un policia home, que té problemes a casa, que està més per la feina que per la família, ho converteixo en una dona, té un altre sentit, té una càrrega diferent.

Per què la Revolució Francesa?
Mentre em documentava em va sorprendre molt que coses que pensava que eren molt més modernes venien de la Revolució Francesa. Per exemple, aquesta frase dels estats policials, quan diuen «si no tens res a amagar no tens res a témer» ve de Robespierre. I com aquesta, en vaig trobar moltes. Realment, la Revolució Francesa és l’origen de tot, és un moment fundacional del món modern. D’igual manera, com que els francesos van fer una nova religió, laica, Robespierre va intentar el culte a la deessa Raó i va celebrar cerimònies i tot, vaig reflexionar què podria passar si hagués durat més: Que els seus ulls fossin els espies; els braços la manera d’actuar i el govern fos la seva voluntat i quan ja ho tenia escrit, vaig trobar textos de l’època en aquest sentit. Així és que no anava tan descaminat. Hi havia el club dels Jacobins i els Club dels Cordeliers, que era Danton i els més comunistes. I el fulletó d’aquesta gent era un ull: l’ull del poble que vigila la revolució. I jo pensava que ho havia inventat...

I la voluntat, que justament és per eliminar la voluntat de la gent...
És el joc.