Per garantir la supervivència com a espècie, la humanitat ha d’abandonar la Terra i viure en càpsules minúscules. Però només poden fugir de la catàstrofe criatures acompanyades d’un adult, un pare o una mare. Una mare que viu a una de les càpsules, atrapada amb un fill adolescent; una mare-escriptora, mare d’un nen i de les històries que escriu... ‘Mare’, d’Isabel del Río, publicada per l’Editorial Spècula, és una odissea espacial amb rerefons filosòfic a cavall entre la ciència-ficció, el gènere fantàstic i el terror. Isabel del Río (Barcelona, 1983) és professional del món del llibre des del 2009, imparteix tallers d’escriptura i col·labora en revistes digitals de gèneres fantàstics.
Com va sorgir aquesta història?
D’una manera molt curiosa. Jo tinc diferents moments dins de l’escriptura. El primer, quan em dona per llegir sobre un tema i vaig tenir una època molt llarga de llegir molt sobre física quàntica i sobre les antigues deesses del neolític i del paleolític, molta antropologia. Aquests temes van convergir i va arribar el meu segon moment que és quan em poso a treure-ho tot i a escriure. Mare va néixer de tres llibretes diferents i em vaig adonar que hi convergien els mateixos personatges i temes, per la qual cosa ho vaig posar tot en comú.
És gènere fantàstic, una distopia... Com ho qualifica?
Com a llibretera sí que hi crec en les etiquetes perquè s’han d’ordenar les coses, però com a lectora o com a escriptora no. Soc més de reflexionar quina és l’ambientació, què és el que necessita aquella història, que no pas de pensar quina etiqueta li escaurà millor després. Sí que és cert que Mare comença com una novel·la de ciència-ficció clàssica, però en acabat se’n va més cap al terror, fins i tot l’horror còsmic com m’han dit en alguna ocasió.
És angoixant.
A mi m’agraden molt les pel·lícules de ciència-ficció, aquell moment en què el personatge es veu atrapat dins del seu propi vestit espacial del qual no pot sortir i trobo que aquesta angoixa socialment també la patim molt a les ciutats o fins i tot personalment, quan te n’adones que estàs atrapat dins d’aquella imatge que has de donar.
Li agraden les novel·les de terror?
M’encanten. És el meu gènere preferit.
Irremeiablement anem cap a les dictadures?
En certa manera, nosaltres ja vivim en una dictadura, la dictadura del mercat, econòmica, d’estar sempre preocupats per les factures. Pensem que som molt lliures però la llibertat, en realitat, arriba fins a cert punt. Trobo que la ciència-ficció ens permet parlar de moltes coses que en realitat ens passen ja o fins i tot que veiem en el futur. Octavia Butler deia que quan escrivia els seus llibres no és que veiés el futur, sinó que pensava que si no arreglàvem el present, en cinc o deu anys podrien arribar a passar determinades situacions. En tot cas, més que totalitarismes i dictadures, jo crec que la qüestió està en què ens fem a nosaltres mateixos com a societat. És a dir, ens acabem privant de la nostra llibertat i no només la llibertat d’acció, sinó la llibertat de pensament, de fer, fins al punt que deixem de ser nosaltres mateixos. Al final, és un totalitarisme més mental, que té a veure amb l’ésser, no només amb la societat. És més social que polític.
Una de les coses que fan a ‘Mare’ és erradicar els sentiments. És una crítica al que ja passa ara? Competitivitat, productivitat, ser els millors en tot...
Realment, dintre del llibre hi ha moltíssims temes i aquest només és un. Jo això ho he parlat en tots els clubs de lectura. També el debat de com s’educa a les noves generacions perquè s’acabin convertint en allò que li interessa a la societat, per exemple. Hi ha moltes crítiques perquè, vulguis o no, jo he sentit el malestar, també com a mare. Te n’adones de coses que passen, del neguit que hi ha i veus que no es fa res, que és com una bola de neu que cada cop es fa més gran.
Quin terror és pitjor, el que està fora de la ment o el que viu dintre?
Tots els personatges tenen aquest punt. Estan atrapats dins dels seus records, dins de la seva ment, del que els està passant, del que els hi fan i això és com una altra presó dins de la presó. És també com es construeix la nostra realitat. Perquè construïm la nostra realitat a partir del que recordem, del que hem viscut i de com veiem les coses i les entenem. No és la mateixa visió la meva o la d’una altra persona que potser viu a un altre país i té una altra manera d’entendre la vida.
Aquest arca de Noè que presenta té dones o homes i, sobretot, criatures.
Més que com un arca de Noè ho veig com un Titànic que llença barques salvavides al mar amb un pare o una mare i el fill o filla que tingui la parella. Són aquestes barques les que queden a la immensitat de l’oceà i com aquestes persones sobreviuen perquè viure tampoc no crec que sigui la paraula. Llavors, és aquest punt, però pensant que han passat molts anys i que aquests nens han crescut en aquestes condicions i quina mena de societat apareix a partir d’aquí. Però clar, no només és això la història perquè hi ha un moment en què hi ha una inflexió i és aleshores quan comença l’altra part. En aquest sentit, tothom pensa que el llibre va ser escrit durant la pandèmia a causa del tancament que pateixen.
I és així?
No. Vaig escriure la novel·la molt abans de la pandèmia i després vaig estar cinc anys treballant-la. Vaig treballar la forma, com ho havia d’explicar al lector perquè sentís el que jo volia. És una obra que busca que se sentin com els personatges i que donin voltes als pensaments i a totes les idees que hi ha allà. Quan la vaig escriure va ser amb tot el malestar i el neguit que hi havia abans de la pandèmia.
La humanitat és egoista fins a l’últim moment?
Al moment en què s’ha de decidir quin dels dos ha d’anar amb el nen, hi ha de tot. Hi ha persones que no volen i n’hi ha qui fa el que calgui per aconseguir un d’aquests viatges a l’espai. És a dir, hi ha persones que poden fer les coses més meravelloses del món i n’hi ha que poden fer les més terribles. Potser hem de deixar de mirar-nos el melic per observar què hi ha al nostre voltant i com ho podem millorar.
Quin és el paper de Mart en tot plegat?
A la primera part del llibre és una estació científica que investiga per tal de tornar la humanitat a la Terra. Això no obstant, després veurem que hi ha moltes possibilitats d’aquest Mart i d’aquesta Terra.
Vostè s’hi veu viatjant dintre d’una càpsula?
No. Jo soc massa nerviosa. No aguantaria.
