El 22 de novembre de 1998, Daniel Barenboim dirigia la Staatskapelle Berlin al Palau de la Música. Van fer una Cinquena de Beethoven memorable, i ell, a més a més de conduir des del podi, va ser solista en el Tercer Concert per a piano i orquestra. Tomàs Grau (Barcelona, 1979) era al galliner, amb pèssimes localitats, però es va canviar el seient amb un amic per veure bé com Barenboim enaltia «l’art de dirigir l’orquestra» que havia preconitzat Hermann Scherchen en el seu tractat canònic. A punt de fer els vint anys, passat pel Conservatori Superior de Barcelona amb estudis de piano, violí i harmonia des dels set anys, va decidir que el què ell volia fer era dirigir.
A l’ESMUC (Escola Superior de Música de Barcelona) va aprendre l’‘ofici’ d’un gran mestre, Jordi Mora, deixeble predilecte del més gran dels grans, Sergiu Celibidache. Encabat, a Viena, Salvador Mas li va ensenyar allò que només sap Salvador Mas, un dels millors directors de la història de la nissaga catalana. Amb els deures molt ben endreçats, l’alumne Grau va esdevenir mestre.
La seva trajectòria com a director és indestriable de la Franz Schubert Filharmonia (FSF), que ell va contribuir a fundar ja fa setze anys amb el nom d’Orquestra Simfònica Camera Musicae, amb seu al Vendrell i primeres temporades al Teatre Tarragona, ciutat que li ha d’estar eternament agraïda per haver-la dotat d’una temporada concertística posant la música a l’altura romana de la seva arqueologia mil·lenària. Però el mestre Grau, del Vendrell estant, va mirar Pau Casals i, com ell havia fet amb la seva orquestra ara fa cent anys, amb múltiples centralitats, va fer una veritable orquestra nacional que tocava a diversos auditoris del país, començant, és clar, pel Palau de la Música Catalana.
Amb el testimoni de Casals a la maleta de gires i bolos, el proppassat dia 10 la FSF va debutar al Carnegie Hall de Nova York, un dels auditoris de més prestigi del món, amb Casals al programa i la gosadia –el mestre és agosarat i té coratge– de plantar als faristols més famosos d’Amèrica la Simfonia Americana de Dvorak, la Novena Del Nou Món, que glossa les tradicions rítmiques i harmòniques dels Estats Units. I van triomfar, èxit de públic i de crítica.
El secret de Tomàs Grau parteix del do: és músic, no fa de músic. Veu la música a la partitura i ja l’escolta. Encabat, moltes hores del complex estudi d’haver de llegir alhora un pentagrama per cada secció de l’orquestra i escrits en claus diferents que ni el cèlebre maquinari ‘Enigma’ desencriptaria. I el nivell màxim de l’exigència: sempre que pot, procura dirigir de memòria, així projecta totes les seves capacitats mentals i gestuals cap a l’orquestra.
L’univers de la batuta limita al nord amb Toscanini, que és la fidelitat al qual el compositor ha escrit, i al sud amb Furwängler, que admet l’ad libitum de la interpretació i enalteix la versió. No sabria situar el mestre Grau entre l’un i l’altre, perquè és capaç de conjuminar-les: quan la partitura mana, mana, i quan ell veu aire per a l’hermenèutica, s’enlaira. Amb aquesta versatilitat, i una tria molt selecta dels professors del tutti, ha aconseguit un so de marca pròpia: «L’art de dirigir l’orquestra ve determinat en la seva essència per aquest fet fonamental: una multiplicitat d’éssers humans toca un conjunt multiforme d’instruments; es tracta de posar al servei de la Música aquest complex aparell artístic: heus ací la tasca del director», Scherchen scripsit. La corda, el cens principal, emergeix vellutada per la fusta, el fonament imprescindible perquè els aguts s’emancipin, com a les formacions centreeuropees que coneix bé des del mestratge de Mas a Viena. I el contrapès mediterrani d’un vent de textures diverses que, amb epicentre a les bandes de l’Ebre en avall, amoroseix o ressalta les densitats simfòniques i convida el ritme, que esdevé swing.
Amb tots aquests bagatges, ha dirigit amb èxit programes molt difícils i solistes de la millor qualitat, n’esmento alguns d’aquells que convoquen els melòmans de tot el món, uniu-vos: Anne-Sophie Mutter, Maria Joao Pires, Mischa Maiksy, Ivo Pogorelich, Javier Perianes i Midori, que va assistir al concert al Carnegie Hall i tenen previstes noves col·laboracions.
El mestre Grau conserva el programa de mà del concert iniciàtic de Barenboim signat. Ara és ell el qui en signa.
