Clara Dupont-Monod: «És bo que el temps no curi les ferides»

Clara Dupont-Monod és conegura en el món literari, sobretot, per les seves novel·les històriques, com ara Leonor d’Aquitània. Això no obstant, ha estat amb Adaptar-se (Les Hores), amb la qual ha aconseguit més premis. L’obra, autobiogràfica, explica la història del naixement d’un nen amb discapacitat, des de la visió dels seus germans i com el petit canvia totes les perspectives. En la narració, ambientada a la vall de les Cévennes, les muntanyes poderoses són un personatge més.

Per què són les pedres les que expliquen la història?

Perquè el gran escull d'aquesta història és el patetisme. És el relat de la vida d'un nen anormal, un nen que mor. Com que les històries sobre nens solen ser commovedores, el que volia evitar a tot preu era caure en el patetisme i la sensibleria. Les històries de nens que neixen normals i moren, en general són molt dramàtiques. I el que jo tenia molt clar era que havia d'evitar la drecera fàcil del patetisme. Per això, havia de trobar la distància adequada. Durant els quatre anys que em va portar escriure el llibre, almenys dos, gairebé la meitat, els vaig voler dedicar a trobar la distància adequada. Al final, van ser elles, les pedres, les que em van donar la distància adequada, en convertir-se en testimonis. Perquè d’aquesta manera poden empatitzar, però alhora són capaces de mantenir-se a distància i controlar l'empatia. Necessitava una cosa així com la presència d'uns ancians, de persones de molta edat que han vist i escoltat moltes coses, que saben molt, i que no se sorprenen amb res, a les quals res pot decebre.

Per què no va posar nom als personatges?

Volia aplicar la mecànica del conte per restablir un equilibri. Resulta que la història original és molt específica. Recordo que li vaig dir al meu editor que es tractava d'un nen discapacitat. Això és molt específic, i és un tema poc tractat per la literatura. Per afegiment, és contada des d'un punt de vista específic, el dels germans. A aquestes dues especificitats s’afegeix una tercera, la geogràfica, perquè estem en una part molt concreta de França, les muntanyes de les Cévennes. Sentia que, per contrarestar aquest excés de dades concretes, necessitaria una cosa molt general, una cosa així com una pàgina en blanc. I aquesta me la va oferir la mecànica del conte. En els contes, l'universal és la base de tot. Res del que s'esdevé està datat o geogràficament situat. Els contes comencen sempre de la mateixa manera, i la meva primera frase, Un dia, en una família, hi va néixer un nen inadaptat, adopta deliberadament aquest model.

Estem lligats al lloc on hem nascut, com es diu a la novel·la?

Crec profundament que el lloc té un valor gairebé de parentiu. En francès hi ha una expressió que resumeix bé aquesta qualitat: ser un fils du pays, ser del tros on es neix. Això apunta al vincle orgànic que tenim amb un determinat lloc. La idea és que som abans que tot fills d'un lloc, i tanmateix, com tot vincle, aquest es pot trencar. Perquè també pot succeir que ens enamorem perdudament d'un lloc estranger. Tot és qüestió de lloc. La història que explica la meva novel·la és la de dos nens que tenen un lloc al món, que no qüestionen, fins que en aquest món irromp un element aliè, anormal de fet, que els obliga a revisar l'equilibri del seu món. Un equilibri que creien inamovible, però que, com tots els equilibris, és inestable. I aquí intervenen les pedres, que, a més de ser tot això que abans he dit, també considero que simbolitzen els germans. Per la gràcia del seu pes, del seu suport mutu, les pedres es mantenen unides com la fratria. Això és una fratria, això és una família. Una ràfega de vent, una tempesta pot enderrocar el mur de pedres. Però el mur es reconstrueix i s'estableix un altre equilibri. De fet, és la història de les nostres vides. Des d'aquest punt de vista, la discapacitat no és més que un pretext literari, la possibilitat de comptar com un equilibri es destrueix i es reconstrueix.

Diu que el nen no va aprendre res i que, tanmateix, li va ensenyar. Què li va ensenyar?

Em va fer molt menys babau del que era. Em va ensenyar la tolerància. És una mena d'experiència que t'ensenya a renunciar a les teves certeses i als teus ritmes. Per poder comptar-la, has d'adaptar-te a un ritme diferent en tot, en el menjar, en la llum i com la perceps... Els sorolls, un cop de porta, per exemple, poden tenir l'efecte d'un terratrèmol en un nen discapacitat. Aprens a comptar amb la teva capacitat de paciència i assossec, una cosa que mai hauries descobert de no haver-se creuat aquest ésser en el teu camí. Objectivament, és una experiència de la qual surts molt menys ignorant. Per això no deixa de sorprendre’m que les nostres societats, i la francesa en particular, dediquin a les persones diferents un espai tan petit. És tal l'apilament d'intel·ligència, autotranscendència i assossec que el contacte amb aquestes persones diferents ens obliga a fer –i en això, precisament, resideix el valor de la diferència– que no comprenc com les nostres societats, decididament no inclusives, hi renuncien i ens imposen una normativitat estandarditzada.

Aleshores, malgrat els progressos realitzats, creu que la societat no està preparada per atendre les persones amb discapacitat?

Crec que la societat està preparada, però els que ho estan molt menys són els poders públics. La mirada es pot educar, i el paper de l'escola és fonamental. Segons estudis realitzats en altres països, quan en una mateixa classe hi ha nens diferents, aquests s'adapten sense més dificultats. Més endavant, quan creixin i siguin adults, aquests nens solen convertir-se en empresaris i directors que se senten molt més còmodes amb els diferents. El que vull dir és que la mirada es pot canviar en una sola generació. Tanmateix, això no es fa. La societat està llesta per fer aquest pas, però els poders públics ho estan bastant menys. I això és una llàstima.

Com gestiona França aquestes ajudes a la discapacitat?

Fa una pèssima gestió. Hi ha una ràdio a França anomenada France-Inter, en què es dona als convidats carta blanca durant tres minuts, al final del programa, per fer el que vulguin. El convidat pot callar, posar música, recitar poemes, etc. Quan em van convidar, vaig llegir una carta que vaig escriure, dirigida al govern, en què explicava l'infern burocràtic al qual es veuen condemnades les famílies quan els anuncien que el fill que tindran no serà normal. Els dossiers administratius arriben a tenir 40 pàgines, les famílies són ateses al cap de llargs mesos d'espera, gairebé mai hi ha places lliures a les escoles... Aquell dia l'emissora de ràdio va rebre una allau de trucades, i la pàgina Facebook va registrar més de 10.000 comentaris en les primeres 24 hores. Això és una cosa que afecta moltíssimes persones, i la idea que l'Estat les tracta d'aquesta manera em treu de polleguera.

Com canvia una experiència d’aquestes característiques el caràcter de tota una família?

A la novel·la, els nens estan acostumats a haver d'adaptar-se als boscos, a la muntanya. Aquí intervé la idea de la natura. Els nens han crescut en aquest entorn i saben adaptar-se a la llei de la muntanya. El cel es torna gris, no sortim d'excursió. Si hi ha tempesta, pugem en cotxe. Tenen aquesta saviesa i aquesta humilitat. El veritable repte es planteja quan es veuen obligats a traslladar aquesta capacitat d'adaptació a la natura a la seva vida privada i familiar. Hi ha una escena que resumeix bé aquest canvi. En un moment donat, quan acaben d'anunciar als pares que el nen és discapacitat, hi ha una escena molt breu en què tots dos estan asseguts a l’ampit d'un pont. Estan junts, però alhora molt sols. I és en aquell moment quan comprenen que la lògica del caos a la qual estan acostumats, hauran de traslladar-la a la seva vida familiar.

I la relació dels pares amb els altres fills?

La veritat és que no sabria donar resposta a aquesta pregunta, perquè realment volia que els pares continuessin sent ombres al llibre. Buscava donar una idea de filigrana. Molta gent m'ha preguntat per què no escric la història des del punt de vista dels pares. La veritat és que soc incapaç de fer-ho, sobretot en relació amb els meus propis pares. A més, com que jo no he viscut res semblant, necessitava el recurs a la fratria. Aquest era el meu tema literari principal. Una cosa que sempre em crida l'atenció és quan, enmig d'un sopar, uns germans es posen a evocar un record. Gairebé sempre succeeix que un digui «No, no va passar així», i un altre insisteixi a dir que sí, que així va succeir. Aquí t'adones que, depenent del lloc que ocupes a la família, mai tens el mateix record d'un mateix succés. I això és una cosa fascinant per a un novel·lista, perquè no vius les mateixes coses depenent d'on et situes. Hi ha alguna cosa més que em fascina en la fratria, i és que és un organisme viu extremadament plàstic. En funció dels esdeveniments, el fill menor pot comportar-se com si fos el més gran, i aquest com el pare dels seus pares. És tot molt mòbil, i alhora, està inscrit en una estructura molt rígida, segons la qual el més gran ho serà per sempre, el menor ocuparà sempre el mateix lloc, etc. I per a un novel·lista, aquest encreuament entre una gran plasticitat i flexibilitat i una rigidesa inamovible és genial. Volia fer dels pares unes persones nobles, que viuen a la muntanya, com van viure els meus pares, i volia que fossin valents, però no volia que fossin els personatges principals. Quan vaig començar a escriure, l'únic que tenia clar era que acabaria amb els pares somrient. El llibre ha estat traduït a 19 idiomes, i un dels meus grans plaers és anar a l'última pàgina i descobrir com es trasllada l'última frase, Ils se sourirent, al turc, espanyol, català... És meravellós.

Podem dir que les famílies són el millor i, alhora, el pitjor?

Absolutament. Un lector em va dir un dia: «Miri, el seu llibre no és modern.» Què vol dir?, li vaig preguntar. «És que el seu llibre és un homenatge a la família, i això no és modern». Bé, si això és cert, reivindico que el meu llibre no sigui modern. Com a tema literari, el de la família ha estat treballat a fons. Té el seu costat fosc i la seva faceta lluminosa. I la literatura ha preferit explorar la negror. Però cal no oblidar la faceta lluminosa. Durant el recent confinament, tothom estava pendent dels membres de la seva família, i els que no tenien família, se les enginyaven per fabricar-se'n una. En última instància, la família és un estat de vigilància afectuosa. Adaptar-se, el meu llibre, és precisament això. És la història de dos germans que vigilen afectuosament un tercer membre de la fratria, que està discapacitat, qui al seu torn i a la seva manera també vigila afectuosament els seus germans. Fins i tot continua fent-ho després de morir. Els tres germans també custodien els pares, i viceversa, i tots estan sent vetllats i custodiats per les pedres. La història explica aquest procés de múltiples vigilàncies. I resulta que les famílies es caracteritzen per desenvolupar aquest tipus de processos.

És un error que el temps cura les ferides? Hem d’aprendre a viure amb elles?

Sí, i jo soc de les que pensa que és bo que el temps no curi les ferides. La idea contrària és una cosa que horripila els escriptors. La literatura existeix per donar veu a allò que no té veu, és com un acte de bruixeria. Quan un ha estimat intensament algú, el fet d’estimar no desapareix en desaparèixer l'ésser estimat. El que aquest llibre mostra, d'altra banda, és la diferència que hi ha entre viure sense algú i viure amb l'absència d'algú. Són dues coses diferents. Això ho comprèn qui hagi viscut un dol, es tracti o no d'un nen discapacitat. Sap que ha de viure amb aquest ésser absent. I sort que és així. La pena, el dolor de la pèrdua formen part d'aquesta absència present, o presència absent, com es prefereixi dir. I el fet que no sigui possible superar aquest estat, a mi em sembla una cosa positiva.