En el París de principis del segle passat, neix un moviment amb referències dadaistes del que van ser precedents i profetes Marcel Duchamp i Arthur Cravan: El surrealisme. El mot va ser encunyat en col·laboració de l’escriptor i teòric Andrè Breton amb el poeta Philippe Supault. Breton va publicar el seu primer Manifest surrealista l’any 1924, ara fa cent anys. He extret del manifest la definició d’aquesta paraula, tan maurada en els darrers temps: Substantiu, masculí.
Automatisme psíquic pur per mitjà del qual s’intenta expressar, verbalment, per escrit o de qualsevol altra manera, el funcionament real del pensament, sense la intervenció reguladora de la raó, aliè a tota preocupació estètica o moral».
Un llarg manifest, recamat de texts automàtics, que si bé pretenen donar unes pautes, en un món subconscient i extremadament delicat com és l’oníric, no pot evitar ser dogmàtic.
Els enemics de Breton el nomenaven «El Papa del surrealisme». «La diversitat és tant amplia, que en ella hi caben totes les maneres de caminar, de tossir, de mocar-se, d’esternudar...». En aquest altre fragment se’ns mostra sorprenentment modern i demòcrata, ben lluny de les extremades normes exigides per a formar part del nomenat «Grup surrealista», del que més d’un se’n va allunyar, o com en el cas d’en Salvador Dalí, que el dia que l’anaven a expulsar del selecte grup, no es va presentar, i per tant no el van poder fer fora.
O l’excels Joan Miró, considerat per l’elit com el més gran dels surrealistes, que mai no va pertànyer al famós grup, sempre es va mantenir allunyat de l’elitisme i el dogma. Cap dona no va formar part de l’exclusiu grup, del que també estaven proscrits els homosexuals, tot i que hi fossin, això sí, ben camuflats.
El manifest fa una exaltació de la infància, com el terreny adobat on germina la llavor del surrealisme: «Tots els matins, els nens inicien el seu camí sense inquietuds. Tot està a les seves mans, les pitjors circumstàncies materials semblen excel·lents, llueixi el sol o estigui negre el cel, sempre seguirem endavant... mai dormirem».
És en la infància que la imaginació brolla sense aturador, després vindran les normes imposades per la raó i cada cop es veurà més comprimida dins el motlle del políticament correcte. «Aquella imaginació que no reconeixia cap límit, ja no es pot exercir si no dins els límits fixats per les lleis d’un utilitarisme convencional».
Potser sí que és veritat que un cop arribada l’adolescència, la imaginació dona les seves darreres coetades i s’esvaneix a poc a poc el seu aroma exquisit. Però aquí discrepo, alguns artistes, no tots, tenen la facultat de conservar-la intacta.
El Peix soluble és el segon capítol del manifest: Un peix sembla dissoldre’s dins un llac, ara el veus, ara no el veus, sabem que hi és però ja no el veiem, el suposem. És el paradigma de la realitat que percebem amb els nostres cinc sentits, que són comuns a la majoria dels humans. Tot i això n’hi ha que per raons inexplicables, tenen un sisè sentit.
A la Grècia del segle VI A. C. Mnesarchus va trobar un nen perdut que s’alimentava de la rosada matinal acumulada en les fulles d’un arbre, el va nomenar Astraios: «L’estelat». El nen va ser adoptat per la família de Pitàgores.
S’especula que hauria estat enviat a la Terra pels Déus de l’Olimp amb el propòsit d’impartir saviesa i que va transmetre coneixements avançats al gran matemàtic. Mitologia?, surrealisme?... o viceversa.