Dues ments brillants traspassen la fina línia que separa la racionalitat d'allò més fosc, dels éssers que transiten pel més enllà, dels que esperen sense temps i s'acosten a visitar el món dels vius. Al mateix temps, viatgen fins a un futur no tan llunyà en què les distopies són més reals que la mateixa realitat. Els reconeguts investigadors Manel Esteller i Salvador Macip són els autors d'Un dia la porta s'obrirà, de Pagès Editors, un recull d'onze parell de contes que volen ser un homenatge a clàssics com ara Poe, Pedrolo, Calders, Lovecraft o Ende. Sense oblidar a Mary Shelley i la nit en què va néixer el monstre de Frankenstein. Terror, ciència-ficció i literatura fantàstica que res tenen a veure amb la ciència... O potser sí. El lector haurà de decidir.
Igual que a Villa Diodati, el mal temps obliga els seus protagonistes a escriure relats. Com va ser treballar a quatre mans?
Manel Esteller: Podem dir que el primer culpable vaig ser jo perquè durant molts anys havia recollit diversos contes. El Salvador escriu molt bé i de temàtiques similars a les quals a mi m’interessen i sent científics podíem compartir inquietuds. També ens uneix aquest gust pel misteri, la imaginació i l’anticipació. Gairebé tots els contes tenen això en comú. Fins i tot humor, alguns d’ells. I a partir d’aquí, el Salvador va construir tota la teoria del llibre. És a dir, la manera d'unir-los per temes, donant-los un nexe.
Salvador Macip: Soc bastant lent escrivint contes. Llavors, no en tenia prou per fer un llibre jo sol, per la qual cosa, quan el Manel m’ho va proposar vaig veure que molts dels temes que tractàvem s’assemblaven moltíssim. A partir d’aquesta similitud temàtica vam agrupar els contes per parelles i molts dels relats que jo tenia encaixaven amb algun dels seus. Hi havia tres o quatre forats que vaig omplir amb contes nous i vam crear una història marc, la dels escriptors que es troben, imitant la nit de Frankenstein del juny de 1816 a Villa Diodati.
Han evitat signar-los.
Manel Esteller: No hem volgut entrar-hi. Bàsicament és un joc. No hi ha cap premi en aquest joc, però la idea és que la gent sigui capaç d’endevinar qui ha escrit què, ja que els estils comparteixen coses, però alhora són diferents. És intentar deduir.
Salvador Macip: Si el lector ho busca, pot anar veient l’autoria. Al final, els tics a l’hora d’escriure són constants i els acabes descobrint, acabes deduint quin podria ser el patró. Per nosaltres no era tan important dir qui havia escrit què, sinó que el lector gaudís de dues visions del mateix tema.
La idea és que la gent sigui capaç d’endevinar qui ha escrit què, ja que els estils comparteixen coses, però alhora són diferents (Manel Esteller).Amb la nit de Frankenstein de fons, la porta que s'obre als relats d'amor és molt fosca.
Salvador Macip: Personalment, m’agrada molt el concepte de novel·la de l’època romàntica, la tragèdia i aquest llibre és un homenatge. En Un dia la porta s'obrirà tots dos hem fet homenatges a escriptors clàssics. Evidentment, també hi ha coses modernes, però moltes de les referències que surten són més clàssiques. I en aquest cas, és una manera d’agafar aquesta exageració dels temes romàntics i intentar jugar des del segle XXI. No deixa de ser un anacronisme, però fa gràcia.
Manel Esteller: Com diu el Salvador, és un homenatge, pensar en aquesta exageració, en com petits actes provocaven grans conseqüències. I si parlem de sentiments, aquest són quelcom que els científics no entenem. No ja la idea personal, sinó científica. És a dir, no entenem per què i com funcionen, a part que són apassionants. Per què dues persones reaccionen de diferent manera davant la mateixa situació. En el cas d'aquests contes, ens preguntem com algú pot arribar a dormir amb la seva estimada morta o com es pot entrar dintre d’un altre. Són figures retòriques, metàfores, veritablement. Quan diem que els sentiments estan al cor, puix potser sí que estan i d’una forma literal. Així mateix, també hi ha una part dels contes que plantegen reptes de futur, com la societat serà capaç de lidiar amb els avenços científics i que representaran per a la condició humana.
Sense les vacunes estaríem tots tancats a casa i econòmicament seria un desastre. Per tant, ha estat la ciència que ha salvat el món (Manel Esteller).
Com quan la Terra col·lapsa, que l'ONU vol salvar una representació dels humans, però no se'n surt.
Salvador Macip: Com a científics també apareixen les preocupacions que tenim, perquè en el fons la ciència no és una professió, és una manera de veure el món, d’entendre’l i de viure. Així és que moltes vegades acaben filtrant-se coses del nostre món científic, formes de pensar que adopten un caire potser més filosòfic quan li donem el matís de la ficció. Per exemple, com serà la fi del món o com podrem enfrontar-nos a qüestions de crisis planetàries. Són problemes amb els quals lidiem al nostre dia científic, però si els passem pel sedàs de la ficció, els portem a llocs més extrems. La ciència-ficció no és una altra cosa que parlar del present i del futur, de cap a on anem i com podem evitar distopies, intentant arribar a un futur més bonic. O una manera de criticar com el present ens està portant cap a un abisme. Són coses comunes de la literatura de ciència-ficció i de la ciència com a professió.
La ciència-ficció és una manera de criticar com el present ens està portant cap a un abisme o com podem evitar distopies. Són coses comunes de la literatura del gènere i de la ciència com a professió (Salvador Macip).Abans deia el Manel que un petit fet provocava una gran catàstrofe. Això és justament el que passa en una batussa d'un bar, que recorda l'1 d'octubre.
Manel Esteller: És un conte en el qual passen coses que avui sabem. És aquella famosa frase de L'esbatec de les ales d'una papallona es pot sentir a l'altra punta del món. Doncs, a vegades hi ha petits fets que ho canvien tot. Tu vas per un carrer passejant i si gires a la dreta o a l’esquerra pot ser que la teva vida canviï completament, en un no-res. Hi ha molts exemples d’això. El món real és una distopia.
Salvador Macip: Aquest concepte és fascinant i els contes també han de servir per això. Crec que la funció de la literatura, en general és entretenir, però també comunicar i fer pensar. I una cosa tan extrema com pot ser parlar de la fi del món a partir d’una baralla de bar et porta a pensar fins a quin punt som depenents de l’atzar, fins a quin punt podem controlar el que està passant, perquè depèn d’altres factors. Són coses que fan servir la ciència i la literatura juntes per abordar temes filosòfics, que poden fer al lector plantejar-se coses.
Les històries sobre catàstrofes tenen molt a veure amb la falsa seguretat que tenim. Pensem en tots els progressos, però l’humà és una espècie molt fràgil (Manel Esteller).Vostès evoquen la nit en què va néixer Frankenstein, creat pel científic que desafià Déu. Com està la relació ciència-religió actualment?
Salvador Macip: Personalment, he anat canviant d’opinió amb els anys. Sent jove veia la ciència i la religió contraposades i em costava entendre com grans científics podien ser molts creients, però amb el temps he entès que són dos temes totalment compatibles. De fet, al laboratori tinc molts estudiants que són musulmans que no tenen cap problema en professar una creença molt ortodoxa en la seva fe i a part d’això, intentar buscar solucions a problemes biològics, biomèdics, igual que qualsevol altre i evidentment, creure que les cèl·lules fan el que fan. De manera que ser religiós no necessàriament implica ser anti científic. Es pot ser les dues coses si saps mantenir-les separades. Si se sap trobar l’equilibri, és factible.
Manel Esteller: Són aspectes diferents. És com els temes de política. Hi ha científics que són de dretes i altres d’esquerres. Jo crec que la religió sí que està perdent un pes clar, social, globalment, a les societats més occidentals, però també està sent substituïda per una espiritualitat, que és molt diferent, és la idea de buscar-se un mateix. I segur que el nostre cervell ens està fent trampes, en aquest sentit, està buscant-nos altres formes d’expressar-nos.
Fa trampes com vostès amb els fantasmes, alguns dels quals identifiquen els seus assassins.
Manel Esteller: Moltes vegades la típica pregunta de la ciència és si es trobarà la forma de no morir. Jo sempre contesto que primer hem de trobar una forma de viure dignament i com més temps millor. Però, què és la immortalitat? Hem de pensar que avui en dia hi ha formes de crear suports per a la nostra memòria. Evidentment, no tan sofisticades com un cervell, jo no estic parlant d’un cervell, però estem parlant de mantenir records, memòries, etc. I a més, a més, la tecnologia barreja les coses artificials amb les naturals, de tal forma que vés a saber què ens espera en el futur. Per tant, quant als fantasmes, sí que és cert que al segle XIX es veien molt i ara estan de baixa, però al mateix temps estan sortint altres coses que, en el fons, són molt similars. Altres tipus d’enigmes.
Salvador Macip: En els contes estem ajuntant les dues parts de la ment humana, realitat i imaginació, misteri. La part racional i la irracional, que t’empeny a què t’inventis històries per donar sentit a allò que no pots explicar. Que Déu hagi creat l’home no ho sabrem mai, però que l’home ha creat Déu és claríssim. Déu és un invent de l’home per explicar, justificar, trobar la manera de sobreviure millor al fet que ens crea aquesta incertesa de què som mortals i sabem que hem de morir. I el títol del llibre Un dia la porta s'obrirà té a veure amb això, la raó acaba creant monstres, el fet de pensar i de ser capaços d’entendre el món i de fer-nos preguntes, ens crea també tota aquesta mística al voltant, els fantasmes, la religió, tota la part que no podem explicar. La ment humana no pot evitar-ho i en el llibre ens ha agradat jugar amb això. Dues ments racionals, que també es deixen caure de la part de la imaginació, de la part inexplicable, del costat menys racional.
Una cosa tan extrema com pot ser parlar de la fi del món a partir d’una baralla de bar et porta a pensar fins a quin punt som depenents de l’atzar, fins a quin punt podem controlar el que està passant (Salvador Macip).Els nostres avis i pares han vist molts canvis al llarg de la seva vida. Encara ens queden a nosaltres molts per veure?
Salvador Macip: Jo crec que en veurem més. Estem en una època molt bèstia. Estem parlant de manipular embrions humans, un fet que empal·lideix la tradició i tot el que s'ha fet fins ara. Si ho farem servir o no ja veurem, però tenim sobre la taula possibilitats fascinants de canvis com per exemple, la simple idea de plantejar el concepte del transhumanisme o els posthumans. És a dir, de com seran els humans del futur, el fet que ja no depenem de l’evolució per arribar al posthumans, sinó que nosaltres tenim les eines per dir com volem que siguin els humans del futur i per començar a fer-ho. El que veuran els nostres fills serà d’una gran magnitud, molt més gran que el que han vist els nostres avis.
Manel Esteller: A partir del final de la Segona Guerra Mundial fins aquí hi ha hagut canvis increïbles en el món, que va anar cap al coneixement, la descoberta i la invenció, en comptes d’anar cap a la tirania. Jo veig perfectament possible casar-se amb un robot. No només això, sinó que aquest robot pagarà a hisenda i quan et divorciïs li hauràs de passar alguna cosa al mes, com ara energia, per posar un exemple. O el que mengem, que canviarà radicalment. El concepte de família, l'energia o la salut, viure més temps... Ara molta gent de 70 anys es resisteix a jubilar-se. I jo sempre explico que a les pàgines de contactes un anunci deia: persona de 85 anys busca llarga relació. Llarga, llarga, no serà. El món està canviant molt.
Ser religiós no necessàriament implica ser anti científic. Es pot ser les dues coses si saps mantenir-les separades. Si se sap trobar l’equilibri, és factible (Salvador Macip).Fan referència a un volcà, quan encara no havia començat a tirar lava el de la Palma.
Manel Esteller: En realitat és curiós perquè a vegades hi ha casualitats. Les històries sobre catàstrofes tenen molt a veure amb la falsa seguretat que tenim. Pensem en tots els progressos, però l’humà és una espècie molt fràgil, amb una pell molt fina. Necessitem moure’ns en una temperatura i unes concentracions determinades d’oxigen i de pressió atmosfèrica. Per tant, sempre hi ha aquest perill de mons nous no desitjats deguts a catàstrofes naturals o imbuïdes eventualment per la mala praxi de l’home.
Com la pandèmia.
Manel Esteller: És una cosa a mitges entre natural i de l’home, no queda clar quin percentatge, però és un exemple. Imagina’t una pandèmia igual, però amb un virus mortal, tipus Ebola amb un 80% de mortalitat. Per tant, hem de ser conscients d’aquesta mena de coses, d’aquests grans esdeveniments que poden passar. Per això jo soc partidari de bases orbitant la Terra, bases a la Lluna, etc. És una gran idea. La dicotomia aquesta de si vols invertir en els problemes del dia a dia o en la cursa espacial no hauria de ser-hi perquè una cosa no treu l’altra. Ambdues són igualment necessàries. I els recursos han de sortir d’una altra banda, no una ha de sortir de l’altra. És com si diem, si invertim en covid no invertim en càncer. Per què? Has d’invertir en totes dues. El que no has d’invertir és en una desfilada militar perquè no serveix per a res.
Salvador Macip: Això surt en diferents contes. No deixa de ser una reflexió sobre fins a quin punt estem esgotant els nostres recursos, dificultant la nostra vida al planeta. I és una preocupació que els científics sempre han tingut molt clara, des de fa molts anys. Ara amb la pandèmia s’ha posat en primer pla el canvi climàtic, del qual estem parlant des de fa tres dècades. D'igual manera, estem envaint espais d’animals que no hauríem d’haver envaït i tot això comporta virus dels animals cap a nosaltres. Totes les malalties noves recents del segle XX importants han sigut zoonòtiques i molts d'aquests virus, per mala praxi humana. Són temes que et porten a pensar. Com la població de l’espai, que des del punt de vista literari és fantàstica, però des del punt de vista científic, social i filosòfic és un tema que s’ha de parlar i s’ha de reactivar. Quan jo era nen em pensava que l’any 2000 aniríem a la Lluna de vacances. Ens van vendre un futur que era millor que aquest.
Si més no, una cosa positiva, potser l'única, és que amb la pandèmia la gent els ha trobat.
Manel Esteller: És una reivindicació de la ciència. Sense les vacunes estaríem tots tancats a casa i econòmicament seria un desastre. Per tant, ha estat la ciència que ha salvat el món. I això s’ha d’assumir. La pregunta és quanta serà la memòria social. La memòria és molt curta, potser no dura res, potser dura mig any, si hi arriba, o menys. Per tant, és important anar recordant-ho. Ara és el moment d’invertir en recerca de futures pandèmies i mil coses que poden passar. Hi ha molts aspectes sobre els quals fer recerca com ara la radiació solar excessiva; la producció menys contaminant d'aliments; per tenir més aigua, ja que l’aigua serà el petroli del futur, ja comença a ser-ho, serà un ben escàs. O en les guerres informàtiques perquè si apaguem la llum d’una ciutat, la civilització s’acaba.