Blanca Pujals: «He volgut trencar els prejudicis cap als clàssics»

Advocada de formació, aviat va canviar la toga pel món editorial. Amb un màster d’edició sota el braç, l’endemà de fer 26 anys va trucar a la porta de Viena Edicions amb el projecte Petits plaers, que li van comprar ràpidament. Després arribaria el Club Victòria. Blanca Pujals és l’artífex que hi ha darrere de dues col·leccions que han aconseguit la fidelitat de molts lectors. Tarragonina de naixement, la seva família és originària de Vila-seca, tot i que amb només tres mesos va anar a viure a Barcelona. Blanca, però, ha continuat vinculada al territori, on té gran part de la seva família.

Quin és el secret del seu èxit?

Seria agosarada si respongués molt obertament aquesta pregunta. La veritat és que estic sorpresa amb l’èxit de les col·leccions dels Petits plaers i del Club Victòria. La meva família ve de Tarragona i el meu avi, que era pagès, sempre ens deia que ‘treballant molt i molt bé, de tant en tant surt alguna cosa bé’, i és el que hem intentat. En tot cas, és el lector qui ho ha de jutjar, tot i que és un sector complicat.

En quin sentit?

Estem en una societat en què, evidentment, cada cop es llegeix menys i així ho reflecteixen els índexs de lectura. Sempre explico que el meu rival no són les altres editorials, sinó altres plataformes d’entreteniment com poden ser Amazon, HBO, Netflix o les mateixes xarxes socials i els podcast. Aleshores, hem de tornar els lectors cap a la lectura i això forma part de la meva feina, és el meu dia a dia, no només editar llibres, sinó intentar arribar als lectors.

I això com es fa?

Hem pogut comprovar que sí que hi ha persones que volen llegir i que estan obertes a suggeriments. El que passava és que no estàvem parlant-los directament en el seu llenguatge.

De fet, va canviar Dret per l’edició i tot va començar fent recomanacions als amics...

Sí, com que m’agradava llegir, molts amics em demanaven llibres i em vaig fixar en quins tenien èxit i quins, no tant. Quan deixava nouvelles, que són novel·les breus, en volien més i es motivaven moltíssim. En canvi, quan passaven de les 200 pàgines trigaven molt a tornar-me’ls, no enganxaven tant. I els que els diferenciava era el concepte nouvelle, que aquí a Catalunya ni tan sols existeix. Hauríem de dir novel·la breu, no tenim una paraula pròpia.

Això no obstant, els llibres del ‘Club Victòria’ són gruixuts...

Tenim diferents moments de la vida on ens venen de gust coses diverses. A vegades, amb el ritme frenètic que portem, necessitem relats que potser es poden llegir en un cap de setmana, que et donin aquella sensació d’escapada. En canvi, en altres moments et ve de gust entrar en una obra llarga que t’acompanyi bastant més temps. Llavors, no crec que hi hagi públics diferents, sinó que molts cops el mateix lector té moments vitals diferents.

D’on va sortir la idea d’aquesta col·lecció?

Em vaig enamorar de la literatura victoriana quan els meus pares em van regalar Orgull i prejudici. Llegia un rere l’altre, de manera obsessiva. Ja més grandeta, el primer cop que vaig anar a Londres i vaig entrar en una llibreria vaig veure’ls en unes edicions espectaculars. Els meus llibres preferits publicats, tots, en les mateixes edicions. Jo els tenia en català, en castellà, de butxaca, en tapa dura... Si a Anglaterra, a França i a Itàlia tenen llibres bonics i ben editats, per què a Catalunya no?

Són com llibres objecte.

Exacte. Si tens la sort d’editar una Brontë o una Austen, intentes fer-li la coberta el màxim bé i bonica, amb tot el respecte possible. Que almenys li hagués agradat veure-la. D’igual manera, jo soc milenial, és a dir pertanyo a una generació bastant precària en general i entenc que quan et gastes uns diners ha de ser en un producte de qualitat que et duri anys i que el vulguis tenir a prop. Va més enllà del llibre, és poder tenir-lo a la taula del menjador, que quan vinguin les visites el vegin, que després d’haver-lo llegit continuï sent un objecte que t’acompanyi. També és el que diu de tu haver llegit aquest llibre. A vegades quan tens una mala experiència els necessites, són com una llar. No importa quants cops te’ls hagis llegit. Són divertits, són entranyables. No només la primera lectura és meravellosa, sinó que les següents són reconfortants.

El binomi clàssics i gent jove és possible.

Era molt important per a mi, ja que hi havia molts prejudicis cap als clàssics, molta gent entenia que havien de ser avorrits, carrinclons i passats de moda. I he volgut demostrar que si són clàssics és perquè han passat la prova del cotonet de moltes generacions anteriors. Oi que quan busquem un restaurant ens aturem a llegir els comentaris? Doncs amb un llibre passa exactament el mateix i en aquest sentit, clàssic vol dir que té les cinc estrelles de diverses generacions. Amb un clàssic mai tindràs la sensació que has perdut el temps i ara, tal com anem de temps, per mi és clau tenir aquesta seguretat, que hauràs llegit una cosa bona, que t’haurà fet créixer i alhora, t’haurà distret. En aquest sentit, crec que s’havia alienat una mica el públic.

Per què?

Algunes persones opinaven que si no tenien màsters o graus en humanitats no podien llegir Txékhov, per exemple. Per això he volgut democratitzar-los. Per gaudir-los, l’únic requisit obligat és saber llegir. I és molt bonic veure com la gent ha perdut la por, la impressió que els feien alguns autors com ara un Tolstoi o una Colette i, en canvi, han anat a buscar-ne més. Si el que et provoca llegir una obra petita de Tolstoi és agafar Guerra i Pau, la meva feina aquí està feta perquè no només vull vendre els meus llibres, sinó que la gent gaudeixi de la lectura, que es trenqui aquesta estigmatització. El que em fa il·lusió és quan la gent descobreix un autor i se’l compra tot sencer, encara que sigui a una editorial de la competència.

Abans ha fet referència al fet que es llegeix menys, però ningú no ho diria si mirem tot el que es publica. Hi ha lectors per a tanta publicació?

Tot i llegir com es llegia abans, no donaríem l’abast. Però suposo que ens veiem abocats a unes lleis del mercat. Per una banda, hi ha editorials que tenen consells de màrqueting que diuen que s’han de publicar una sèrie de llibres. Per l’altra, hi ha molta gent que escriu més que llegeix, cosa curiosa, ja que per escriure s’ha hagut d’haver llegit moltíssim. Jo, per exemple, no goso fer-ho, tot i llegir molt, em fa respecte. Això no obstant, confio que tot s’acabarà autoregulant i tornarà a la normalitat. A nosaltres com a editorial ens motiva publicar llibres que no siguin una novetat puntual, que no siguin el llibre de Sant Jordi. Juguem en una altra lliga, anem a llibres de fons.

Els llibreters diuen que abans, per Sant Jordi, es treien els llibres de fons. Imagino que vostè no ho ha viscut.

No. Professionalment, he viscut més el règim de novetats. Però nosaltres, com a editorial, no volem que un llibre estigui a la taula de novetats un mes i que després hi hagi devolucions. Jane Austen va escriure els seus llibres fa pràcticament 200 anys i qualsevol dia és bo per començar a llegir-la, igual que a Turguénev o Sagan, per posar algun exemple. I el lector ha de poder trobar-los a les llibreries. Ens hem intentat apartar una mica d’aquesta voràgine de novetats, tot i que sempre procurem seguir les regles i publicar als mesos que toca.

Què vol dir?

Bon dia, tristesa; El viatge o Les fures els traiem de cara a l’estiu i els russos, per Nadal, que és quan venen de gust. Vull dir, llegir El festí de Babette a 45 graus al sol no ve tan de gust, a la platja, parlant de trineus i de vodka. Però com sempre, el lector té l’última paraula. Pot fer el que vulgui.

Ara els lectors miraran les seves fotos...

He de dir que és El viatge, de Pirandello.

Arran de la ventada de l’any passat, una part del sector defensa que la festa del llibre potser es podria ampliar. Sant Jordi ha de ser només un dia?

Sí. Vol un esforç molt gran i també el mes anterior, a nivell de comunicació. El dia de Sant Jordi vol dir que comencem a les sis de la matinada a muntar les paradetes i no marxem mai abans de mitjanit. A part de la feina física, no parem de fer recomanacions. Però alhora, és una tradició preciosa. De fet, no entenc com que la resta del món no ho celebra. Sí que és bèstia jugar-s’ho tot a un dia i el que va passar l’any passat va ser heavy, però també és la manera com t’ho prenguis. És a dir, per a nosaltres no significa el 50% de la facturació de l’any. No diré que és anecdòtic, perquè evidentment, és un dia important, però no depenem només de Sant Jordi. És un conjunt. És clar que portem novetats, però no és el gruix. Per a nosaltres, el lector espontani representa un tant per cent molt petit del nostre habitual, encara que guanyar-ne un el dia de Sant Jordi també és interessant.

Hi ha gent que només compra llibres aquest dia.

Aleshores, replantegem-nos-ho, no només els editors i els llibreters, sinó com a societat perquè hauríem de comprar i llegir tot l’any, no només avui. Llavors, no es notaria tant aquest forat econòmic si no va bé la Diada.

Per protegir les llibreries, França obligarà Amazon a cobrar 3 euros per una compra de llibres inferior a 35 euros. Què li sembla la mesura?

Amb les editorials, Amazon té unes polítiques de descomptes importants. Nosaltres no venem online, només a través de llibreries perquè cadascú ha de fer la seva feina i la nostra és editar. Personalment, soc molt partidària de les llibreries i a Catalunya gaudim d’una xarxa espectacular, amb unes llibreteres que fan del seu ofici una vocació esplèndida. Ara bé, si veiem el teixit de llibreries a nivell estatal espanyol, hi ha molts pobles que jo entenc que si no compren per Amazon, no els hi arribaria mai el llibre. Seria hipòcrita dir una altra cosa des del privilegi de viure a Barcelona, on tens molta oferta. Intento veure la situació des de tots els cantons. Estic a favor del govern francès, però alhora, ens hem de replantejar què fem perquè tothom pugui accedir a la cultura.

Com a editora, què fa que un llibre entri o no en els seus catàlegs?

L’única manera de trobar llibres és llegint, tot i que el criteri final és aquell volum que recomanaries a més gent. Perquè si no, aleshores no pot entrar. I una cosa molt bona de la qual gaudeixo és de la confiança absoluta dels lectors, que fa que quan surt un nou Petit plaer vagin corrents a comprar-lo. I aquesta confiança jo no la puc trair. Per mi també és una gran responsabilitat complir aquest compromís i soc molt estricta amb mi mateixa. La part més complicada de la meva feina és haver de dir que no a certs llibres que et proposen traductors o amics del sector, però també s’ha de fer.

La figura dels traductors cada cop està més valorada. Quina relació tenen amb ells?

De respecte i reverència. Perquè hi ha moltes llengües que no llegeixo ni podré llegir-les mai. Per una part, com a lectora és d’agraïment i per l’altra, com a editora, el traductor fa una feina imprescindible pels lectors. És l’intèrpret d’aquell llibre, una mica com el director d’orquestra que t’apropa a Bach, que serà molt diferent segons el director amb què gaudeixis aquell dia. I la veritat és que tenim la sort de comptar amb alguns dels millors traductors del país. La fidelitat amb la qual treballen et permet llegir l’obra com l’original. A part que és una feina molt dura perquè s’enfronten sols al text, també et descobreixen moltes coses sobre la societat i la cultura d’aquell país, la qual cosa és un luxe, i per això intentem fer presentacions amb ells.

Encara manté el contacte amb Tarragona?

Sí. Una part de la meva família viu a Vila-seca. De nena, recordo els meus estius a la platja Llarga de Salou i la meva àvia, que feia de mainadera, d’educadora i del que calgués. La recordo amb molta estima. Nosaltres hi anem molt sovint i tot i que he viscut sempre a Barcelona, els meus amics encara em pregunten d’on soc perquè se m’ha quedat l’accent de Tarragona.