El 3 de setembre de 1990, l’Evi Rauter va deixar una nota a la seva germana, a l’apartament de Florència, en què li deia que tornaria al vespre. Mai més la va veure. Mai més va saber d’ella. L’endemà, a Portbou, va aparèixer el cos d’una noia penjada d’un pi al costat del cementiri. Sense documentació i es va donar per bo que era un suïcidi. Ara, trenta-dos anys després, gràcies a l’equip de Crims, amb Anna Punsí i Marta Freixanet, s’ha pogut esbrinar la identitat. Ambdues periodistes expliquen la investigació a La noia de Portbou (La Campana), que van presentar recentment a la Galatea de Reus. En aquesta entrevista parlem amb l’Anna Punsí.
En quin moment canvia d’un suïcidi a un crim?
La primera sorpresa va arribar quan la Marta va ensenyar-li les fotos al forense del cas i, de cop i volta va fer un gir de 180 graus en dir que no es tractava d’un suïcidi com ell havia afirmat a l’autòpsia, sinó d’un homicidi segons veia ell en les fotos de l’escena. Això va ser un gerro d’aigua freda per a la Guàrdia Civil, que encara avui insisteix que va ser un suïcidi. I, posteriorment, vam tenir la sort increïble de poder posar-li nom. Però quan vam iniciar el cas era només el suïcidi d’una noia penjada d’un pi a Portbou, de la qual mai s’havia pogut arribar a saber qui era.
Què van sentir vostès?
En aquell moment ho veiem com un gir de guió perquè de cop es generava un enigma que fins llavors no existia. A més a més, no és un forense qualsevol, és el que firma l’autòpsia, que tenia el cas molt interioritzat perquè la volia identificar. De fet, la va embalsamar per si la família arribava. Sí que és veritat que a mesura que anem avançant i ens adonem de tots els errors que hi ha hagut, genera molta indignació i penses en la família perquè el que es podia haver resolt en un dia, s’ha trigat trenta-dos anys.
Però va haver-hi més errades...
Moltes. Des de la principal de no interrogar la veïna que els hi va dir que va sentir soroll i plors, cosa que podria haver girat la truita, fins a donar per fet que era un suïcidi gairebé des del minut zero. Que el forense no hi anés o que a l’Evi no se li traguessin mostres ni d’orina ni de sang i per tant, no s’han pogut fer proves toxicològiques i mai sabrem si estava drogada o no quan la van penjar perquè no hi ha mostres de lluita. Finalment, al cementiri van traslladar el cadàver sense permís judicial.
Per què?
A Figueres, on estava enterrada, hi havia necessitat de nínxols i la van ficar a una fossa comuna. Fins i tot amb això van tenir mala sort. Tot ha anat malament.
Expliquen que no té ferides als peus malgrat el terra.
És molt cridaner perquè la zona està plena de figueres de moro, que són una mena de cactus amb punxes que es claven molt fàcilment i a l’època, els testimonis ens diuen que hi havia moltes. És molt complicat que no tingués ni una ferida.
Com van estirar el fil?
La Tura Soler, que col·labora a Crims, ha fet molt bona recerca. I la sort és que hi havia dos periodistes de dos diaris locals diferents de Portbou que van fer fotos. A mi em sembla que és el triomf del periodisme local.
I el grup d’austríacs que van dormir aquella nit allà?
No han col·laborat gens.
La família de l’Evi realment ha fet el dol el 4 de setembre d’enguany. Una missa al seu poble, una esquela i un homenatge
Els que sí que ho van fer van ser els periodistes austríacs.
Sí. Com que hi havia els austríacs acampats sota el pi, vam investigar si la noia era austríaca, ja que també el forense ens va dir que l’Evi, pels trets, era de mitja Europa cap amunt. No vam pensar que podia ser italiana. Malgrat tot, gràcies al fet que la televisió austríaca va col·laborar amb nosaltres i va emetre el programa Ungelöst la va poder identificar una dona que, per mi, és l’autèntica heroïna, a part de la família. Se’n recordava dels seus cabells. Per a ella era la ragazza de Lana.
I ara què?
No sabem què va passar. Ara ens queden coses com parlar amb els amics de l’Evi, que encara no els hem aconseguit trobat perquè tenen uns noms molt comuns. I és curiós, perquè amb la família no tenen cap contacte. Pensem que l’única manera és presentar-nos a l’institut de Merano, on estudiaven, tot i que això ja implicarà més recursos.
Com va reaccionar la germana de l’Evi, la Cristina?
La Cristina és una meravella de dona. És molt serena, molt forta, molt valenta, encara que també té per dins una vulnerabilitat que no mostra. Puc imaginar-me l’impacte, el trasbals, quan va rebre la trucada del periodista austríac donant-li la informació. En aquell moment la Cristina estava treballant en la zona dels Alps i va decidir acabar la feina. Esperar tres dies. Ella mateixa reconeix que vist des de fora podem pensar que és una persona molt freda, però després de 32 anys, volia estar segura abans de fer-se a la idea, per dir-los després als seus pares. Per mi, el que més dolor li ha suposat a la Cristina, evidentment a banda de perdre la seva germana, és dir-los tot això als seus pares. Perquè hi ha una barreja de què per fi saben on era, per una banda, però també continuen sense saber què va passar. Això se la menja per dintre.
Tornen a viure el malson...
Quan la família realment fa el dol és el 4 de setembre de 2022, que fan una missa al seu poble, una esquela i li reten homenatge.
Com és que els seus noms no surten a la coberta del llibre més grans, en lloc del de Carles Porta?
El llibre forma part d’una col·lecció, tot i que he de dir que en Carles Porta va demanar destacar-los fora, ja que només estava previst que hi anessin dintre.
Què ha suposat aquest cas per a vostè?
Fa més de vint anys que em dedico a successos i crec que no tornaré mai a fer una història com aquesta, en el sentit de poder resoldre un cas tants anys després.