Anna Ballbona: «El perill de la regressió al voltant del cos de la dona és absolutament present»

Aliona Bolsova, Laia Sanz, Roser Tarragó, Núria Picas, Mireia Vicente, Olga Viza... Són algunes de les protagonistes d’Elles competeixen, d’Anna Ballbona, publicat per Ara Llibres, volum que ret homenatge a les dones del món de l’esport que han lluitat per fer realitat els seus somnis.

Les dones no competeixen?
Vaig voler que el títol fos així justament perquè em fa la impressió que el fet de competir ha estat atribuït al gènere masculí. Ha estat, en certa manera, una possibilitat de gaudi segrestada pel patriarcat i em semblava que era remarcar una naturalitat, que és la que assumeixen els testimonis amb què he parlat. Perquè encara hi ha un nivell d’infantilisme, paternalisme en la manera de tractar l’esport femení, a l’atmosfera, que fa que arribi una mena de sorpresa impensable quan un equip estratosfèric perd.

Parla del Barça femení?
Per exemple. I això també forma part de la naturalitat.

Una altra cosa és el que cobrin i si es poden dedicar.
Hem de pensar que el futbol és una mena de fenomen a part, on hi ha enormes diferències i una comença per un fet bàsic que és que la lliga de futbol femení encara ha de fer molts passos cap a la professionalització. És a dir, una cosa fins i tot és el Barça femení i una altra són la resta d’equips. Per altra banda, hi ha la qüestió de sous, respecte a altres esports, on entren molts més matisos, ja que si són esports minoritaris les esportistes estan lligades a beques a partir de resultats. Per tant, és molt difícil que t’hi puguis dedicar a un esport minoritari tot el dia. I això lliga a la qüestió del sou. Si es guanyen la vida vol dir que poden competir millor. Si no, tot és més difícil. I a més a més, hi ha una qüestió que a mi m’ha sorprès molt, que són les condicions d’entrenament.

Els pitjors horaris...
Exacte. O els materials i el tipus de camp... Els sous impliquen moltes coses, entre elles patrocinadors i entenc que això anirà canviant a mesura que l’esport femení vagi guanyant terreny, quotes de poder. En el llibre apareix, per exemple, el cas de la Inés Etxegivel, exjugadora i exentrenadora de rugbi, la qual explica que es va plantar perquè les condicions d’entrenament, i estem parlant del més bàsic, eren molt diferents respecte als homes. Hi ha un munt de coses que pengen d’un seguit de desigualtats que són encara a la societat.

També recull la sexualització del cos de la dona en l’esport, especialment al tenis.
És important que la dona sigui la que triï com vestir-se. Al llibre ho explica molt bé l’Aliona Bolsoba i també gimnastes. M’he adonat que una de les coses que es repeteix és que tot el que penja del cos de la dona encara es tanca en una mena d’espai íntim, encara no forma part de l’esfera pública, dels debats públics. Per exemple, les lesions de genoll de les futbolistes del Barça o si les dones poden tenir més tendència a patir-les. Per què no ho sabem? Perquè la medicina s’ha ocupat del cos masculí. I, per tant, molts aspectes conflueixen en la idea de per què hem tingut menys accés al món esportiu femení. Perquè hi ha un seguit d’atributs que s’associen a l’esport, a una manera de fer esport, com ara la força. Fins i tot a vegades una certa agressivitat que pertany al món masculí i són així perquè no ens han ensenyat d’altres.

En el futbol femení s’han vist imatges diferents fins i tot amb l’afició. Una altra manera de competir és possible?
Es van veure tot d’imatges que cridaven molt l’atenció. Quan s’omplia el Camp Nou amb tantes famílies implicava una decisió d’empoderament, d’agafar les regnes de la mateixa afició a l’esport i al futbol. Se’n parla poc de l’afició femenina. I fora del futbol, se’n parla poc de totes les nenes, dones i noies que cada cap de setmana salten a la piscina, a la pista d’atletisme... Als municipis, l’esport femení crea lligams a nivell de localitat, de família, un aspecte que també s’ha de valorar. A vegades perdem de vista totes aquestes coses que fan xarxa, que creen lligams socials i un sentiment de pertinença, d’identitat. Perquè hi ha noies que estan en petits clubs, que no es dedicaran professionalment a això i no passa res, no tothom ha de ser professional o alta competició, sinó que el fet mateix d’haver passat per l’esport i d’haver compartit l’experiència femenina amb l’esport ja és una cosa potent. Fent el llibre tenia la sensació que amb tot de gent que ha fet esport de manera absolutament popular tenim històries i vivències que ens han fet diferents i això s’ha de destacar.

A ‘Elles competeixen’ conflueix esport i literatura al llarg de tot el relat. Això de l’esport es pot extrapolar a altres sectors socials professionals?
Sí, totalment. Encara tenim una mirada cap a l’esport com si fos una cosa apartada de la societat. I l’esport està impactat per tot allò que impacta a la societat o encara més perquè els mitjans ens estan explicant molt d’esport cada dia. Una altra cosa és com ens l’expliquen, què destaquen i què no. Per l’altra banda, tinc la impressió que perdura una mirada cap a l’esport com si fos un lloc vulgar, de masses, sense interès. I no ho entenc això perquè tenim una història i una literatura que relliga amb l’esport. Als anys 20 i 30 del segle passat, poetes, novel·listes i periodistes s’interessen per l’esport i el veuen com un fenomen nou, com un fenomen més. Per tant, a l’hora d’escriure el llibre he gaudit molt fent tota mena de barreges perquè no entenc tampoc els intents per acostar-se a la realitat com compartiments estancs. Per parlar de l’esport hi ha referències literàries, autors, autores, que poden il·luminar allò que estàs volent dir. En aquest sentit, hi ha jocs interns del llibre que m’han vingut sols. Com, per exemple, quan l’Aliona Bolsova diu que al confinament llegeix Crim i càstig. Al final estem parlant de prejudicis, tòpics dels quals la societat n’està carregada. Però si algú està més carregat és el gènere femení.

El gènere i l’esport en particular.
Moltes de les premisses del llibre trenquen tota mena de prejudicis i un d’aquests és per exemple que moltes d’elles estan estudiant, s’han format, tenen tota mena d’inquietuds i són conscients de totes les dificultats i obstacles.

També s’ha endinsat en la maternitat.
Sí. He tingut la impressió de fer un llibre d’històries, que només amb el sol fet d’explicar-les, te n’adones que no són històries que circulin habitualment i que la gent queda sorpresa. Com per exemple el que diu la Laia Sanz sobre la maternitat. Ella és una esportista d’elit, que ja no té res a demostrar, i quan parla de la maternitat fa la distinció entre la perillositat de competir en cotxes i en motos al Dakar.

Encara falta molt camí a recórrer?
Amb relació amb els nostres pares, som més modernes. Però respecte als drets i relats al voltant del cos de la dona, el perill de la regressió està aquí. Només cal anar als EUA. Vull dir, l’alerta que dona El conte de la serventa, que també esmento en un moment determinat, una novel·la de l’any 84, és absolutament present.