El so del campanar de Cabra del Camp ressona pels carrerons del poble. La Josepa, la Maria Assumpta i la Moreneta en són les responsables. Són les tres campanes que el coronen, cadascuna amb la seva mida i antiguitat. Però, no ho fan soles, de fet, mai han pogut. Sempre han estat guiades per la campanera, la Maria Robert, més coneguda com a Maria “Daniela”.
La Maria de Cal Daniel enguany fa mig segle que es dedica a tocar les campanes. Va començar amb 26 anys, sent la deixebla del seu pare. «Ell ho va deixar l’any 1960 i després ho va fer un altre home. Quan aquest es va jubilar li van suggerir al pare si ho volia tornar a fer, però va dir que no. Jo el 1973 tenia dos fills i estava embarassada de la tercera».
Sense pensar-ho gaire, va proposar-se com a campanera i així ha passat 50 anys. «Vaig començar amb la idea de fer-ho mentre els nens fossin petits, però d’agutzil m’hi vaig acabar jubilant i les campanes encara les continuo portant jo».
Al campanar de Cabra hi ha tres campanes: la Josepa, la Maria Assumpta i la Moreneta
Robert va compaginar totes les tasques, sempre amb l’ajuda de la família. Les campanes es tocaven manualment i cada dia calia pujar al campanar a donar corda al rellotge. «Jo soc la campanera, però ho fèiem entre tots. Sempre hi havia d’haver algú a Cal Daniel». De fet, ser campanera era una mena d’herència, ja que el seu pare també ho havia sigut durant molts anys i ella n’havia après acompanyant-lo. «Quan el meu pare es va jubilar jo tenia 12 anys i ho havia vist de tota la vida, sabia el que s’havia de fer».
Els tocs
Un element indispensable són els tocs, n’hi ha de diversos tipus i per a diferents ocasions. La Maria se’n recorda d’ells al mil·límetre. Al matí es feia el toc d’oració amb tres tocs repetits tres vegades, al migdia es tocava per avisar als pagesos que era l’hora de dinar i després altra vegada per avisar de la tornada a la feina.
Les campanes també sonaven quan es feia fosc, quan estaven de festa, quan hi havia alguna emergència o quan es feia missa per difunts. «El toc de difunts per homes i dones és similar, però no igual. Pels homes es toca tres vegades i per les dones dos», rememora.
La feina de pregonera
Una altra de les tasques vinculades a la feina d’agutzil era encarregar-se de pregonar pel poble els actes, reunions o comunicacions oficials. La Maria assegura que era el que li feia més «cosa». «Amb 26 anys, anar pel poble tocant una trompeta i dient: Es fa saber!... Em feia una mica de vergonya». Des de l’Ajuntament li van dir que no es preocupés, que tenien previst posar megafonia, però «la van posar al cap de 15 anys!», exclama rient.
També assenyala que quan va deixar de fer els pregons, la gent ho trobava a faltar. «Se n’assabentaven més quan els feia jo que no pas pels altaveus, perquè és clar, si no ho havien sentit, la megafonia no els hi repetia!».
Els temps canvien
De moment, la Maria no té pensat jubilar-se. «Mentre jo tingui el cap i les cames bé ho continuaré fent, però no crec que cap familiar meu ho continuï», assegura. Com en moltes altres coses, el temps va modificant els costums i les tradicions, també en fa desaparèixer i en crea de nous.
Tocar les campanes des de fa molts anys ja no és una tasca manual a Cabra del Camp, ara funcionen amb electricitat. La Maria té anotades totes les tecles i botons que ha de pitjar per programar els tocs.
Ara no puja dalt del campanar, perquè les forces ja no són les mateixes. Allà hi ha el rellotge i les cordes amb els pesos que havia estirat durant anys. Hi va per ensenyar-ho amb orgull, explicant cada petit detall d’aquest indret que durant mig segle l’ha vist pujar i baixar amunt i avall.
Amb l’ajuda de l’últim alè, la Maria arriba a dalt de tot, on la Josepa, la Maria Assumpta i la Moreneta l’esperen. Sense que ella se n’adoni, comencen a vogar i gaudeixen amb ella d’una banda sonora, que mentre ella pugui, continuarà ressonant pels carrerons de Cabra del Camp.