La fotografia va ser la passió del pare i també dels dos fills i de la filla. La nissaga dels Català ha deixat un llegat en imatges que reflexa no solament tot un segle d’història a Catalunya, des de diferents vessants, sinó també d’instantànies captades a l’estranger, com per exemple quan Joan Miró va estar pintant a Osaka, on se li va preparar un pavelló.
Ara, la ciutat natal de la família Català, Valls, acollirà per primera vegada en una mateixa exposició l’obra del pare i dels dos fills –la filla es dedicava a retocar les imatges–, recalca el director i conservador del Museu de Valls, Jordi París, que va conèixer els tres fills.
Es tracta d’una mostra produïda pel Museu d’Història de Catalunya i l’Arxiu Nacional de Catalunya que, després marxarà a Madrid.
L’exposició consta de 170 fotografies, que abasten des del 1915 fins a finals dels 90. «La història de la família és molt representativa en alguns aspectes de la vida del país», comenta París.
I és que va anar molt lligada a la situació i a la realitat de l’època. El pare, Pere Català i Pic, va quedar orfe de pare de molt jove «i, per tant, la seva formació intel·lectual va quedar truncada. I els seus fills també per la Guerra Civil i les seves conseqüències».
La mostra consta de 170 imatges que abasten des del 1915 fins a finals dels anys 90
El seu fill gran, Francesc Català-Roca, es posa a treballar amb 13 anys per portar diners a la família. El seu germà, Pere, després de la Guerra Civil, volia seguir estudiant a la universitat –li agradava molt la història– però també va haver de treballar perquè el seu pare estava amagat perquè havia estat a la Comissaria de Propaganda de la Generalitat amb tot el que això implicava.
«Pau Casals va posar a la seva disposició un cotxe per marxar a l’exili però no va voler perquè tenia la seva mare gran i era fill únic», recorda Jordi París, «però qui es mor primer fou la seva muller».
Pere Català i Pic, orfe de pare als tres anys, es trasllada amb la seva mare a casa d’uns familiars a Barcelona, on munten una mena de casa d’hostes. Un dels clients, que és de Valls, ajuda el Pere a entrar de botons d’un banc.
La primera càmera
L’entitat, el 1914, sorteja una càmera fotogràfica i li toca al Pere, que tenia 25 anys. Aquell moment coincideix en què a Valls marxa el fotògraf-retratista que havia i decideix tornar a la seva ciutat natal, sense tenir coneixements de fotografia.
El 1915, Pere Català i Pic s’instal·la a Valls «i està molt al cas de com evoluciona la fotografia. Viatja a París diverses vegades. I allí s’adona que la fotografia va evolucionant i que un dels camps amb els que es podria guanyar millor la vida era introduir-se en la fotografia de la publicitat». Pensa que a Valls tindrà pocs clients i el 1932 retorna a Barcelona.
A la Ciutat Comtal va tenir empreses importants com a clients: Ford, Xocolata Juncosa, Cinzano, etc. Fins el 1932 signava les fotos com a ‘Català’ però a partir de llavors, amb el boicot a l’Estatut i com tenia feina per tot Espanya, li van suggerir que millor que no ho fes.
Fins el 1936 té molta feina però aquesta se li acaba amb l’inici de la Guerra Civil espanyola. Entra al Comissionat de Propaganda, «perquè un dels temes que li havia interessat era la psicologia en la publicitat. Fins i tot va escriure un llibre, que no s’ha arribat a publicar mai».
Canvi de signatura de les fotos
Acabada la guerra, no surt durant uns mesos de casa «i els seus fills s’han d’espavilar». Quan la situació comença a normalitzar-se, munta el laboratori Publicidad Ilustrada Català (PIC).
Era una època dura i fotografiava tot el que li sortia, fins i tots difunts. En el laboratori havia el pare, que és qui tenia la visió publicitària; Francesc s’encarregava de la feina de carrer, la seva germana Maria Àurea feia els retocs de les fotos i el fill Pere portava la part més administrativa.
«Es guanyaven bé la vida. Tenien bons clients, com l’empresa de perfumeria Myrurgia, una col·laboració que va durar 40 anys».
Els anys 50, el laboratori dels Català volia introduir la fotografia a color. Hi va esmerçar molts recursos. Pare i fills van fer diversos viatges a París a la casa Kodak per aprendre la tècnica. Però es van adonar que aquesta no estava prou avançada –el color no perdurava– i van abandonar el projecte.
Negoci tancat
Pere Català i Pic mor el 1971 i els anys 80 el seu fill Pere Català Roca tanca el negoci com a empresa, però ell continua fent fotos. Es dedica a la part publicitària.
Però per gust i ganes fa fotos documentals de castells, tant dels de pedra com dels humans –fou l’impulsor del Museu Casteller de Catalunya el 1975–. Va escriure sobre el món casteller i una història dels castells de pedra en sis volums. «La seva afició era la història i la fotografia com a document històric».
Defensava la vinculació de Colón amb Catalunya, tot i que mai va dir que fos català. Ell estava en contacte amb el món intel·lectual, de la cultura, com arxivers, historiadors, escriptors, etc.
Jordi París diu de Pere Català i Roca que «era un encant, una persona molt propera. Si et podia fer un favor, te’l feia». Recorda que va ser un dels impulsors del retrobament entre Catalunya i l’Alguer.
Els anys 50 va organitzar el viatge del retrobament. Un carrer de la ciutat porta el seu nom, «i quan un alguerés anava a Barcelona havia d’anar a la casa del Pere».
Separació professional
Francesc Català-Roca, el 1948, va decidir separar-se professionalment del laboratori del seu pare perquè volia fer una fotografia diferent. Deixa de fer publicitat i es dedica més a la foto documental.
Cal recordar que amb 13 anys va entrar al Comissariat de Propaganda de la República, per on passaven els grans fotògrafs del món, que venien a cobrir la guerra: «I ell veia les còpies de les imatges captades al front».
Era l’època de sortida de la càmera Leika, molt lleugera, i durant l’enfrontament bèl·lic el seu ús es generalitza. Enrere quedaven les grans amb trípode. «Les fotos agafaven força i ell decideix que li agrada aquesta fotografia instantània, que capta el moment precís, aquell moment irrepetible». Tot i així, també feu fotos de tauromàquia i d’arquitectura.
Francesc deia que «veia les fotografies abans de tirar-les». Cal tenir en compte que llavors s’utilitzaven carrets, que venien d’Alemanya, eren cars i n’hi havia pocs, per la qual cosa era qüestió de tirar poques fotos. «Moltes vegades veia que si no era el moment adequat no tirava la foto. Si anava al lloc i veia que la llum no era bona, hi tornava a la tarda».
Va treballar molt pel Ministerio de Turismo, que li va permetre recórrer tot Espanya quan el turisme començava. Quan s’iniciava la il·lustració de llibres, ell feia les imatges. En té uns 50 volums.
Va entrar en contacte amb tot una colla d’artistes, dels quals seria amic, com Salvador Dalí i Joan Miró. Va haver d’escollir fer fotos només a un i s’inclinà pel darrer.
El va fotografiar des de 1953 fins que es morí. El va seguir més de 30 anys, durant els quals també li féu documentals. Altres amics foren Josep Guinovart, Eduardo Chillida o Antoni Clavé.
El gran homenatge a la família Català es va fer el 2011 posant-los a la Galeria de Vallencs il·lustres, diu Jordi París. De l’exposició que es podrà veure a Valls destaca que és l’únic en la qual tots estan representants com a conjunt: «Posa en valor tots els membres de la família. Es pot veure que la mirada del pare es transmet als fills».
La mostra Els Català. Fotògrafs d’un segle, que forma part de les Fira de Santa Úrsula, s’inaugurarà a les sis de la tarda del dissabte 22 al Museu de Valls i es podrà veure fins el 5 de febrer, els dimarts de cinc a vuit de la tarda; de dimecres a dissabte d’onze del matí a dues de la tarda i de cinc a vuit, i diumenges i festius d’onze del matí a dues de la tarda.
