L’arquitecte català Cèsar Martinell creia que els espais rurals mereixien tenir, igual que les urbs, edificis que destaquessin per la seva bellesa, una idea que va plasmar al mig centenar de construccions agràries que va projectar entre 1917 i 1923 i que han passat a ser conegudes com ‘les catedrals del vi’. Aquest any es compleix mig segle de la mort de Martinell (Valls, 1888 - Barcelona, 1973) una efemèride que no ha tingut el seu reflex en el calendari de commemoracions de la Generalitat i que només s’ha recordat en algunes localitats on l’arquitecte va deixar la seva empremta, com les que integren el cicle Divendres DiVins, que marida música amb vins tarragonins.
Però Martinell no només va ser un pioner en la manera de construir grans edificis per a cooperatives agràries, cellers o molins, també va ser un estudiós de l’arquitectura medieval i barroca de Catalunya i un defensor del llegat d’Antoni Gaudí quan la figura i els edificis eren menyspreats als anys 50 i 60, explica a EFE la seva biògrafa, la doctora en història de l’art Raquel Lacuesta.
Martinell, que va ser deixeble de Gaudí i de Domènech i Montaner, encara que el seu estil se situa ja a cavall entre el modernisme i el noucentisme, va experimentar com els seus mestres en les seves construccions agràries i «va crear uns edificis inèdits fins aleshores, d’amplis espais amb unes cobertes molt primes sostingudes per grans arcs parabòlics que no necessitaven contraforts laterals per poder subjectar-se», indica Raquel Lacuesta.
«Aquesta és la gran aportació de Cèsar Martinell a l’arquitectura, el disseny d’unes construccions agràries, industrials, del vi, de l’oli i fins i tot de cereals, per a les quals, igual que els grans mestres, va tenir el sentiment de fer amb la seva arquitectura uns edificis bonics, tot i que fossin agrícoles».
Va ser deixeble d’Antoni Gaudí, i de Domènech i Montaner, però ja no és tan modernista
«Havia de ser una arquitectura bella de la que se sentissin orgullosos els propietaris, que eren els pagesos agrupats en sindicats agraris, que van poder gaudir d’una arquitectura inèdita a nivell mundial», remarca la biògrafa de Martinell, a qui va conèixer personalment.Entre aquests edificis destaquen els cellers cooperatius de Gandesa (Terra Alta), el Pinell de Brai, Nulles (Alt Camp), Falset (Priorat), Cornudella de Montsant o Rocafort de Queralt (Conca de Barberà), Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), convertit avui dia en museu, o la farinera del Sindicat Agrícola de Cervera (Segarra).
La denominació de ‘catedrals del vi’ a aquests sofisticats cellers, que va utilitzar per primera vegada el dramaturg Àngel Guimerà, prové «dels grans espais que s’originen amb aquests arcs equilibrats, disposats en forma de diafragma, i també perquè Martinell no oblida l’aspecte estètic de les seves obres», resumeix Raquel Lacuesta.
«Entre els grans finestrals a les parets del que seria el cos principal i que de vegades afegia sòcols de pedra, de ceràmica o de trencadís, tot això revertia a augmentar la bellesa de l’edifici», continua la biògrafa de Martinell.
El material característic de l’obra de Martinell va ser el maó vist, més econòmic que la pedra, que només utilitzava per a les façanes, portes o sòcols, explica Lacuesta, que precisa que, segons la zona on treballava, s’adaptava a d’altres materials, i així va fer servir el tapial a la cooperativa de Palau d’Anglesola (Pla d’Urgell) i altres zones de Lleida. «Aquestes construccions agràries de Martinell -afegeix- necessitaven uns dipòsits d’aigua elevats, que també va dissenyar».
