Del partit regionalista a la coalició regional

L’ombra d’Unitat Alabesa, el fantasma d’un partit regionalista recorre de tant en tant la política tarragonina. Fer servir el greuge contra el centralisme de Barcelona per construir una opció política que tingui el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre com a prioritat.

A Catalunya les temptacions regionalistes sempre han vingut de la dreta espanyolista. Una estratègia intel·ligent per amagar el desequlibri madrileny amb la cridòria sobre Barcelona i una disfressa per apropar-se als catalanistes que mai no es plantejarien votar-los. Fins avui aquestes fantasies regionalistes no han passat d’assajos de sobretaula.

Hi pot haver contextos en que l’opció regionalista sigui intel·ligent i útil per defensar els interessos dels seus votants. Les candidatures de l’Espanya buidada amb Teruel Existe al capdavant en són un bon exemple.

Hi ha territoris abandonats per les administracions, ignorats per tothom i amb poca capacitat de pressió més enllà de la possibilitat que els seus vots acabin sent decisius pels grans partits. Un partit regionalista pot ser un crit d’alerta i una eina vàlida en alguns casos, però sovint arriben carregats de passius.

La tendència al caciquisme i la baixa fiscalització a que s’enfronten creen incentius per l’autoritarisme i la corrupció. Defensant interessos petits i concrets acaben sent partits de vol ras amb idees de poca ambició i els costa atreure candidats amb talent.

Privats d’encaix amb els grans partits, queden aïllats i sense contacte amb les institucions de govern. Fora d’un atzar que permeti fer de frontissa, pot passar que un partit regionalista contribueixi encara més a la invisibilització del territori que representa.

I llavors, què cal fer? Quina alternativa tenen les regions mig abandonades per fer-se presents a l’acció de govern? La coalició regional és una resposta possible.

Els diputats escollits a la Catalunya Sud han de saber quan convé deixar el partidisme de banda, assumint com a prioritaris i compartits els interessos col·lectius de la regió que els escull. Tots ells, si més no els dels partits que ocupen l’espai central, haurien de conjurar-se per defensar-los conjuntament. En afers regionals, la regió per sobre el partit.

D’aquí set setmanes els catalans aniran a les urnes per escollir un nou Parlament i seria bo que alguns diputats hi arribessin amb aquest esperit de coalició regional. Amb uns mínims de confiança i complicitat entre ells i amb una llista de projectes que convindria que la Generalitat i les altres administracions ajudessin a fer realitat.

No costa massa trobar deu exemples. El Tramcamp; l’impuls i el finançament de projectes metropolitans; activar els fons de transició nuclear; millorar el finançament de la URV; seguir empenyent el Canal Xerta-Sènia; la coordinació entre Sant Joan i Joan XXIII per configurar un hospital metropolità que guanyi serveis; engegar la Regió del Coneixement prevista al Pacte Nacional per la Societat del Coneixement; la construcció de la Ciutat de la Justícia de Tarragona; l’ampliació de l’hospital de Tortosa i completar la cobertura de xarxa al 100% dels municipis de la regió. La llista podria seguir perquè els deures pendents són molts.

Ara que els candidats de tots els partits passaran setmanes visitant empreses, associacions, sindicats, veïns i institucions de tota mena, convindria demanar-los, exigir-los, la configuració d’una coalició regional a la Catalunya Sud. Una de discreta, flexible, informal i efectiva. Útil, en definitiva.