Ara que tenim la canalla desfermada i sense aturador per casa durant les vacances de Nadal, amb els pares atrafegats que no saben per on girar-se, fora bo d’aclarir un tòpic històric inexacte.
El proverbi bíblic que encapçala aquest article fa referència a la necessitat de no creure’ns tot allò que ens diuen certes persones que, en principi, semblen cultivades.
En aquest país tenim tot un seguit de caps de brot: historiadors, llicenciats i màsters en tota mena de títols lluents que, com que tenen padrins, bategen.
No citaré els llibres ni els autors, però trobo gravíssim que als nostres dies encara es pugui trobar publicat disbarats que han estat àmpliament desmentits per persones realment autoritzades.
Encara ara trobem escrit i explicat en aula que, durant l’antiguitat clàssica (part de la República romana i les primeries de l’imperi), tret de quatre criatures privilegiades, la infància no tenia cap mena d’educació.
Fals. És més, arriben a dir, amb tot aquest romanço sobre el patriarcat, que les noies de l’imperi romà no anaven a escola i eren unes ximpletes que només servien per a criar.
Doncs que quedi clar que tot això és un error històric monumental. El primer testimoni escrit de l’existència d’un centre escolar a Roma és del 446 aC. I precisament parla d’una nena que es deia Virgínia que anava a escola acompanyada de la seva mainadera.
Durant 800 anys, tota la canalla de la república i l’imperi romà estava escolaritzada
Fins i tot, esmenta de passada la mare, tot dient que també era una dona molt instruïda. Ho trobareu al tercer llibre del Ab urbe condita, de l’historiador Titus Livi.
Durant pràcticament 800 anys, tota la canalla de la república i l’imperi romà estava escolaritzada. Fins i tot, molts esclaus ho estaven, a causa de les necessitats que tenien les famílies amb negocis.
De facto, hi havia esclaus que duien la comptabilitat de moltes cases, i si per qualsevol mal fat morien, els seus amos els ploraven més que cap altra persona. És més, alguns es negaven a ser lliberts, puix vivien més bé i eren més ben tractats amb amos que els tenien en consideració.
Sovint, el ‘Paedagogus’, la persona que acompanyava l’infant a escola i amb qui s’hi estava molta part del dia, era un esclau que havia de parlar bé i saber llegir i escriure per ajudar la criatura.
No hi havia separació de sexes en les ‘Pergulae’, una mena de porxos amb vistes al carrer que és on es feien les classes.
I sí, els mestres podien pegar la canalla fins a les reformes proposades per Quintilià. Cap a finals del segle I dC es va relaxar la severitat envers els alumnes, i aleshores, hi va haver queixes davant una condescendència que havia fet tornar la canalla uns salvatges. Si fa no fa, com passa avui dia. Es veu que des d’antic ha costat trobar el punt mig.
Els mestres sempre havien estat mal pagats. Es feien contractes de pagament amb els pares dels alumnes, fins que Dioclecià, un emperador perseguidor de cristians, l’any 301, va fixar per primer cop un sou pels professors.
Una singularitat poc citada: a tot l’imperi pràcticament no hi havia analfabets. Ho mostra el fet que entre els soldats era obligatori que es passessin les contrasenyes escrites. És més, molta gent, a part del llatí, sabia parlar un parell de llengües més.
El primer testimoni escrit de l’existència d’un centre escolar a Roma és del 446 aC. I parla d’una nena
El sistema romà d’educació (dels 7 als 13 anys, i en ocasions, als 16) es basava, a més d’aprendre a comptar amb l’àbac, llegir, escriure i memoritzar tota mena de textos (des de les faules d’Isop a Homer, quan es va posar de moda estudiar grec) en un aprenentatge de valors morals molt rígids. Tot allò de les pel·lícules d’un món romà ple d’orgies i disbauxes, traieu-vos-ho del cap.
I ves per on, tots els infants ja tenien tablets: tauletes de fusta amb una capa de cera en la qual escrivien amb un ‘stylus’, un punxó que feia de llapis, pla d’una punta, per esborrar si s’havien equivocat.
Escrivien en una mena de taquigrafia per seguir la lliçó del mestre. Igual com ara escriuen els seus indesxifrables whatsapps. I també tenien deures per fer a casa.
En resum, no perpetuem tòpics històrics. I, consell per als pares: feu l’esforç de no pensar tant en el rei Herodes.