El resultat de les eleccions de diumenge a Euskadi han posat de manifest, una vegada més, que Espanya és un país plural perquè només fa falta comparar els resultats electorals amb els de Galícia i, probablement amb els que hi haurà a les catalanes d’aquí a menys d’un mes. Queda clar que Espanya no és França, país uniforme en aquest sentit polític, que no centralista, com sí que es comporta l’estat espanyol malgrat les clares diferències entre les CCAA.
A cada lloc els ciutadans voten amb registres molt diversos que fan difícil una lectura uniforme.
A Euskadi el passat del terrorisme encara pesa molt, malgrat que els joves que voten per primera vegada ja no l’hagin viscut. És un passat podem pensar que incrustat en la societat i que els ciutadans han valorat positivament que s’hagi acabat i que allà, a Euskadi, per això no en volen ni sentir parlar.
A Euskadi no s’ha parlat de terrorisme a la campanya, però això no vol dir que el tema estigui tancat
De fet, això no és tan diferent del que ens va passar quan es va acabar el franquisme del dictador. Hi va haver tantes ganes de superar allò que es va produir un inèdit consens polític que va ser el que va donar fruit a la constitució, en molts sentits ara superada, i a un estat de les autonomies ben maldestre que tira endavant a empentes, a rodolons i mala fe de molts dels seus protagonistes. Un inèdit consens que no es repetirà i que farà la traveta a què Espanya tiri endavant en termes no del tot positius, com la no renovació del CGPJ.
Pot ser que aquestes ganes de passar full del passat hagi estat una de les claus amb què el poble basc va anar ahir a les urnes. Després de tants anys de morts i violència, no només d’ETA, pot ser que els votants d’aquell país, sobretot els joves, hagin decidit d’atorgar el seu vot als que van decidir dir adeu a les armes, passar a fer política a les institucions i ajornar, que no abandonar, el projecte independentista.
A Euskadi no s’ha parlat de terrorisme durant la campanya, però això no vol dir que el tema estigui tancat del tot. Segurament hauria de ser un tema de debat serè que no tinc clar que sigui possible a l’Espanya actual. Els bascos s’ho hauran de plantejar en algun moment.
El cas d’Euskadi no és traslladable a Catalunya. Aquí no es pot aparcar tan fàcilment el debat de la independència i del «procés».
Aquí, a Catalunya, no està clar qui pactarà per fer govern, com sí que ho estava a Euskadi
Primer perquè tot i que en principi, igual que a Euskadi, hi ha dos grans partits independentistes dividits també per l’eix social dreta i esquerra, tots dos es miren de reüll constantment, s’adrecen pràcticament al mateix electorat i intenten que se’ls visualitzi com els que fan més per la independència de Catalunya.
Aquí no està clar qui pactarà per fer govern, com sí que ho estava a Euskadi. Així el ciutadà que anirà a votar el 12 de maig, el que hi vagi perquè ves a saber si puja l’abstenció amb tanta indefinició, dipositarà el seu vot probablement sense saber si servirà per fer govern o per anar a l’oposició. Si el seu vot servirà per ampliar l’aeroport o per abaixar algun impost, encara que admeto que això és força improbable guanyi qui guanyi o governi qui governi.
No sé quin serà l’eix central del debat electoral, probablement girarà entorn de l’amnistia i els entrebancs que hi vagin sorgint per a posar-la a la pràctica que em jugaria un pèsol que en sorgiran abans del 12 de maig.
Tenint en compte que totes les enquestes donen per guanyador al socialista Salvador Illa, que evita parlar del tema, potser els aniria bé als partits independentistes tocar de peus a terra i parlar més de com solucionar el baix nivell dels salaris, els preus abusius de l’habitatge, de la sanitat, de l’educació, del mal servei de la Renfe i d’un llarg etcètera.
Tampoc és gaire normal que els comuns hagin rebutjat els pressupostos de la Generalitat amb l’únic argument de no tirar endavant el projecte del Hard Rock a Tarragona. Això no s’ho empassa ningú perquè no hi havia cap partida prevista i, per tant, ho haurien d’explicar al seu possible electorat.
Catalunya no és com Euskadi, aquí no sortim d’un túnel negre de violència però potser sí que hauríem de plantejar com girar full d’un procés que, fins ara, no ens ha portat res de bo. Quan les coses no surten bé amb una manera de fer, potser se n’ha de buscar un altre.
