Quatre gats mal comptats vam seguir per la televisió la sessió d’investidura fallida del candidat a presidir el govern de les Espanyes, Alberto Núñez Feijóo, des de l’any 1991 vivint de l’administració pública en tota mena de càrrecs i d’institucions. Trenta anys d’administració pública és admirable; de ben segur que coneix a la perfecció el funcionament de la sanitat, l’ensenyament, correus o els cossos policials.
Mecànics, pagesos, autònoms i altres coses que formem el poble pla, no tenim prou bagatge per a poder jutjar si treballar sempre de funcionari/diputat és bo o és dolent pel bé comú o, fins i tot, per a la pròpia persona.
Tanmateix, sí que puc assegurar que en l’intent d’investidura d’en Feijóo, es va demostrar una vegada més que al Congrés de Diputats de la Villa y Corte (i el mateix judici es pot traslladar al Parlament del Parc de la Ciutadella) tenim un feix de representants que són una nul·litat absoluta en l’art de l’Oratòria/Retòrica.
Difícilment, malgrat els anys de dedicació, veureu tanta munió d’incompetents en l’ús de la paraula, tret d’una excepció que confirma la regla.
Aquesta singularitat la vam trobar en el diputat del PSOE i ex-batlle de Valladolid, Óscar Puente, el qual, semblava seguir Aristòtil en l’obra que duu justament el títol Retòrica i que va il·luminar la Cambra durant la seva intervenció de rèplica al líder del PP.
Desconeixem si el sr. Puente ha llegit Aristòtil i si l’ha entès i assimilat; si coneix tot allò que diu Plató, mestre del primer, sobre els oradors, els rètors i els sofistes en obres com el Gòrgies o el Protàgores.
Tenim un feix de representants que són una nul·litat absoluta en l’art de l’Oratòria/Retòrica
Amb una dicció castellana correctíssima, va saber desgranar tota una argumentació dialècticament molt ben construïda i retòricament molt ben exposada. Fou tant així, que el candidat Feijóo va quedar esmaperdut i la seva fluixa exposició es va desfer com un bolado.
Val a dir que Pedro Sánchez és astut com una guineu fent aquesta maniobra totalment legal de no respondre directament al candidat. Hi va enviar aquell que tenia la llengua més esmolada.
També cal dir que, com a orador, tret dels acòlits que li ho trobaran tot excel·lent, Sánchez és una catàstrofe. No només és avorrit i repetitiu, sinó que aquesta cantarella d’afabilitat enganxosa només mostra que segueix quatre manuals polítics moderns.
Sánchez encapsula idees segons la moda i les llença com a titulars en esgotadors discursos buits. Tècnica coneguda, però, que a la llarga, deixaran de comprar-li.
Per la maneres, com diu Aristòtil, diríem que el sr. Puente té una habilitat retòrica espontània. Que no l’ha hagut d’aprendre. Va ser dur en l’ús dels seus sil·logismes lògics, però davant la «pèssima qualitat de l’auditori», com també explica Aristòtil, era quelcom del tot necessari.
No es tractava tant de persuadir amb l’art de la paraula com diu Plató, ni tan sols de persuadir tot instruint (que bona falta fa a ses senyories) sinó de demostrar allò que en cada cas és apte per a ser persuadit, que és el que diu Aristòtil.
D’aquí la diferència entre els dos grans pensadors grecs que han construït la nostra civilització. Sòcrates en les mans de Plató diu que la Retòrica és «una mena de rutina». Aristòtil diu que és una art útil.
Óscar Puente va il·luminar la Cambra durant la seva intervenció de rèplica a Feijóo
Fos com fos, mentre Puente feia un raonament clàssic per desmuntar el candidat: «Expliqui’m, sr. Feijóo, de guanyador a guanyador, per què vostè té més dret a ser president del Govern que jo a ser alcalde de la meva ciutat?» (Puente havia guanyat les eleccions però no és batlle gràcies a la coalició PP-Vox), Feijóo, com que no deu haver llegit mai Aristòtil no li va saber contestar amb un entimema (una demostració que els arguments d’en Puente són inconsistents tot creant un sil·logisme retòric).
Per exemple, hauria pogut dir que ser batlle no és comparable a ser president del govern d’un país. I amb aquest sistema, anar rebatent dialècticament la resta dels arguments demolidors.
Però com que els nostres polítics no saben qui és Plató, Aristòtil o el Sursum Corda, haurem de continuar aguantant debats i sessions de nyigui-nyogui.
