Sis anys d’exili després, allò que segons Pedro Sánchez (el d’abans) era una mera anècdota que aconseguiria fer tornar a Espanya per ser jutjat, ara torna a situar-se al bell mig del tauler polític espanyol. La constatació empírica d’allò que en democràcia, especialment a la nostra, la força te la dona més l’aritmètica que les paperetes. Que li preguntin a Feijóo. Però sobretot a Puigdemont, que els resultats del 23J l’han portat a viure la seva segona joventut política.
N’és plenament conscient i així ho està mostrant aquesta setmana a Brussel·les. Dilluns exhibint la seva resurrecció pública com a interlocutor vàlid a l’Estat, cortesia de la vicepresidenta del govern espanyol, i culminant-ho dimarts amb una conferència carregada de codis de ritual que ens regalava flaires de nostàlgia d’allò que un dia va ser. Pel protagonista, pel llenguatge, pel to i pels assistents, allò més semblant a la mística unitat independentista que hem vist els darrers anys. Constatant una vegada més que, en això de la posada en escena, Puigdemont continua encara dues passes per davant. No tant en el contingut, i encara menys en el mètode: negociar. Allò que el mateix Puigdemont ja va buscar i no va poder aconseguir l’octubre del 2017, malgrat la pressió popular i política del moment, ho pot tocar ara gràcies a l’aritmètica i a l’instint de supervivència de Pedro Sánchez, capaç de dir una cosa i tota la contrària si entremig s’hi juga les garrofes.
Un acord històric
En paraules del seu president, és el que pretén aconseguir Junts amb la força dels seus set diputats. Això en què es tradueix? En una llei d’amnistia, que s’hauria d’aprovar al Congrés abans de la investidura –allò de cobrar per avançat– i un mecanisme de «mediació i verificació» que fiscalitzi les negociacions i el compliment dels acords.
I a partir d’aquí, iniciar una negociació reconeixent Catalunya com a nació; és a dir, reconeixent que té dret legítim a l’autodeterminació. Dit d’una altra manera: el referèndum no és una condició sine qua non per fer president Pedro Sánchez. Aquell «o referèndum, o referèndum» del 2017 ara és amnistia i relator, com a punt de partida. Dues condicions que –ara sí, a diferència de la legislatura passada– semblen assumibles per la part espanyola. «Ens ho esperàvem pitjor», corria aquestes últimes hores de boca en boca socialista.
I en clau interna?
Una variable tan o més important en cada moviment que es fa a la política catalana. Els gestos de l’expresident a l’exili es viuen amb emocions diverses a les files dels seus principals socis-competidors: Esquerra. Que convindria no oblidar que malgrat l’ombra que els està fent Puigdemont a l’esfera pública les darreres setmanes, tenen el mateix pes i són igual d’imprescindibles a l’hora de definir el que pugui acabar passant a Madrid. «Celebrem les seves paraules», repeteixen els republicans, mentre els reben amb els braços oberts –i les dents apretades– a les files dels negociadors (fins ara, també coneguts com a botiflers, blanquejadors o col·laboracionistes).
I és que els últims anys a Madrid uns jugaven a bàsquet i els altres a futbol. Negociadors i bloquejadors. I la guerra es dirimia depenent de qui era capaç de deslegitimar més l’estratègia de l’altre. Ara que la pilota ha baixat a terra i juguen onze contra onze, l’únic que pot diferenciar Puigdemont dels seus socis-rivals, més enllà de la grandiloqüència de la posada en escena, són els resultats que aconsegueixi.