De què van aquestes eleccions? És La Pregunta que en aquests moments monopolitza hores i hores de reunions entre caps de campanya, càrrecs polítics i assessors en comunicació –ara se’n diuen spin doctors– que envolten els candidats. És el Sant Greal dels manuals de comunicació política: qui encerta La Pregunta surt en posició d’avantatge a les eleccions. La pole position de la cursa electoral.
La realitat és que més que encertar amb La Pregunta, allò realment rellevant és definir-la. La veritable posició d’avantatge és per a aquell qui té prou força per imposar-la. Serà ell qui defineixi també el terreny de joc. El que en comunicació política es diu el frame. El relat, vaja.
L’independentisme ho va aconseguir quan emmarcava eleccions al Parlament com plebiscits per la independència. Colau i Trias, Trias i Colau, ho han fet també en aquestes municipals a Barcelona, erigint-les en una mena de referèndum entre dos models de ciutat antagònics. Ricomà va arribar a l’alcaldia de Tarragona quan va aconseguir convertir aquells comicis en una mena de moció de censura a un Ballesteros que agonitzava políticament.
A aquestes eleccions a l’Estat hi ha dos relats que conviuran. Un ja fa temps que circula. De fet, des de l’endemà mateix de la investidura: acabar amb el sanchismo. Per mitja Espanya –la del «que te vote Chapote»–, aquestes eleccions van de fer fora el govern socialcomunista, filoetarra i il·legítim de Pedro Sánchez. Hi haurà centenars de milers de persones que el 23J agafaran una papereta com a gest coordinat per aconseguir aquest objectiu.
Hi ha un altre relat, força més nou. De fet, s’ha instal·lat des de les últimes municipals, gràcies al moviment estratègic de Sánchez l’endemà dels comicis: aquestes eleccions van d’evitar un govern d’extrema dreta a l’Estat. Es tracta d’evitar que la coalició de PP i Vox –dreta extrema i extrema dreta– arribi a la Moncloa. Torna a la palestra allò del «si tu no hi vas, ells tornen» que el PSOE ja va utilitzar el 2008. Ara, però, l’ells ja no és el PP sinó l’extrema dreta de Vox, normalitzada, institucionalitzada i assimilada. Pactar amb l’extrema dreta a l’Estat ja és una realitat sense cost polític. Per una altra part de l’electorat, doncs, La Pregunta d’aquestes eleccions és si volen tornar a la vella Espanya de peineta, toros i carajillo, o si votaran en massa Pedro Sánchez per evitar-ho.
I Catalunya, què?
Té prou força per imposar una pregunta pròpia, o ja és esclava de la dicotomia que polaritza la resta de l’Estat? És el repte que té davant l’independentisme, que no encara la partida amb gaire bona mà. El post-procés li ha regalat l’espai central de la política catalana al PSC.
Els socialistes ja no són aquell partit pilar fonamental del règim del 78, artífexs del 155 i repudiats per manifestar-se al costat l’extrema dreta la tardor del 2017, sinó els socis al Congrés, els de la taula de diàleg, i aquells amb qui els dos grans partits de l’independentisme malden per pactar mentre repudien l’altre quan no són els escollits.
Serveix vigent encara aquell marc que propagava que PP i PSOE eren el mateix mal per Catalunya? Aquell que feia que La Pregunta de les últimes eleccions fos una tria entre Estat o Catalunya? Les pròximes setmanes veurem la força que li queda a l’independentisme per marcar el relat.
Si finalment aquí les eleccions també van de fer fora Sánchez o d’evitar que Vox arribi a la Moncloa, la fotografia final pot assemblar-se força a la d’aquell 2008 del «si tu no hi vas, ells tornen». Llavors la història va acabar amb 25 diputats per al PSC, resultat rècord fins al moment. Veurem si el 24 de juliol el rècord encara es manté.
