Els primers compassos del mes d’abril ens portaven una pèssima noticia, la mort del fotoperiodista Joan Guerrero als 84 anys. Nascut a Tarifa i resident a Santa Coloma de Gramenet des dels 20 anys, era un autèntic humanista. Lliurat a causes solidàries mai va buscar la glòria personal i va retratar com ningú la realitat del seu entorn, un material de primer ordre que es va convertir en un document únic per entendre, entre altres coses, el fenomen de la immigració i el seu arrelament al cinturó metropolità de Barcelona.
Les seves fotografies són la constància gràfica de diferents generacions dels treballadors, de la seva família i de la seva manera de viure en una època on, segons les seves pròpies paraules, els fotògrafs ‘pijos’ no anaven als barris obrers o marginals.
Fent del carrer la seva escola, Guerrero va aconseguir imatges impagables, documents de primer ordre que són peces valuoses a l’hora de reconstruir les vides dures dels seus protagonistes, buscant sempre la poesia i guiat per la idea romàntica de canviar el món.
Durant els últims anys, quasi tancant un cercle, va treballar al voltant dels nous immigrants del segle XXI, un calc encara més dur i complex que les onades dels 50 i 60 que van canviar la fesomia física i social de Catalunya.
En aquesta mateixa línia de treball podríem situar la novel·la Las hijas de la fábrica, del periodista Raúl Montilla (Barcelona, 1979). Ha treballat durant més de vint anys a La Vanguardia, especialitzant-se en temes de política i, sobretot en els lligats a l’àrea metropolitana de Barcelona i també ha publicat diverses novel·les.
Raúl Montilla ens acosta una èpica quotidiana que és la nostra, on els herois són propers
Això l’ha convertit en un gran coneixedor de la realitat de la perifèria barcelonina, cosa que l’ha portat ha escriure Las hijas de la fàbrica (Grijalbo, 2024), una novel·la insòlita, contundent, realista i necessària que retrata amb precisió quirúrgica i tensió dramàtica la realitat de diferents generacions d’immigrants que van venir del sud d’Espanya cap a Barcelona a la recerca de feina aprofitant els primers esclats de les noves indústries.
Montilla situa aquesta realitat a Cornellà, a l’anomenada Ciudad Satélite, una mostra concreta de les urbs que creixien sense fre a l’ombra de la Seat, la Montesa, la Bultaco i altres grans fàbriques, però que també seria extrapolable al creixement que va viure la ciutat de Tarragona al recer de la gran industria petroquímica.
Una realitat social, vital i cultural que va transformar la pell i l’ànima del país de manera radical i que Raúl Montilla presenta amb habilitat, tensió, emoció i rigor.
Començant per l’arribada de Leonor, el seu marit, Manuel, la seva filla Lucía, de set anys i el seu fill Juanito, de tres a Barcelona, amb destinació a Sant Joan Despí on hi viu la seva germana Rosa i el seu cunyat Rafa que treballa en una fàbrica tèxtil, comença aquesta epopeia vital.
Montilla lliga amb habilitat i precisió, la vida, les penúries, les angoixes i les satisfaccions de la família de Leonor amb la realitat històrica de casa nostra.
L’autor no es deixa res, presenta quatre dècades d’evolució
Veiem la fascinació quasi mítica de la Seat, el creixement de factories com Montesa i Bultaco que durant anys van liderar el mercat i el món de la competició internacional, el naixement de la lluita obrera, l’actuació sense límits de la policia franquista i els seus mètodes ferotges de repressió, els delators, els primers sindicats clandestins, les manifestacions, la prosperitat, l’amor, l’odi, el naixement dels partits d’esquerres, l’ascens social, la compra dels primers pisos de propietat, la possibilitat de donar estudis superiors als fills, la crisi econòmica, l’aparició de les drogues, dels delinqüents, petits o grans, l’esclat de la Sida o la relació no sempre fàcil dels nous catalans amb els antics.
L’autor no es deixa res, presenta quatre dècades d’evolució familiar, social i política, des del 1961 al 1999 i ho fa amb una qualitat que afavoreix el record i l’evocació en tots aquells que ho van viure d’una manera o altra o, en els lectors més joves, el descobriment d’una realitat històrica que ens ha fet com som, que té molt a veure amb l’essència humana, amb la necessitat de sobreviure i d’avançar malgrat els entrebancs i que, d’una manera o altra, ens iguala, ens identifica i ens dota d’una personalitat única però no substancialment diferent.
Montilla ens acosta una èpica quotidiana que és la nostra, on els herois són propers, tenen noms i cognoms i una presència que no ens resulta ni llunyana ni estranya perquè, es miri com es miri, és el fruit d’una lluita comuna, d’un passat que és de tots i que és també la base del nostre present i l’arrel del nostre futur. Un llibre brillant, emotiu i emocionant.
