«Carrero blanco, almirante naval. Tenía un sueño: volar y volar. Hasta que un día, ETA militar hizo de su sueño una realidad. Voló, voló, Carrero voló, y hasta las nubes llegó».
La cançó original és dels gallecs Soak, però en poc temps es va convertir en un himne al País Basc i més enllà. L’atemptat contra Carrero Blanco –del qual demà es compleixen 50 anys– és la més històrica i simbòlica de les 853 morts a mans d’ETA. També, segurament, la més socialment legitimada. El record a la figura de Carrero es limita a una placa al lloc de l’atemptat i un monument a la seva Santoña natal, a Cantàbria. Res més. Del seu magnicidi, en canvi, se n’han escrit rius de tinta i gravat metres de microfilm. L’operació Ogro, que és com la van batejar els militants d’ETA que integraven talde, el comando Txikia: Jesús Zugarramurdi, Kiskur, Javier Larreategi, Atxulo, i José Miguel Beñarán, Argala. Cap d’ells arribava als 25 anys.
Van llogar uns baixos al número 104 del carrer Claudio Coello, al barri de Salamanca. Just davant d’on cada matí passava Carrero per anar a missa a l’església de San Francisco de Borja. Des d’allí, fent-se passar per escultors, van construir un túnel que donava just sota el carrer. Un mes d’excavació que va culminar a les 9.28 del dia 20 de desembre de 1973, quan Argala, disfressat d’electricista sobre una escala, va activar els més de 70 quilos de dinamita just al pas del Dodge 3700 GT de l’almirall. Per assegurar el tret, els militants d’ETA havien aparcat un cotxe en doble fila perquè el seu vehicle hagués de passar just pel punt on podien rendibilitzar el màxim la detonació. El resultat és ja prou conegut: l’espetec va fer enlairar el cotxe 23 metres fins a la cinquena planta del Col·legi dels Jesuïtes del davant. El que no se sap tant és que res de tot això hauria estat possible si no hagués estat per una catalana.
Eva Forest
L’atemptat arrenca un any abans, quan el comando comença a fer viatges a Madrid per avaluar les opcions per actuar. El seu contacte a la capital és la militant antifranquista Genoveva Forest i Tarrat. L’Eva era filla d’una família anarquista catalana, però portava anys instal·lada a Madrid. S’havia casat i tenia tres fills amb el dramaturg Alfonso Sastre. Ella els acull i accepta el primer encàrrec, recopilar tota la informació necessària per al que en aquell moment encara és l’objectiu d’ETA: segrestar Carrero per intercanviar-lo per presos de l’organització. Forest és qui estudia la rutina de l’almirall i qui gestiona l’arribada del comando a Madrid. Ella mateixa els aconsegueix el pis al número 68 del carrer Hogar d’Alcorcón, el que serà el seu camp base a la capital. Allí, fins i tot hi comencen a construir el zulo on amagaran Carrero un cop segrestat. Els plans, però, canvien quan Franco nomena Carrero Blanco president del govern. Segrestar-lo ja no és segur; el mataran. El pis que els ha aconseguit l’Eva, però, continuarà sent clau en l’operació. És allà on, just després de l’atemptat, els autors s’hi amaguen durant un mes, fins que l’Eva els comunica que ja han enllestit el pla de sortida. Surten de Madrid amagats en un camió fins a Hondarribia. Des d’allí, creuen el Bidasoa i s’amaguen al País Basc francès.
Al cap d’un any, es publica a França el llibre de Julen Aguirre: Operación Ogro: Cómo y por qué ejecutamos a Carrero Blanco. És el relat en primera persona de l’atemptat. El tal Julen Aguirre no va existir mai. Sota aquell pseudònim s’hi amagava l’Eva Forest.