Alberto Núñez Feijóo, l’encara ara candidat a ser investit com a nou president del govern espanyol, és el protagonista de la setmana. Li queda poc. La seva és la crònica d’una mort –política– anunciada que s’acabarà de confirmar en la segona votació de demà. No hi haurà sorpreses. Feijóo té 172 vots, però en necessita 176. Quatre vots de diferència poden semblar pocs quan els tens o, com li passa al líder popular, convertir-se en una frontera insalvable que et deixi la marca, per sempre més, que tu no seràs president. I que no ho seràs per una única causa: Catalunya.
Una causa i dos motius
El primer és obvi: els resultats. Feijóo va guanyar clarament a l’estat però va ser la cinquena força en escons a Catalunya. El mapa blau que acoloria pràcticament tot l’estat la nit del 23J tornava a constatar l’anomalia catalana i basca. La realitat és tossuda. Sense aquest dic de contenció, avui Feijóo seria president del govern espanyol i Santiago Abascal el seu vicepresident.
El segon motiu també té origen a Catalunya: Vox. Germinat sota el procés independentista, alimentat pel mapa mediàtic espanyol i normalitzat gràcies a la pista d’aterratge anticatalanista que va suposar Ciutadans, l’extrema dreta espanyolista és ara un mur infranquejable per cap possible acord del Partit Popular. Un parlament amb una majoria de dretes –els 7 diputats de Junts i els 5 del PNB sumen molt més que els 4 que li falten a Feijóo– veu com han convertit en impossible una suma per aquest cantó de l’hemicicle.
El mateix Feijóo semblava adonar-se’n ahir quan, des del faristol, s’hi adreçava directament: «Hi ha votants del PNB, conservadors i moderats, que no entenen que el seu partit doni suport a Sánchez». Probablement té raó. Paradoxes de la vida, els que més s’han agafat al concepte de govern Frankenstein per referir-se a la majoria de Sánchez ara han vist com, al més pur estil Mary Shelley, el monstre que ells mateixos han creat els ha acabat devorant. Vox, i la seva concepció de la diversitat de l’estat, són ara el motiu pel qual Feijóo mai podrà governar. «Si suma els nostres vots, n’ha de descomptar automàticament 33», li responia el PNB. Els d’Abascal són la citronella de la política, un repel·lent que expulsa tot el que podria ser susceptible d’acostar-s’hi.
Demà comença la nova etapa
Esgotada oficialment la via Feijóo, comença la de Pedro Sánchez. Totes parteixen del mateix lloc: Catalunya. I, per extensió, de la realitat plurinacional i diversa que conforma l’estat espanyol. Aquest és i continuarà sent el cap de camí. Des d’aquí, una cruïlla amb dues direccions: o acceptes la realitat i intentes domesticar-la, com pretén Pedro Sánchez, o la negues i busques aniquilar-la, com ha optat per fer el PP de Feijóo, esclau dels complexos que li ha generat el Frankenstein que han creat entre tots plegats. El camí de Feijóo ja hem vist on porta. Les properes setmanes veurem quin recorregut té el de Sánchez.
Mentrestant, Feijóo continuarà somiant, en silenci, en aquells temps en què el mateix Aznar que ara li marca l’agenda parlava català en la intimitat i era president gràcies als acords amb nacionalistes bascos i catalans. Eren altres temps.