Un cop ja hem paït, poc o molt, els resultats llastimosos de l’informe PISA (l’examen que es fa als alumnes de 4t d’ESO en 80 països diferents) i un cop tothom ja s’ha esquinçat les vestidures i ha dit que cal canviar la situació docent peti qui peti (sense dir exactament què cal fer), és hora de deixar-nos estar de punyetes.
Ernst Jünger, un dels millors escriptors i intel·lectuals europeus del segle passat i sobre el qual no en diré bo i res més, car si algun dels lectors d’aquestes ratlles n’ha llegit alguna cosa, ja es pot considerar més que respectable, fa servir una metàfora extraordinària per a descriure la situació de la nostra societat occidental tan desllorigada.
Jünger afirma que el naufragi del Titànic és un símbol extraordinari. Explicita l’enfonsament de la mateixa idea de progrés: «La perfecció de la tècnica, de sobte, es veu pertorbada per l’accident. Després de l’optimisme arrogant, arriba el pànic; després del luxe més fabulós, la destrucció; després de l’automatisme, la catàstrofe».
És on som i no és pas una situació recent. Tot plegat s’ha anat cuinant amb els anys. Fins i tot, fa més d’una centúria que ja corrien idees revolucionàries respecte a l’educació.
Tanmateix, fent servir el mateix símil, és l’arrogància de pensar que la innovació per la innovació ens duria cap a uns individus més intel·ligents, preparats i més savis que Salomó. I el resultat ha estat l’iceberg que ningú no es pensava que hi seria, tot i les advertències.
Recomanar als estudiants que tornin a escriure a mà, no és una idea esbojarrada. Les implicacions a tots els nivells que això aporta ara comencen a ser ben considerades en aquests països tan avançats, els quals van ser els primers a fer-nos caure en sistemes d’ensenyament del tot eixelebrats.
Recomanar en tornar a fer servir la memòria ja era un consell de Plató que en boca de Sòcrates exposava que en els seu temps la gent es refiava massa dels llibres. Igual com ara que tothom pensa que havent-hi Google, ja no cal aprendre res a través de l’esforç de la repetició. I vet aquí com es topa amb l’iceberg.
N’hi ha que veuen teories de la conspiració arreu. Afirmen que aquesta mena d’ensenyament modern que s’ha anat ordint amb els anys, juntament amb els estris electrònics que ens distreuen permanentment, no deixa de ser una forma de tenir la població adormida i incapaç de pensar. D’aquesta manera tothom resta tranquil votant allò que convé cada vegada i els més espavilats poden perpetuar-se en el poder i en l’abundància econòmica.
El mateix Jünger definia la nostra societat com una munió de «grups massificats que, per aquest fet, els calen elits molt restringides destinades a funcions molt importants».
El problema d’aquest pensament és que tant ara com en segles pretèrits, aquestes elits sempre han dominat el món i no depèn pas de l’educació, sinó més aviat de la fortuna (entesa com a Destí) i de si tens padrins que, aleshores, és quan bateges.
«Com més creix la massificació, més gran és el coratge i la força espiritual dels pocs que són capaços de sortir-se’n», sentenciava Jürgen. El problema és que la força espiritual que cal fer servir avui dia per a salvar-se del naufragi és cada cop més gran i, més que coratge, sembla que calgui ser roí i immoral per arribar a ser el que decideix quin és, per exemple, l’ensenyament que cal subministrar amb la finalitat de sortir ben parat en aquestes proves PISA, tan enaltides per uns i, alhora, tan criticades per uns altres (la majoria dels quals també són oportunament silenciats).
Una reconstrucció moral de la política en la nostra societat només pot funcionar quan la majoria dels seus membres són intel·lectuals com Ernst Jünger o, com ell, entenen la realitat d’allò que anomenem «divinitat» com quelcom innegable, encara que difícil de definir.
Mentrestant, haurem d’anar aguantant icebergs contra els quals toparem sense remei. La pega és que si us hi fixeu, la majoria dels que aconsegueixen enfilar-se als bots salvavides, no són precisament els més necessaris per a la humanitat.
Vilallonguí. Nat quan l’ensenyament era frustrant i amb el pas dels anys s’ha adonat que tota renovació educativa, a part de catastròfica, amb prou feines passa per fer sorgir certes individualitats que no sempre esdevenen elit. He fet teatre, escric, m’involucro en política i provo de treure un ensenyament a tot allò que llegeixo. He fet de periodista, perquè, amb franquesa, és gairebé l’única sortida dels inútils.