Una de les rutines periodístiques és el balanç de l’any que acaba, te’l trobes a premsa, ràdio i televisió i els 365 dies es redueixen a un dia de la marmota compulsiu. Per Nadal, les rutines del tedi volen baixes.
La primera rutina, i potser la que més enfarfega, és la de la rifa. Els nens i nenes del col·legi de San Ildefonso expliquen les seves vides i els assaigs per entonar els «miiiiiiil eeeeeeuros», amb melisma i accent prosòdic a la «i» com a la «e».
En acabat ve l’espectacle kitsch de les administracions que han venut els grans premis i la gatzara de sarsuela de l’alegria de la huerta. Tot es repeteix, de tal manera que ens podríem estalviar tanta feina i guardar càpsules estàndard d’agraciats dient que estan molt contents, que amb els calers taparan forats, acabaran de pagar la hipoteca i potser faran alguna escapada a veure món. Tenen tot el dret al gaudi i a fer el que vulguin: el tema no són els fets sinó la seva difusió reiterativa, feixuga, pesant.
Després, venen les polèmiques pels pessebres públics que se salten la tradició, com la tradicional –la polèmica—de la plaça de Sant Jaume, i altres de noves com la de canviar la Sagrada Família per una parella homosexual, i aventuro que l’any vinent el nen Jesús serà una nena i els àngels cantaran el Glòria amb desdoblament lèxic: «pau a la terra als homes i dones de bona voluntat».
Rifa, pessebres, missatges reials, la marató... Clàssics que es repeteixen
Els programes d’exaltació pública de la caritat com a entreteniment tampoc no fallen mai, però la gent comença a estar-ne farta, com demostren les recaptacions d’enguany de la marató de TV3. No poden faltar els missatges dels caps d’Estat i de Govern, col·leccions de tòpics que perden interès i audiència, començant pel del Rei, que vist des d’una part important de Catalunya és un transsumpte de la senyoreta Rottenmeier, sempre emprenyat –que bé que li queda el mot castellà «huraño»—i donant lliçons de portes enfora que ell hauria de ser el primer d’aprendre i aplicar de portes endins de casa seva, sí la Casa Real.
Les rutines periodístiques travessen però l’any, no són només cosa de Nadal. Les trobem quotidianament després de cada partit de futbol quan futbolistes i entrenadors expliquen victòries o derrotes amb els mateixos arguments –per dir-ho d’alguna manera-- i fins i tot les mateixes paraules, tan escasses en vocabulari com riques en «bueno», «ya te digo», «sensaciones», «vamos a disfrutar del momento» –els que guanyen--, «ya estamos pensando en el próximo partido” –els que perden–... I al rànquing de les rutines hem d’anotar les clàssiques operacions sortida i retorn.
El periodisme té un deute amb ell mateix d’alliberar-se de les rutines, que són als antípodes de la notícia, que denota novetat. Faré un joc demostratiu. No es retransmetran les pesades històries interminables de les rifes: la notícia i s’ha acabat el bròquil.
Les rutines són intrínsecament als antípodes de la notícia, que denota novetat
Es prepararà una selecció de les administracions guanyadores més originals, amb propòsits més edificants per gastar la tela, com ara treure els avis del geriàtric i retornar-los a casa seva amb un cuidador, fer donacions a Càritas o a ONG’s a gust del consumidor, invertir per donar feina i no per especular...
Les ràdios i teles no emetran programes de solidaritat-espectacle, en una reformulació global del concepte entreteniment: no cal haver de riure’s de tot o a cop de platerets, posar l’anècdota com a categoria i comercialitzar la desgràcia i el bonisme, que no té res a veure amb la bondat.
Els missatges de reis i polítics són pregonament prescindibles, però si no hi ha més remei els emissors s’esforçaran a dir alguna cosa i aportar novetats sense donar la llauna, com ha fet Carles III d’Anglaterra en el seu primer any de regnat. Aquí, si més no la Reina s’ha marcat un remake dels seus temps de presentadora del Telediario amb els Gomaespuma i ha contraprogramat l’estatuària fredor del seu marit.
I els inevitables resums anuals podrien incloure balanços inversos d’allò que els polítics han dit que farien i no han fet, i també del que els periodistes hem anunciat que passaria i no ha passat.
El periodisme va debutar informant del que havia succeït, temps de telèfon i tèlex; ha continuat informant del que passa en temps real, temps audiovisuals i informàtics; però, per abastir el marcat comunicacional, necessita conjugar en futur. I és clar, el marge d’error es dispara, sobretot en els cassos del periodisme propagandístic o de tendència, que converteix desitjos en realitats a cinc columnes.
Bon any a redós de la rutina de les campanades i la felicitat amb cava a morro per decret del calendari.